D’entre les valoracions dels resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya de diumenge passat en destaco dues: l’article de Josep-Lluís Carod-Rovira a Nació Digital el proppassat 15, “Quan no ve d’Almansa“, apel·lant a l’autocrítica sobre les causes endògenes del declivi i desorientació dels partits independentistes, i l’anàlisi dels resultats que fa Francesc Abad al seu bloc “Dies de fúria”, dos dies després dels comicis. Segons les seves dades del 2017 al 2024 el bloc independentista (Junts, ERC i CUP) ha mantingut un 60% del vot màxim que aquest bloc va tenir. Un 9% s’ha transvasat a Aliança Catalana i al PSC. I, un 27,6% va a l’abstenció. Per partits, Junts ha perdut un 28,8% dels seus votants, ERC un 54,36% i CUP un 34,51%.
L’objectiu independentista ha estat el gran absent d’aqueixos comicis, cap dels partits que aparentment hi són favorables no ha presentat cap programa creïble i viable en aqueixa direcció. Només Junts posava als cartells “Catalunya necessita la independència”, però les seves propostes donaven per assumit el restabliment de l’ordre autonòmic. El factor Puigdemont s’ha esgotat com a revulsiu per capgirar el declivi, només ha permès aguantar el resultat, mentre que l’esquerra independentista (ER i CUP) s’enfonsa per la impostura dels seus plantejaments, el sectarisme de les seves actituds i la mediocritat dels dirigents abraçant les follies del wokisme, l’antisemitisme i l’islamo-gauchisme,
Tots, Junts, ER i la CUP, han abandonant el conflicte Catalunya/Espanya, buidant de contingut la causa independentista supeditant-la a la negociació amb el PSOE en un diàleg sense continguts altres que l’eventual amnistia. Els tres partits han cercat aliances amb el PSC/PSOE a diferents nivells, ajudant a la seva normalització quan realment és el principal garant de l’ordre espanyol a Catalunya. El conjunt de l’independentisme culmina la reculada posterior a l’Octubre del 2017 signant miserablement l’acta final del procés independentista encetat l’any 2012. La lluita per la independència pot no acabar aquí, però ara per ara no hi ha a curt termini cap projecte de reconstrucció nacional creïble que es proposi la llibertat i la prosperitat del país.
Només un replantejament estratègic total pot revitalitzar la causa nacional catalana situant la independència com a prioritat sense exclusions, és a dir, assumint la transversalitat ideològica que un objectiu històric com aqueix requereix. Per començar, cal reconèixer a Aliança Catalana com un component més del moviment i deixar d’estigmatitzar-la erròniament amb uns mètodes que haurien de fer caure la cara de vergonya als seus múltiples boicotejadors. Sílvia Orriols ha superat el 12 de maig el resultat que va obtenir a Ripoll a les municipals de l’any passat, el trenta per cent dels votants són extremistes de dreta ? ho són també els que ho han fet a les zones rurals majoritàriament catalanoparlants ? Catalanitat, identitat i llibertat van lligades i haver-ho negligit és la causa profunda de la fallida del “procés” menat pels partits que han tingut la responsabilitat de dirigir-lo.
Tancar els ulls davant els canvis demogràfics que estan convertint als catalans amb consciència nacional en una minoria i a sobre prescindir de tota iniciativa orientada a la reconstrucció social del país a partir de la catalanitat és situar Catalunya -i el conjunt dels Països Catalans- al límit existencial. Capgirar la tendència cap a l’extinció que atien els poders espanyol i francès requereix un plantejament que abasti el conjunt de territoris de la comunitat nacional catalana, superant el regionalisme que ha impregant les actuacions dels actors del “procés”.
El marasme real de les condicions de vida i treball dels ciutadans de Catalunya, sigui quina sigui la seva identitat i consciència nacional, és l’element a partir del qual bastir el discurs independentista contra la dominació política i l’espoliació econòmica susceptible de acreditar novament la República catalana com alternativa creïble i viable. Per això calen nous actors polítics i cívics, i personalitats intel·lectuals compromeses amb autoritat moral.
Post Scriptum, 31 de maig del 2024.
