Del procés al conflicte

El procés independentista en curs va començar amb la reacció popular a la sentència del Tribunal Constitucional del 28 de juny del 2010 liquidant l’Estatut d’Autonomia referendat per la ciutadania de Catalunya i tanca una etapa amb la frustrada proclamació de la República catalana del 27 d’octubre del 2017. Des d’aleshores ençà, i fins al 14 d’octubre d’enguany, hom ha viscut en l’atzucac per la repressió i la falta d’unitat estratègica dels partits independentistes majoritaris que han interioritzat la defensa de les institucions catalanes a qualsevol preu per evitar un altre 155 CE. Una actitud estrictament defensiva que no ha anat acompanyada amb cap plantejament alternatiu per sortir del mal pas al qual Govern i Parlament estan abocats des de fa dos anys.

Arran de la sentència del Tribunal Supremo contra els dirigents polítics i socials del procés s’ha iniciat una altra etapa, de conflicte amb l’ordre estatal i els col·laboracionistes nostrats, que comença sense unitat política però amb nous protagonistes en absència de resposta institucional: els CDR, el Tsunami Democràtic, i sobretot una nova fornada de jovent combatiu que ha desbordat els carrers i ha fet tornar la realitat a la política, com assenyala avui Joan Ramon Resina a Vilaweb, fent evident la manca de capacitat de lideratge estratègic dels partits capficats a fer gestió autonòmica obviant el conflicte. Només el president Torra ha gosat anunciar una proposta inconcreta per l’any vinent que no té ni tan sols el consens dels membres del seu Govern. Pitjor encara, ERC cerca “sacrificar” com sigui el president Torra com intenta fer amb el president Puigdemont, prestant-se a una connivència estèril amb el PSOE que no els ha estalviat les condemnes que el Tribunal Suprem ha imposat a Oriol Junqueras i els altres consellers d’ERC presos.

Precisament ERC hauria de reflexionar i fer autocrítica de la seva actitud posterior al 27 d’octubre del 2017 consistent en cercar la desacceleració de la confrontació amb el poder espanyol per poder eixamplar la base independentista. Les mobilitzacions d’aqueixa setmana han acabat amb la ficció de la desescalada però no pas encara amb el mite de la negociació permanentment oferta al PSOE. Les eleccions del 10-N seran un prova de la força de l’independentisme i de l’espanyolisme. La negociació amb el poder espanyol només arribarà després d’anys de conflicte i amb un govern PSOE-PP a Madrid.

La recomposició de la unitat independentista només es pot fer en base a una confluència d’estratègies de les diverses organitzacions polítiques i socials independentistes i haurà de liderar-la un Govern provisional de la República des de l’exili perquè l’autonomia ja no dóna més de si. Aqueixos dies ha quedat clar que ni els Mossos ni Tv3 són les estructures d’estat (català) que durant el procés hom feia creure que estàvem bastint. El poder espanyol pot aplicar un altre cop el 155 CE i suspendre les institucions catalanes quan vulgui i assumint la dialèctica sobre “la violència” que propugnen des del règim només serveix per promocionar falses equidistàncies que afavoreixen a actors innocus del conflicte, com Ada Colau.

Finalment, el factor Països Catalans ha rebrotat intensament arran de les mobilitzacions de protesta contra la sentència del Tribunal Supremo i la repressió subsegüent, establint una complicitat nacional profunda des de Perpinyà a Alacant i les Illes, qualitativament diferent de la solidaritat rebuda dels altres pobles de l’Estat espanyol, d’Europa i d’arreu. Afavorir la dimensió completa de la nostra comunitat nacional en la seva diversitat i unitat és un factor d’una potencialitat enorme per a la causa de la llibertat de tots plegats.

Post Scriptum, 23 d’octubre del 2019.

Pere Martí documenta l’extensió de les protestes solidàries arreu dels Països Catalans en aqueix article d’avui a Vilaweb: “El rebuig a la sentència trenca falses fronteres“.

Post Scriptum, 30 d’octubre del 2019.

La persecució policial i judicial del poder espanyol contra el Tsunami Democràtic qualificant aqueixa plataforma d’organització “criminal que impulsa la comissió d’atacs terroristes” equipara el règim borbònic als imperants a Xina i Rússia que bloquegen l’ús de les xarxes digitals per tal de reprimir les protestes democràtiques. L’obcecació repressiva comandada pel govern de Pedro Sánchez globalitza la causa nacional catalana.

Post Scriptum, 11 de novembre del 2019.

Superades amb èxit les eleccions espanyoles d’ahir pensades per doblegar l’independentisme, com diu Vicent Partal a Vilaweb: “El partit vde debò es juga a partir d’avui“, i així ho està demostrant Tsunami Democràtic tallant l’autopista franco-espanyola a La Jonquera.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *