…vull entendre-ho però no puc
Arribo a la Plaça del Centenari quan canten “Ai Jean-Luc, ai Jean-Luc” i penso que “vull entendre-ho però no puc” és realment la frase de la nit,
La frase que jo escolliria seguint instruccions de la meva filla, sinó fos que ella em demanava que escollís una frase del darrer disc. Si ho hagués fet a temps m’hauria pintat una samarreta per lluir al concert, com va fer a son pare, però ell tampoc va poder lluïr-la, ves. que amb el canvi d’horari no va tenir temps ni tan sols de passar a buscar-la. La cantimplora sí, que la portàvem, per sort, la cantimplora plena d’aigua.
La cantimplora plena d’aigua, això sí!
Faig un inventari ràpid de les principals concentracions festives amb concerts, i no en trobo cap ni una (Badalona a banda) on concerts i barraques/xiringuitus on consumir menjar i beure no vagin estrictament lligats. Des de la Festa del Treball de la “meva època” a les Fires de Girona, passant per tots i cadacun dels esdeveniments festius de totes les ciutats del món mundial, sempre un acte que concentra gent genera l’organització d’una xarxa de punts de consum de menjar i beure, i en els esdeveniments festius populars (festes majors i etc) la majoria d’aquestes barraques o xiringutos o quioscs o com se n’hi vulgui dir, són organitzats per entitats. Arreu. Arreu del món, excepte a Badalona.
Per sort, a Badalona l’associacionisme és viu, compromès i proactiu, i d’uns anys ençà algunes entitats havien subsanat en part aquest greu mancança badalonina. El Casal de Cuba i els Consell de Joves amb Can Txiringu donaven una mica de color a l’espai de concerts, color, olors i el que és més important: saciaven les ganes de menjar i beure mentre durava la festa. Una opció lloable que hauria hagut d’anar a més, ampliar el ventall d’entitats i d’oferta…
No sé si arribarem a treure mai l’entrellat de què ha passat, de per què ho han fet, per què han impedit que aquest any les entitats féssin aquest servei, per què han dit tantes mentides, i per què, al final, no ha calgut ni tan sols boicot, perquè no hi havia res a boicotejar. No sé si la caravana-bar privat establerta a la plaça estava avisada, ni si hi hauria estat igualment en cas que les altres parades fóssin associatives, no sé si van fer l’agost o van deixar de fer-lo per manca de previsió, si algú hi tenia comissió, si…
Només sé que si la nit dels concerts la Plaça del Centenari s’omplís amb una llarga filera de barraques on degustar de tot i força, i que si aquestes barraques i txiringus les dinamitzéssin les entitats, les ganes de quedar-se allà a viure la festa serien grans. Fins i tot estèticament potser s’aconseguiria trencar aquell desangelament que té l’espai.
Però com que anem de mal a pitjor, sense barraques d’entitats oferint caliu d’olors que obren la gana, tan bon punt es va acabar l’eufòria del BRED AND BREAKFAST vam marxar travessant el ciment inhòspit. No puc entendre per què en això hem de ser diferents de la resta del món mundial. I per què l’Ajuntament ha impedit que es portés a terme una cosa que ja estava prevista, que l’organitzaven voluntàriament els propis joves i que, a més, els reportava un petit benefici per paliar la falta de subvencions a l’associacionisme juvenil, , deixant la ciutat sense un servei.
Ho intento, ho vull entendre, però no puc.