Comparteixo el parer de Josep Sala i Cullell ahir a Vilaweb, “Una esquerra petita, resclosida i perdedora“, del qual val la pena retenir aqueix paràgraf: “La percepció des de fora és que els partits d’esquerres són uns espais tancats i impermeables, dominats per unes elits universitàries (de facultat de ciències socials) que s’omplen la boca d’un discurs progressista però que detesten la classe treballadora, i que han desenvolupat un llenguatge opac amb què pretenen de mantenir el control social. Les cúpules ara mateix prefereixen tenir uns resultats electorals minsos però dominar la jerarquia del partit, que no obrir-se a la societat i que hi hagi la possibilitat de compartir, o fins i tot perdre, el poder. No hi ha cap projecte més enllà de tenir raó i mantenir el càrrec”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Koldo Martínez Garate ha traduït aqueix apunt al castellà:
De entre las valoraciones de los resultados de las elecciones al Parlament de Catalunya del pasado domingo destaco dos: el artículo de Josep Lluís Carod-Rovira en Nació Digital el pasado 15, “Cuando no viene de Almansa”, apelando a la autocrítica sobre las causas endógenas del declive y desorientación de los partidos independentistas, y el análisis de los resultados que hace Francesc Abad en su blog “Días de furia”, dos días después de los comicios. Según sus datos de 2017 a 2024 el bloque independentista (Junts, ERC y CUP) ha mantenido un 60% del voto máximo que este bloque tuvo. Un 9% se ha trasvasado a Aliança Catalana y al PSC. Y un 27,6% acude a la abstención. Por partidos, Junts ha perdido un 28,8% de sus votantes, ERC un 54,36% y CUP un 34,51%.
El objetivo independentista ha sido el gran ausente de esos comicios, ninguno de los partidos que aparentemente son favorables a ella ha presentado programa creíble y viable alguno en esa dirección. Sólo Junts ponía en los carteles “Cataluña necesita la independencia”, pero sus propuestas daban por asumido el restablecimiento del orden autonómico. El factor Puigdemont se ha agotado como revulsivo para dar la vuelta al declive, sólo ha permitido aguantar el resultado, mientras que la izquierda independentista (ER y CUP) se hunde por la impostura de sus planteamientos, el sectarismo de sus actitudes y la mediocridad de los dirigentes abrazando las locuras del wokismo, el antisemitismo y el islamo-gauchismo.
Todos, Junts, ER y la CUP, han abandonado el conflicto Cataluña/España, vaciando de contenido la causa independentista supeditándola a la negociación con el PSOE en un diálogo sin otros contenidos que la eventual amnistía. Los tres partidos han buscado alianzas con el PSC/PSOE a diferentes niveles, ayudando a su normalización cuando realmente es el principal garante del orden español en Cataluña. El conjunto del independentismo culmina el retroceso posterior a Octubre de 2017 firmando miserablemente el acta final del proceso independentista iniciado en 2012. La lucha por la independencia puede no acabar aquí, pero por ahora no hay a corto plazo ningún proyecto de reconstrucción nacional creíble que se proponga la libertad y la prosperidad del país.
Sólo un replanteamiento estratégico total puede revitalizar la causa nacional catalana situando la independencia como prioridad sin exclusiones, es decir, asumiendo la transversalidad ideológica que un objetivo histórico como éste requiere. Para empezar, hay que reconocer a Aliança Catalana como un componente más del movimiento y dejar de estigmatizarla erróneamente con unos métodos que deberían hacerles caerse la cara de vergüenza a sus múltiples boicoteadores. Silvia Orriols ha superado el 12 de mayo el resultado que obtuvo en Ripoll en las municipales del año pasado, el treinta por ciento de los votantes, ¿son extremistas de derecha? ¿lo son también los que lo han hecho en las zonas rurales mayoritariamente catalanohablantes? Catalanidad, identidad y libertad van ligadas y haberlo descuidado es la causa profunda de la quiebra del “proceso” llevado a cabo por los partidos que han tenido la responsabilidad de dirigirlo.
Cerrar los ojos ante los cambios demográficos que están convirtiendo a los catalanes con conciencia nacional en una minoría y además prescindir de toda iniciativa orientada a la reconstrucción social del país a partir de la catalanidad es situar a Cataluña -y al conjunto de los Països Catalans- en el límite existencial. Dar la vuelta a la tendencia hacia la extinción que atizan los poderes español y francés requiere un planteamiento que abarque el conjunto de territorios de la comunidad nacional catalana, superando el regionalismo que ha impregnado las actuaciones de los actores del “proceso”.
El marasmo real de las condiciones de vida y trabajo de los ciudadanos de Cataluña, cualquiera que sea su identidad y conciencia nacional, es el elemento a partir del cual construir el discurso independentista contra la dominación política y el expolio económico susceptible de acreditar nuevamente la República catalana como alternativa creíble y viable. Por eso son necesarios nuevos actores políticos y cívicos, y personalidades intelectuales comprometidas con autoridad moral.