Sobre els calendaris i els noms dels mesos (i en defensa del llatí).

Doncs resulta que l’antic calendari romà només tenia 10 mesos. Començava el març (Martius, més de Mart), el seguien Aprilis (el mes de l’obertura de les flors), Maius (el de la deessa Maia) i Junius (dedicat a la deessa Juno) i a partir d’aquí els altres anaven numerats: Quintilis, Sextilis i així fins al darrer: December (el que fa deu).Es veu, doncs, clarament que l’origen del nom de setembre, octubre i novembre ve de la seva condició de mesos setè, vuitè i novè d’aquella distribució. Després es varen afegir dos mesos: gener (Ianuarius, el mes del déu Janus) i febrer (Februarius, de “februa”, mes de les fogueres purificadores) que tancava el cicle anual romà.

Cap a l’any 46 aC l’emperador romà Juli Cèsar va posar una mica d’ordre i va crear el que més tard es va conèixer amb el nom de “calendari julià”. A partir d’aquell moment tots els anys tindrien 365 dies, tret d’un de cada quatre, que en tindria 366. Més concretament aquest dia afegit seria el 24 de febrer, i com que a aquest se’l nomenava “dia sisè abans de març” va adoptar el nom de “bis sextum”, d’on prové el mot “bixest”. D’aquesta manera es va establir que l’any tindria 12 mesos, els senars amb 31 dies i els parells amb 30, tret de febrer, que només en tindria 29.

Però la calma va no va durar gaire perquè poc després -el 44 aC- es va decidir que el cinquè mes –Quintilis– es dedicaria a Juli Cèsar i va passar a denominar-se Julium (juliol). I l’any 23 aC, per fer content l’emperador Cèsar August, van posar el seu nom –Augustus– al mes que seguia Julium. Ara bé, no podia ser que el mes dedicat a Juli Cèsar tingués un dia més que el dedicat al nou emperador. En conseqüència, varen afaitar-li un dia al mes de febrer -que es va quedar definitivament amb 28- per posar-lo al mes d’August i equilibrar així les dues invocacions.

La cosa va quedar d’aquesta manera fins que l’any 1582 -en veure que començava a haver un desfasament entre la Terra i el calendari que arribava a 10 dies- el papa Gregori XIII va proposar una reforma que ha passat a la Història amb el nom de “calendari gregorià”, que és el que actualment està en vigor. El canvi en concret va consistir en l’eliminació dels dies que anaven del 5 al 14 d’octubre de 1582 i a una lleu remodelació en el cicle dels anys bixestos que ajorna la necessitat de fer un nou ajustament fins d’aquí a 10.000 anys.

L’ajustament va donar peu a algunes anècdotes com, per exemple, la de la defunció de Santa Teresa, que va morir el dijous 4 d’octubre i va ser enterrada l’endemà divendres 15 d’octubre.

Tota aquesta informació i molta més d’aquest mateix estil divertit i alhora divulgatiu (*) la podeu trobar en un llibre que m’ha encantat (la seva coberta il·lustra precisament l’apunt d’avui) i que, per tant, us recomano: “100 qüestions de matemàtiques. Descobriu-ne la cara més amable”, escrit pel matemàtic ciutadellenc Miquel Capó i publicat el gener passat per Cossetània Edicions (vegeu aquí).

———————————————————————————————-

(*) De passada, aquest article demostra la permanència del llatí en el nostre llenguatge ordinari i confirma la meva idea -defensada anys enrere en aquesta Totxana i, més cap aquí, en aquesta altra- de la necessitat de mantenir l’estudi de la llengua llatina (i la grega, és clar) en els actuals plans educatius.    

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *