El pacte de Junts per Catalunya amb el PSC a la Diputació de Barcelona és el error injustificable des del punt de vista independentista i és el resultat nefast de la manca d’unitat posterior al Primer d’Octubre, imputable principalment a ERC que ho ha rebutjat tot per tal d’assolir l’hegemonia i que ara critica allò que estava (i està) disposada a fer des del 21-D ençà: un tripartit a la Generalitat amb Comuns i PSC.
La direcció d’ERC no té estratègia republicana: ni unitat, ni unilateralitat, ni Puigdemont, només els guia la desconstrucció del procés independentista encetat al 2010, pregonant que després de l’octubre del 2017 hem perdut, que cal reconèixer-ho i cal superar la política de blocs (Sergi Sol dixit), prioritzant els acords amb els Comuns i el PSC, més que amb els “post-convergents”, es diguin com es diguin.
Esquerra cerca el pacte amb el PSOE a qualsevol preu malgrat que Pedro Sánchez ja ha dit que no de totes les maneres possibles adoptant una estratègia d’ofegament de l’independentisme mancat d’unitat. La proposta de negociar un pla de claredat és una ficció sense base real, i malgrat això -i la clatellada de PSC/Colau a Barcelona- volen fer caure el president Torra per forçar eleccions autonòmiques a la tardor, com fa dies demanen Joan Tardà i Camil Ros (UGT). Junts per Catalunya s’ha sentit encalçada i s’ha vist arrossegada per aqueixa dinàmica destructiva que només afavoreix la subsitució de l’independentisme pel progressisme abstracte i banal.
El mal pas d’avui té diverses conseqüències adverses: afebleix el president Torra que ha demanat no pactar amb els partits del 155 CE, acaba amb el discurs pro-unitat de Junts per Catalunya i reforça l’aposta sociovergent del PDECat en detriment de la línia Puigdemont. Només un pas endavant dels presidents Puigdemont i Torra pot fer-nos sortir de l’atzucac on ERC i els sociovergents han dut el procés independentista. Junts per Catalunya queda hipotecada per aqueix pacte i probablement ja no podrà ser l’aposta organitzativa integradora de l’espai liderat pel president a l’exili. Només un no a la investidura de Pedro Sánchez pot corregir el rumb i, posteriorment, activar la Crida Nacional per la República com a partit al marge de Junts per Catalunya/PDECat.
Post Scriptum, 12 de juliol del 2019.
Dissortadament, amb el pacte d’ahir a la DIBA encara no hem tocat fons en el procés de desconstrucció independentista engegat per ERC: la caiguda del Govern presidit per Joaquim Torra és el següent pas, tal com preveu Francesc Abad al seu apunt d’ahir: “Posem el zoom sobre el passat i sobre el futur per analitzar la vergonyeta de pactes locals que estem patint”:
“Com pot esclatar la situació? També pot passar que l’encegament d’ERC en la seva estratègia per l’hegemonia ho faci saltar tot pels aires, i que precipiti un nou escenari electoral autonòmic, pensant que mantindrà la fortalesa exhibida en el cicle electoral del 28A i 26M, que malgrat els fiascos de l’Ajuntament de Barcelona i la DIBA el seu pacte amb els Comuns per fer cordó sanitari a Junts x CAT es manté viu. I que malgrat el que ha passat a la DIBA, l’escenari del joc de majories al Congreso espanyol pot permetre facilitar-se mútuament el poder, ERC al PSOE a Madrid, i el PSC a ERC i Comuns a Barcelona després d’unes noves eleccions autonòmiques, com insistentment reclamen des d’ERC veus tan importants com en Tardà o en Rufián.”
És inútil insistir en refer la unitat amb ERC, no la volen conscientment i saben que així no hi ha independència possible, però la realitat és que ja no és el seu objectiu. Més greu encara, el rerefons de l’animadversió de Rufián contra el Grup Koiné és la destrucció de la cultura cívica catalanista com a factor d’identitat nacional i de cohesió social. Hem de descartar la independència per molt de temps i retrocedir a l’estadi de supervivència nacional davant l’acció alienant del progressisme post-nacional i hispano-cèntric del qual ja forma part ERC.
Post Scriptum, 29 de juliol del 2019.
“ERC té pressa” per assolir l’hegemonia (no la independència) sense aclarir què vol fer, forçant l’avançament de les eleccions autonòmiques, com avui explica encertadament Pere Martí a Vilaweb. El cicle electoral del 28 d’abril al 26 de maig no ha estat la victòria contundent que Esquerra cercava atès el “factor Puigdemont” que no han aconseguit liquidar, tampoc han fet Ernest Maragall alcalde de Barcelona i el pacte (injustificable) de Junts per Catalunya amb el PSC els ha birlat la DIBA. Què és capaç de fer ERC si tampoc no guanya les eleccions al Parlament ?
Post Scriptum, 19 d’agost del 2019.
Convocar eleccions, com proposa Oriol Junqueras, implica neutralitzar tota possible resposta política des de Parlament i Govern i des del carrer (mobilització popular) a la sentència del Tribunal Supremo contra els líders socials i polítics del procés independentista. Així ho analitzava Francesc Abad fa tres dies:
“Aquesta setmana es filtrava l’estratègia que defensa un sector d’ERC, liderats per Joan Tardà i Gabriel Rufián (i Oriol Junqueras?): convocatòria immediata d’eleccions després de la sentència, i si el resultat electoral ho permet, una nova majoria parlamentària, amb ERC i Comuns (i s’entén suport extern de PSC) per a un nou Govern. I un nou escenari polític en el que la independència no estaria en l’agenda immediata, i quedaria sotmesa a una “acumulació de forces”, a ser més dels que ara som.
Aqueixa és, dissortadament, l’alternativa que té més probabilitats de consumar-se perquè depèn exclusivament d’ERC i tots els indicis d’aqueixos darrers dies (atacs a “l’extrema dreta independentista” personificada per Sílvia Orriols i Nova Història per part de Gabriel Rufián) cerquen provocar la ruptura irreversible al si de l’independentisme consumant així Esquerra el procés de descontrucció del referèndum del Primer d’Octubre de fa només dos anys.
Únicament la formació d’una candidatura en vistes a les properes eleccions, ja siguin espanyoles o autonòmiques, que aplegui totes les forces polítiques i socials presents al Consell per la República pot vèncer la d’ERC i evitar el tercer tripartit amb els Comuns i PSC.
Post Scriptum, 6 de setembre del 2019.
Pere Martí resumeix magníficament el nucli de la qüestió dels qui demanen avançar les eleccions al Parlament de Catalunya a la tardor amb l’argument fal·laç que així hom respon a la sentència del Tribunal Supremo: “Eleccions, per a fer què ?“.
Post Scriptum, 27 de gener del 2020.
Després de la vergonyosa sessió viscuda avui al Parlament de Catalunya no hi ha altra opció que la de convocar eleccions al Parlament de Catalunya aqueixa primavera. Les candidatures que vulguin persistir en la lluita per la independència ho han de dir clarament, ser congruents amb els compromisos lliurement adquirits i reconèixer la realitat: l’ordre espanyol i els col·laboracionistes locals només cerquen la liquidació definitiva de la nació catalana. Per ser creïbles no es poden prometre negociacions impossibles, com fa ERC, ni victòries a curt termini, cal però demostrar la voluntat d’aconseguir-les.
Post Scriptum, 21 de setembre del 2020.
Compateixo plenament l’article d’avui de Víctor Alexandre al digital El Món: “Eleccions, l’opció autonomista“.
Post Scriptum, 6 de juliol del 2023.
La previsible davallada de “l’esquerra independentista” (ER i CUP) a les eleccions del proper diumenge 23 deixaran encara més tocat el govern d’Esquerra i obriran les portes de la Generalitat a un nou president socialista que clourà el procés independentista encetat al 2010 i convertirà el Principat en el reducte del fals progressisme hispanocèntric .
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!