Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

21 d'octubre de 2019
0 comentaris

Del procés al conflicte

El procés independentista en curs va començar amb la reacció popular a la sentència del Tribunal Constitucional del 28 de juny del 2010 liquidant l’Estatut d’Autonomia referendat per la ciutadania de Catalunya i tanca una etapa amb la frustrada proclamació de la República catalana del 27 d’octubre del 2017. Des d’aleshores ençà, i fins al 14 d’octubre d’enguany, hom ha viscut en l’atzucac per la repressió i la falta d’unitat estratègica dels partits independentistes majoritaris que han interioritzat la defensa de les institucions catalanes a qualsevol preu per evitar un altre 155 CE. Una actitud estrictament defensiva que no ha anat acompanyada amb cap plantejament alternatiu per sortir del mal pas al qual Govern i Parlament estan abocats des de fa dos anys.

Arran de la sentència del Tribunal Supremo contra els dirigents polítics i socials del procés s’ha iniciat una altra etapa, de conflicte amb l’ordre estatal i els col·laboracionistes nostrats, que comença sense unitat política però amb nous protagonistes en absència de resposta institucional: els CDR, el Tsunami Democràtic, i sobretot una nova fornada de jovent combatiu que ha desbordat els carrers i ha fet tornar la realitat a la política, com assenyala avui Joan Ramon Resina a Vilaweb, fent evident la manca de capacitat de lideratge estratègic dels partits capficats a fer gestió autonòmica obviant el conflicte. Només el president Torra ha gosat anunciar una proposta inconcreta per l’any vinent que no té ni tan sols el consens dels membres del seu Govern. Pitjor encara, ERC cerca “sacrificar” com sigui el president Torra com intenta fer amb el president Puigdemont, prestant-se a una connivència estèril amb el PSOE que no els ha estalviat les condemnes que el Tribunal Suprem ha imposat a Oriol Junqueras i els altres consellers d’ERC presos.

Precisament ERC hauria de reflexionar i fer autocrítica de la seva actitud posterior al 27 d’octubre del 2017 consistent en cercar la desacceleració de la confrontació amb el poder espanyol per poder eixamplar la base independentista. Les mobilitzacions d’aqueixa setmana han acabat amb la ficció de la desescalada però no pas encara amb el mite de la negociació permanentment oferta al PSOE. Les eleccions del 10-N seran un prova de la força de l’independentisme i de l’espanyolisme. La negociació amb el poder espanyol només arribarà després d’anys de conflicte i amb un govern PSOE-PP a Madrid.

La recomposició de la unitat independentista només es pot fer en base a una confluència d’estratègies de les diverses organitzacions polítiques i socials independentistes i haurà de liderar-la un Govern provisional de la República des de l’exili perquè l’autonomia ja no dóna més de si. Aqueixos dies ha quedat clar que ni els Mossos ni Tv3 són les estructures d’estat (català) que durant el procés hom feia creure que estàvem bastint. El poder espanyol pot aplicar un altre cop el 155 CE i suspendre les institucions catalanes quan vulgui i assumint la dialèctica sobre “la violència” que propugnen des del règim només serveix per promocionar falses equidistàncies que afavoreixen a actors innocus del conflicte, com Ada Colau.

Finalment, el factor Països Catalans ha rebrotat intensament arran de les mobilitzacions de protesta contra la sentència del Tribunal Supremo i la repressió subsegüent, establint una complicitat nacional profunda des de Perpinyà a Alacant i les Illes, qualitativament diferent de la solidaritat rebuda dels altres pobles de l’Estat espanyol, d’Europa i d’arreu. Afavorir la dimensió completa de la nostra comunitat nacional en la seva diversitat i unitat és un factor d’una potencialitat enorme per a la causa de la llibertat de tots plegats.

Post Scriptum, 23 d’octubre del 2019.

Pere Martí documenta l’extensió de les protestes solidàries arreu dels Països Catalans en aqueix article d’avui a Vilaweb: “El rebuig a la sentència trenca falses fronteres“.

Post Scriptum, 30 d’octubre del 2019.

La persecució policial i judicial del poder espanyol contra el Tsunami Democràtic qualificant aqueixa plataforma d’organització “criminal que impulsa la comissió d’atacs terroristes” equipara el règim borbònic als imperants a Xina i Rússia que bloquegen l’ús de les xarxes digitals per tal de reprimir les protestes democràtiques. L’obcecació repressiva comandada pel govern de Pedro Sánchez globalitza la causa nacional catalana.

Post Scriptum, 13 de novembre del 2019.

Superades amb èxit les eleccions espanyoles pensades per doblegar l’independentisme, com diu Vicent Partal a Vilaweb: “El partit de debò es juga a partir d’avui“, i així ho està demostrant Tsunami Democràtic tallant l’autopista franco-espanyola a La Jonquera. Vilaweb publica avui un recull documentat de les mobilitzacions: “Un mes de la sentència: trenta dies sense treva”.

Post Scriptum, 22 de novembre del 2019.

El pacte de govern PSOE+Podemos és una operació d’estat per sumar el suport d’ERC a canvi de la promesa d’un futur govern ERC+Comuns amb suport extern del PSC a Catalunya. L’interès compartit per tots els participants és liquidar a qualsevol preu l’eix que representen els presidents Puigdemont i Torra susceptible d’articular un moviment polític que superi els límits de Junts per Catalunya. La direcció d’Esquerra està determinada a implicar-s’hi perquè no té altra estratègia que liderar un tercer tripartit i desactivar el conflicte en curs per tal d’estabilitzar el PSOE al govern d’Espanya.

