Junts per Catalunya i la CUP, ERC i PDECat

Aviat farà dos mesos de les eleccions del 21-D i la victòria electoral independentista encara no s’ha concretat en un revulsiu republicà després de la trompada repressiva posterior a la proclamació de la República catalana. Les causes de la paràlisi cinc mesos després del 27 d’octubre rauen en les desavinences creixents entre ERC i PDECat per un costat i Junts per Catalunya i la CUP per un altre. Els primers insisteixen a formar govern tot sacrificant Carles Puigdemont, mentre els segons opten per mantenir la vigència de la legitimitat republicana personificada pel president destituït pel 155 (però no pas pels votants catalans). El contrast entre les conviccions de Mireia Boya i Elsa Artadi i els discursos claudicants de Joan Tardà i Marta Pascal, exemplifiquen les diferents actituds de les dugues tendències al si de la majoria parlamentària que a priori hauria de conformar el bloc independentista.

L’únic acord ha estat investir Roger Torrent president del Parlament, una confiança a la qual ha respost bloquejant l’aplicació del resultat del 21-D senzillament perquè no és el que esperava ERC i no encaixa en la seva estratègia (sortosament frustrada), i ha decidit actuar unilateralment servint prioritàriament les instruccions de la direcció d’Esquerra en la seva pretensió de sacrificar Puigdemont com demana el poder espanyol. Prioritzar formar govern i esquivar la repressió, com proclama ERC (i PDECat), són fal·làcies que només serveixen per eludir les seves responsabilitats i encobrir la manca de voluntat i capacitat de liderar la lluita per la independència. Pere Cardús, en aqueixa crida alarmant feta des de Vilaweb abans d’ahir, “Quatre raons urgents per evitar una desfeta total” ho descrivia perfectament:

“Aquests dies veiem com es repeteix fins al tedi la cançó aquesta que la cosa més urgent i prioritària és deixar enrere el 155. En aquesta música s’hi fa cabre qualsevol cosa que faci volum. Sentia en una ràdio que un defensor de la urgència contra el 155 deia que era molt necessari impedir amb un govern ‘efectiu’ (és a dir, mesell i adaptat a la gàbia dissenyada pel TC) que l’estat pogués actuar contra la immersió lingüística, contra TV3 i contra la política social. Hi afegia la cantarella de ‘fer república amb polítiques socials’. Tot plegat sense posar-se vermell. Com si en la petita autonomia prèvia al 155 no s’hagués actuat contra tot això. Com si la impossibilitat de fer política social no hagués estat precisament una raó de pes per a fer el salt republicà. Com si el TC no s’hagués ‘petat’ tota iniciativa legislativa per a ‘fer república’ d’aquesta manera. Contra la paret. La intervenció de l’autonomia no és cap exclusiva del 155. Prou de dir mentides. No hi ha cap urgència que no sigui recuperar el fil de l’emancipació i el respecte de la voluntat popular.”

L’actual direcció d’ERC encapçalada per Oriol Junqueras repeteix els errors de Joan Puigcercós en l’etapa del segon tripartit presidit per José Montilla deu anys després, insistint que la prioritat era gestionar des del Govern per eixamplar l’independentisme, obviant la realitat del conflicte amb el poder estatal, però en un moment crucial per l’independentisme i amb uns efectes potencialment més devastadors no solament per ERC sinó per la causa nacional de Catalunya.

El resultat per Esquerra va ser la desfeta electoral al Parlament de Catalunya l’any 2010, (només deu diputats) i la pèrdua de presència municipal a les principals ciutats l’any 2011. A més d’una crisi organitzativa i de credibilitat descomunal. Esquerra es va anar recuperant aprofitant el vent a favor del procés sobiranista, el declivi de CIU, la presència efímera de Solidaritat, sense alterar el seu capteniment anterior i mantenint el mateix nucli de direcció a l’ombra, esdevenint un partit de quadres (electes i d’aparell), amb poca base militant (no sigui que reapareixin sectors crítics) i molta projecció mediàtica, sense debat polític intern i una direcció personalista a la mida d’Oriol Junqueras. ERC no ha fet plantejaments més agosarats que els del PDECat, ni tampoc ha preparat els mecanismes per fer efectiva la proclamació de la República, pensant que seria un gest simbòlic a partir del qual negociar amb l’Estat un període de transició.

La direcció d’ERC considera el lideratge de Carles Puigdemont i la seva fórmula electoral Junts per Catalunya un accident conjuntural que desapareixerà si no aconsegueix ésser investit novament. Compta per aqueixa jugada, a més de l’interès dels partits espanyolistes, amb la connivència de quadres del PDECat que no comparteixen la línia independentista. El poder espanyol pressiona Junqueras per tal que s’avingui a reconduir el procés, esdevenint una versió nostrada d’Urkullu, un cop defenestrat el president que representa la ruptura republicana. Cal esperar que, finalment, no se’n surtin i Oriol Junqueras es mantingui com un patriota.

