La massiva manifestació d’ahir pot ser més transcendent políticament que la celebrada el 18-F de l’any passat i no me’n puc estar d’afegir les meves valoracions particulars a les ja realitzades fins ara per part de molts dels participants en aquesta marxa pel dret a decidir.
La primera consideració que cal fer és de reconeixement cap a la Plataforma pel Dret a Decidir, que amb l’èxit d’ahir s’ha guanyat merescudament el dret a tenir un paper capdavanter en la configuració d’un moviment social i polític orientat a la lluita pel dret a l’autodeterminació. Els partits polítics, significativament, ocupaven el lloc de rereguarda en la marxa d’ahir. Aquesta és una posició conjuntural que haurem de revertir en els propers anys fins a tornar a posar les formacions polítiques, almenys les sobiranistes, al capdavant del moviment per l’autodeterminació junt a les entitats com la PDD.
La segona valoració va lligada a la composició social i la procedència geogràfica dels participants: hi havia menys gent jove que de mitjana edat i potser no es va notar prou la presència de la població metropolitana barcelonina, precisament la més afectada per la fallida de les infraestructures. Em comentava un amic del Baix Llobregat que detectava entre els seus convilatans que s’autoidentifiquen com a catalans i espanyols alhora una doble actitud: d’una banda perceben la causa justa de la convocatòria a manifestar-se però alhora no volien exterioritzar un acte de desafecció a Espanya.
Sense cap reacció anticatalana, impossible perquè ja és també la seva terra, no han donat encara el pas de compartir la reivindicació del dret a decidir com a poble. Però estan en camí de fer-ho. El PSC, el partit de referència de molts d’aquests catalans, va ser el gran absent de la jornada d’ahir. El primer partit en votants de Catalunya va camí de deixar de ser-ho a passos accelerats. El PSC no pot participar de cap manera en un bloc polític, amb el PP i Ciudadanos, que es contraposi al conjunt socio-polític que ahir es va manifestar conjuntament.
En tercer lloc CIU, ERC i ICV, les tres principals formacions que donaven suport a la convocatòria de la PDD, són els mateixos partits que van votar favorablement en el Parlament de Catalunya, l’any 1989, que el poble català no renunciava a l’exercici del dret d’autodeterminació. Aquests mateixos partits són els que hauran de participar necessàriament en la majoria parlamentaria que ha de fer possible, a partir del 2010, la convocatòria d’una consulta popular per l’autodeterminació.
Una quarta valoració ha de fer referència obligatòria als sindicats d’àmbit estatal. A ells els ha arribat també l’hora del declivi i a tots els independentistes pertoca afavorir-ne el relleu en favor dels sindicats nacionals catalans.
Post Scriptum, 10 d’agost del 2021.
Compateixo aqueix article de Salvador Cot, publicat el proppassat 4 al Món, fent una valoració del retrocés reivindicatiu en matèria d’infraestructures d’ençà la manifestació de fa cataorze anys, “Ni prou, ni dret a decidir res.
L’1 de desembre de 2007, a les cinc de la tarda, es va convocar la que va ser la manifestació més gran des de les mobilitzacions contra la guerra d’Irak. El lema era molt clar: “Som una nació i diem PROU! Tenim dret a decidir sobre les nostres infraestructures“, una afirmació amb voluntat unitària que tenia el suport de CiU, ERC, EUiA, la CUP i ICV. Se’n va quedar fora, només, el que posteriorment s’ha anat constituïnt com a bloc unionista, és a dir del PSC cap a la dreta. Més cap a la dreta, vull dir.
La qüestió és que ja en aquell moment hi havia un acord molt majoritari sobre la influència negativa que implicava la provincianització de les infraestructures. El fet que les xarxes ferroviàries i els aeroports decidissin -com ara- des dels despatxos de Madrid va ser un dels motors de mobilització més transversals que es recorden. Tant és així que uns mesos abans s’havia convocat un acte a l’IESE amb el més granat de les elits barcelonines pressionant en el mateix sentit d’exigir que l’aeroport del Prat fos gestionat des de Catalunya.
Però hem retrocedit en el temps. La lluita sobre la titularitat de les infraestructures s’ha abandonat completament i ara la baralla és interna, a favor o en contra del projecte que ha vingut volant des de Madrid. El debat és l’aeroport, sí, però el subjecte és AENA. Com sempre. Catorze anys més tard, aquesta nació ni diu prou ni se’n recorda de reclamar el dret a decidir sobre les nostres infraestructures.”
Post Scriptum, 15 d’agost del 2021.
Punyent editorial de Vicent Partal el proppassat 12 a Vilaweb: “La calor i el preu de la llum o per a què caram serveix la política.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No tot a la manifestació era tan en positiu. També hi havia molta crítica per com està la política d’aquest país. Vaig parlar amb molta gent que anava al primer bloc i no vaig trobar ningú que estigui content amb el govern presidit per José Montilla. És un clam massiu: aquest home provoca vergonya aliena i a vegades ràbia. No està preparat i a més és membre de l’executiva del PSOE, i això prima per sobre de tota la seva política. El PSC ha comès un error garrafal no afegint-se al corrent de fons de la societat catalana per apaciguar aquest malestar. I ara o bé Montilla rectifica en els pròxims dies, o la bufetada la rebrà la direcció d’ERC que l’aguanta amb tanta "lleialtat", en expressió del mateix president. Si Montilla depèn de Carod i Puigcercós que es noti, i que el facin passar per l’adreçador. Tampoc costa tant, i és per això que els vam votar. I si no ho saben fer, al carrer tots dos.
Montilla és el tap que té ERC per no catalitzar el moviment independentista que va sortir ahir al carrer. O collem el Montilla i el PSC, o hi quedarem engolits. Els socialistes han quedat fora de la centralitat catalanista, al costat del PP. I qui se n’aprofita és tothom menys ERC. Fem demà mateix dilluns un ultimàtum. "Montilla o fas un gir nacional, o aquí et quedes". I no patiu que abans de perdre la cadira farà el gir nacional.Com pot ser que el paio el que més destaqui de Carod és la "lleialtat" que té cap a ell, és a dir, que li diu a tot amén?
La manifestació ha estat una dutxa d’ autoestima. La necessitàvem després d’ un any de tripartit montillista.
En relació al teu escrit crec que ets massa optimista en relació al que podríem anomenar els "catalans espanyols". Crec que l’ únic que podem aconseguir és que aquest sector es torni indiferent i tant els hi faci viure en un Estat espanyol com en un Estat català. En altres paraules hem d’ evitar que es tornin hostils a un procés d’ autodeterminació, però voler que es tornin independentistes, amb les connotacions antiespanyoles òbvies que porta associat l’ independentisme, és una tasca gairebé impossible.
Què us hi jugueu que avui els socialistes faran veure que la cosa no anava amb ells?. Van estar fent tot el possible per boicotejar la manifestació, però avui li treuran tota importància. Doncs precisament això és el que no ha de passar. Aquesta manifestació marca un camí i s’ha de posar en pràctica ja des d’ara. El PSC ho impedirà adormint altre cop la situació i situant el debat en la seva guerra amb el PP, que és el que li dóna vots. Doncs no, ERC ha d’anar a la seva i presentar les seves propostes al govern o al parlament sobre totes les qüestions necessàries. Caldrà una entesa ERC-CiU al Parlament sobre el finançament. I tirar-ho endavant. Segur que Montilla no té collons de trencar el govern. I si Carod segueix amb la seva política de declaracions de diumenge i acotar el cap la resta de la setmana, que plegui d’una vegada.