Post Scriptum, 31 de desembre del 2019.

El pacte d’ERC amb el PSOE per restablir el règim autonòmic i desactivar el conflicte demostra que no tenen estgratègia, ni voluntat per aplegar i liderar l’independentisme, cometen el mateix error que amb el segon tripartit acatant un estatut retallat quan la militància volia dir no. ERC apuntala Espanya i afebleix Catalunya. No tenen en compte que Pedro Sánchez serà descavalcat pels poders fàctics i els seus pactes seran paper mullat, el Regne d’Espanya retorna al franquisme i a l’independentisme no li queda altra opció que persistir en la independència, cada cop en condicions més adverses.

Post Scriptum, 7 de març del 2021.

Comparteixo plenament l’article de Josep-Lluís Carod-Rovira publicat el proppassat 3 d’aqueix mes a Nació Digital: “Si només votem…“: «Hem de crear també un problema econòmic a Espanya, tocant-los no pas el cor dels bons sentiments sinó la butxaca dels seus interessos».

Post Scriptum, 21 d’abril del 2021.

Hi ha dos editorial de Vicent Partal a Vilaweb que llegides conjuntament aporten una interpretació encertada i punyent del que realment ha estat el procés independnetista. Ahir, assenyalava, “Un judici que encara grinyola més quan el revius per la televisió”, del qual cal retenir aqueixos fragments:

“Vist amb la perspectiva del temps transcorregut, cada vegada sembla més clar que el judici va ser un gran fracàs de la part catalana i un èxit considerable de l’espanyola. Un fracàs de la part catalana perquè ni va aconseguir de convertir el judici en un “judici a l’estat” ni va aconseguir de suavitzar la ràbia de l’estat i impedir que l’abocàs directament sobre les seues espatlles. I un èxit de la part espanyola perquè, malgrat el contrapès de tot allò que ha anat passant a Europa, el procés judicial seguit a Madrid, especialment per l’acatament de la capriciosa autoritat del tribunal, legitima el Suprem i el sistema judicial.”

Que es complementa amb aquest: “Perquè la filmació té un aire de vindicació històrica que després no va existir. Els plans, la manera d’enfocar-los, la selecció de les converses, les imatges d’ells caminant amb les siluetes retallades contra el cel de la matinada, tot fa la sensació de ser pensat per a difondre una imatge èpica dels presos polítics, abans d’anar a la gran batalla. Tant que no m’estranyaria gens –però és evident que no ho puc assegurar i demane perdó per endavant si això que dic és massa agosarat– que en el moment de filmar allò algú pensàs en la posteritat fílmica més que no pas en la realitat; és a dir, pensava que aquelles imatges, segurament si hi hagués hagut un final diferent del que hi ha hagut, farien impacte en la consciència de l’espectador i remarcarien els dies durs que pensaven que s’acabarien o s’alleugeririen després de la vista. I així, el retrat que se’ns ofereix apunta a allò que ens van dir tantes vegades, que ells tenien ganes d’anar a Madrid a denunciar la situació i fer servir el judici per a posar l’estat contra les cordes. Però la realitat no ha estat aquesta.”

L’editorial de Vicent Partal el proppassat 22 de març, donava resposta a les qüestions que havia plantejat anteriorment: “L’engany del procés. La catxa del Consell per la República: “Tot això fa com més va més inviable la permanència de Catalunya dins Espanya, sí o no? Tot això ha desemmascarat el règim polític espanyol empenyent-lo contra les cordes, si o no? Tota aquesta descomposició galopant i visible d’Espanya té res a veure amb les decisions adoptades pels ciutadans i els polítics catalans, sí o no? I encara: ha dinamitat la lògica interna dels partits catalans i ha posat fi a la placidesa de la gestió autonòmica, sí o no? És a dir: han passat realment coses transcendentals, ni que fos a partir d’un possible engany inicial, sí o no?”.

Post Scriptum, 21 de juny del 2021.

Pedro Sánchez ha escenificat al Liceu el pacte per liquidar el procés independentista gestat amb ERC, el seguidisme de Junts i CUP, i l’abraçada d’Òmnium. Els indults anunciats per demà tanquen el procés independentista encetat com a resposta a la sentència del Tribunal Constitucional liquidant la reforma de l’Estatut del 2006, (alguns dels qui eren a primera fila de la manifestació del 10 de juliol seien avui també al Liceu, cas de Benach, -la personificació escaient d’allò que és avui ERC-, i José Montilla).

El procés va tenir el punt àlgid al 2017, però els qui l’havien liderat aparentment van començar immediatament ha fer reversible el pas de l’autonomisme a l’independentisme, un cas inèdit entre els moviments d’alliberament nacional contemporanis. Les ficcions de l’estil, “estem construïm estructures d’estat” (dins del règim autonòmic) ja no són sostenibles, i el pragamatisme ha resituat les coses al seu lloc: picar pedra eternament (Puigcercós dixit) tot fent la puta i la Ramoneta.

De la confrontació sense determinació les elits nostrades passen avui al col·laboracionisme i, aviat, al contra-independentisme militant envers els reductes persistents (una tasca lucrativa per individus com Joan Ridao). S’acaba la comèdia del procés, però resta la dominació espanyola, l’espoli econòmic indiscriminat, la repressió estatal i autonòmica. Resta el conflicte, en condicions desfavorables pels independentistes, però encara obert, almenys fins que Carles Puigdemont mantingui la flama del Primer d’Octubre malgrat el seu desgast pel suport a Jordi Sànchez, actor secundari de Junqueras.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!