Jaume Renyer
per l'esquerra de la llibertat
Arran de la crisi de dimensions planetàries que ha desfermat l’abordatge de la marina israeliana a “la flotilla de la llibertat”, i a mesura que es van coneixent detalls de l’operació i es van desplegant les repercussions diplomàtiques, hi ha dos actors que mereixen una especial consideració.
Em refereixo a la connexió Madrid-Ankara. Madrid lidera el projecte de Rodríguez Zapatero denominat “Aliança de Civilitzacions”, de la qual el règim islamista turc és el principal integrant. La sintonia turco-espanyola té antecedents històrics i interessos coincidents. A començaments dels anys vuitanta els militars otomans (que constituïen fins fa pocs anys la columna vertebral del règim integrista laic instaurat per Kemal Attaturk l’any 1922) van foragitar el govern civil i assumiren directament la governació del seu país. L’amenaça d’una extrema esquerra revolucionària i del renaixent nacionalisme kurd (el PKK) foren l’excusa pel cop de mà orquestrat des del poder. A Madrid, abans del 23-F del 1981, sovintejaven plantejaments d’aquesta mena per ser aplicats a l’Estat espanyol, afectat per les incògnites del procés autonòmic (català, especialment) i sobretot per l’activitat armada d’ETA.
Ambdós estats, membres de l’OTAN, amb problemes nacionals pendents al seu si, i un incorporat a la Unió Europea i l’altre aspirant a entrar-hi, amb el suport espanyol (davant l’oposició alemanya i francesa). Tots dos amb una acreditada -i coincident- política d’il·legalització de partits (kurds i bascos), i en el cas turc el pes de l’herència del genocidi armeni sobre les seves espatlles. Ambdós, Espanya i Turquia, actors secundaris dins del panorama internacional, i europeu en concret.
El règim neo-nacionalista espanyol que vol representar Zapatero presenta l’Aliança de Civilitzacions com a credencial, el règim integrista islàmic d’Erdogan aspira a liderar el món musulmà deixant d’aparèixer com un satèl·lit obedient dels USA. Per això, aquest darrer, apadrina fa poques setmanes un pacte amb el brasiler Lula (una altra potència emergent) per donar cobertura a Iran en la seva pretensió de dotar-se de la bomba atòmica i evitar que Teheran sigui sancionat per l’ONU. I especialment, visualitza davant tot el món el seu paper d’actor principal emparant “la flotilla de la paz” i encapçalant la petició de represàlies contra Israel.
Barcelona no és la capital de cap estat en potència, només el decorat on es desenvoluparan les sessions de la Unió per a la Mediterrània i on els governs espanyol i turc maniobraran en funció dels seus interessos geoestratègics. Catalunya és un poble desorientat, sense projecte nacional propi articulat en funció dels nostres interessos nacionals, amb un govern sucursalista, sense política internacional específica. Amb una xarxa cívica que juga a posar ambient kumbaià a la causa global contra Israel, (aportant-hi l’Estaca i uns quants “activistes”), aparentant que és la capital europea del pacifisme. La sobredimensió que l’antisionisme ha adquirit entre nosaltres és el reflex de les nostres febleses com a poble, no l’avantguarda de la causa de la pau i de la llibertat.
Post Scriptum, 1 de juny del 2016.
El periodista turc Nedim Gürsel publica abans d’ahir a Le Monde un article titulat “Le président Erdogan est le chantre de l’idéologie de la conquête” on descriu el missatge de l’expansionisme otomà i islamista que promou el dèspota turc amb motiu del 563 aniversari de la caiguda de Constantinoble.
L’evidència del dicurs supremacista turc d’Erdogan és contemplada amb complicitat pel president del govern espanyol Mariano Rajoy, que representa el supremacisme espanyol, quan el proppassat 12 de febrer expressava amb el consentiment del Regne d’Espanya a la seva incorporació a la UE.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Té la seva gràcia: vaig conéixer al David Segarra com a militant de Maulets de l’Horta, va ser company de Guillem Agulló i va militar en una organització independentista en la València dels 90 en la que era difícil declarar-se independentista (encara més ser militant de la causa) en un lloc com la capital del Pais Valencià, on molts poden donar fe que la cosa anava bastant seriosament.
Fa temps que vaig seguint blocs i comentaris dels que es declaren més independentistes que ningú menystenint i menyspreant als qui simplement són contraris a l’assassinat legal de l’estat d’Israel. Ja la culminació d’aquesta falàcia és que tothom qui no combregui amb les vostres rodes de molí és un kumbaià post estalinista. Me sembla que acabareu totalment aillats de la realitat si continueu per aquest camí, talment com els vostres admiratsgovernants d’Israel.
A veure si al final els sectaris serà una categoria més propia de l’actitud de cadascú que de determinades ideologies.
Benvolgut Jaume
M’agrada el contingut d’aquest article, que, com gairebé tots els que escrius, està raonat i estructurat de forma impecable.
No obstant això, trobo que hi manca la condemna explícita de l’atac injustificat perpretat pel tsahal.
Sens dubte Israel és l’única democràcia assentada en aquella complexa regió. Però, no creus, que és precisament per aquest motiu, que els hi hem de demanar un major zel en totes les seves actuacions.
S’han d’evitar aquestes actuacions maldestres perquè l’únic que fan és augmentar l’antisionisme al món en general i en aquella regió, si és que això és possible, en particular.
Salutacions
Excel·lent anàlisi: hi coincideixo. Hi podria aportar alguna petita informació sobre els turcs i la seva progressiva infiltració a Europa en tots els fronts: turístic, emigracional, d’obtenir les simpaties dels europeus… També caldria recordar que el Consolat Català a Constantinoble fa defensar, fins a ser executats els seus membres, la ciutat contra l’atac dels turcs, el 1453. Malauradament, amb l’entrada dels turcs, es va repoblar amb… turcs.
Si més no, hauríem de tenir memòria històrica de quina llei de poble són.
Si vols parlar de clavegueres d’estat i d’interessos inconfessables, parla d’Israel, home, i no despistis!
D’un règim que manté la Franja de Gaza com un gran camp de concentració no se’n pot dir democràcia. I si per a vosatres se’n pot dir, doncs pleguem!!
Tant d’anàlisi per veure tantes palles, i no saber veure la viga! Dedica’t al parxís, home!