Hores d’ara no se sap si hi haurà un acord de Govern amb una presidència efectiva, però distant, de Carles Puigdemont. En el millor dels casos ERC i PDECat s’hi avindran com un mal menor a la vista dels efectes devastadors en cas contrari, començant pel descrèdit dels qui en siguin responsables als ulls de la base social independentista, integrada per més de dos milions de catalans que tenen preferències fluctuants a l’hora d’atribuir el seu vot entre les tres forces que la representen al Parlament. Si la reelecció de Carles Puigdemomnt es confirma la repressió s’intensificarà i es perllongarà en el temps, per això cal la vertebració de Junts per Catalunya com a nova organització majoritària de l’independentisme deixant al PDECat en la posició residual a la qual els seus dirigents l’han abocat. Cal una entesa lleial entre Junts per Catalunya i la CUP (que avui ha renovat el seu compromís d’investir Puigdemont), i una política no obstruccionista per part d’ERC, per tal de revitalitzar el sobiranisme cívic amb entitats renovades i, sobretot, impulsant el sindicalisme nacional català ja que els fets han demostrat que hom no pot comptar ni amb UGT ni amb CCOO per bastir una majoria social favorable a la independència.

Post Scriptum, 26 de febrer del 2018.

Les declaracions de Marta Rovira al Tribunal Suprem reconeixent que va demanar al president Carles Puigdemont aturar les votacions l’1’octubre per mor de la violència policial confirmen allò que he anat escrivint sobre l’actitud d’ERC. També les paraules de Marta Pascal i Neus Munté banalitzant el significat del referèndum d’autodeterminació van en la mateixa línia. Per contra, la decisió d’Anna Gabriel d’optar per l’exili abans que sotmetre’s a la justícia espanyola es valorada per Pere Martí com una actitud de la CUP que reforça la via Puigdemont, coincidint amb la meva anàlisi propugnant un eix rupturista amb Junts per Catalunya capaç de liderar l’independentisme i treure’l de l’atzucac actual.

Post Scriptum, 4 de març del 2018.

Les declaracions de Marta Pascal (PDECat) avui a Vilaweb dient que “No som a l’etapa de la desobediència ni de la unilateralitat” (on som, doncs), i de Joan Tardà, d’Esquerra, apostant per un tercer tripartit i la reforma constitucional, fan evident la divergència estratègica d’ERC i PDECat respecte de Junts per Catalunya i la CUP.

Post Scriptum, 12 de març del 2018.

Pere Martí avança aqueix vespre a Vilaweb que el president “Puigdemont activa el seu moviment polític amb una nova associació integrada per divuit diputats de Junts per Catalunya“, una notícia esperada des del moment en que va anunciar la candidatura a les eleccions del 21-D que va guanyar contra pronòstic.

La direcció del PDECat no se’n vol adonar que la seva posició és residual i interpreta Junts per Catalunya com una “amalgama complexa” tal com l’ha definit avui Marta Pascal pensant que és possible reflotar electoralment a les municipals de l’any vinent el partit que aparenta dirigir amb Santiago Vila i Artur Mas. Els retroautonomistes només poden boicotejar el projecte liderat per Carles Puigdemont negant-li la titularitat de les sigles registrades a nom del successors de CDC, però si ho fan serà el seu fracàs definitiu com adverteix aqueix vespre Agustí Colomines “Perquè JuntsxCat no és el PDECat ?“.

Post Scriptum, 2 d’octubre del 2018.

Aqueix cap de setmana del primer aniversari del referèndum d’autodeterminació el president Torra ha mantingut en tot moment i arreu una actitud digna, entomant les crítiques que no són precisament a ell a qui van dirigides sinó als líders d’ERC i el PDECat que han mantingut un perfil baix esquivant el lideratge que els pertoca. No ha caigut en l’error de magnificar els incidents de darrera hora a les mobilitzacions d’ahir ni ha criminalitzat la dissidència de la CUP evitant aprofundir en l’escletxa que fractures els tres partits republicans. Però cal analitzar-los seriosament pels errors i les contradiccions que han aflorat entre el camp independentista, (no són el mateix els CDR que Arran, per exemple) com molt encertadament assenyala avui Francesc Abad al seu apunt d’avui a Dies de Fúria.

Torra trasmet convicció, (com Puigdemont) una virtut que no tenen pas altres dirigents independentistes amb les màximes responsabilitats en aqueixa hora crucial per a Catalunya. Avui ho ha demostrat en el discurs al debat de política general al Parlament. La crònica del vespre de Pere Martí a Vilaweb, “El dia que Torra va dir prou“, reflecteix precisament el moment en el qual el president vol exercir de líder nacional malgrat la insistència d’ERC de voler negociar amb el PSOE fins i tot després que hagi reafirmat que no accedirà mai a un referèndum d’autodeterminació. Le sdiferències entre Junts per Catalunya i ERC han aflorat no solament en la graduació de l’ultimàtum al govern de Pedro Sánchez sinó en el moment d’acollir-se a la possibilitat de designar un diputat substitut com imposa Llarena.

Si, efectivament, Joaquim Torra pot exercir l’autoritat moral de cap del govern català serà per seguir l’estrategia emergent de la Crida per la República i veurem què fa ERC. Del PDECat ja no cal ni parlar-ne.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *