La lectura que es fa a Catalunya dels resultats al País Valencià o, fins i tot, de les Illes Balears, en general és negativa per una simple qüestió : ha tornat a guanyar la dreta. La majoria dels sectors, diem-ne, nacionalistes o catalanistes d’aquestes (ara ja sí) regions d’espanya desitjaven que el PSOE guanyés o que sumés amb la resta de forces la majoria, per a poder fer fóra del poder al PP. Les raons per aquest desig poden ser vàries i jo, com a català, no tinc cap dret a criticar-les en cap sentit, perquè em faltaria molt més coneixement del que tinc al respecte.
Però no m’estaré de comentar allò que hi veig de similitud amb la situació catalana. I ho vull fer perquè crec que el que passa al País Valencià i a les Illes és un reflex del que, si res no canvia radicalment, succeirà al Principat d’aquí a pocs anys. Actualment, els qui se senten valencians o mallorquins, o nacionalment catalans, ja ni es plantegen defensar aquests sentiments. Es limiten a defensar amb ungles i dents les posicions anomenades d’esquerres, perquè no tenen cap altre opció de pacte (en aquest sentit, si alguna excepció hi ha, és U.M. – Unió Monar- a les illes, que pot pactar amb qualsevol, per sort seva i de la higiene democràtica). Ja fa temps van caure en el parany de l’eix dreta-esquerra i, si res no varia substancialment, això només pot acabar amb la bipolarització PP-PSOE i algun partit testimonial de la zona, talment com les "peculiaridades regionales" del franquisme (com la CHA, per exemple). Quan els valencians o mallorquins van començar a triar els seus representants, les diferenciacions es van fer seguint els paràmetres dreta-esquerra. Van tenir la mala sort de no disposar d’un Pujol que trenqués aquesta merda d’eix ideològic, absurd i, sobretot, fals. I així, fins ara, la evolució lògica del vot útil els ha portat a la bipolarització PP-PSOE.
A Catalunya vivim en el procés d’assentament de l’eix ideològic dreta-esquerra. La feina bruta la està fent la direcció d’Esquerra (secundada estupidament pels culs contents dels seus militants) però està dirigida magistralment pel PSOE i els seus poderosos braços periodístics. La feina més dura que han de fer els filoespanyols és acabar, aïllar, CDC fins a fer-la desaparèixer o bé fins que es converteixi en la marca blanca del PP. Quan això hagi passat, el PSOE de Catalunya només haurà d’exercir amb mà dura el poder del qual disposa i presentar els d’Esquerra com a la "peculiaridad regional y curiosa" en què ara mateix s’està convertint i ens trobarem amb un 80-90% de vots de qualsevol elecció que aniran a parar als partits espanyols (PP-PSOE) i la resta a alguna formació "peculiar", com Esquerra, CUP, CDC, PxC,….que juntes no arribaran a ser, com a màxim, un apèndix del PSOE o del PP, depenent de com vagin els resultats de cada votació i de l’eix on s’hagi situat.
Un pas endavant per a assegurar el tret per part del PSOE és entavanar CiU per a canviar la llei electoral, de forma que pugui donar més pes al gruix de vots sectaris (que els donen suport encara que presentin no un sofà, sino una merda lligada amb un cordill, mentre la presentació la faci el zapatero de torn) especialment a Barcelona i àrea metropolitana. Però la escabetxinada que ha fet Esquerra a la immensa majoria d’ajuntaments, diputacions, consells comarcals, etc… arraconant CiU de pertot arreu (molt especialment si hi havia guanyat, per desmoralitzar i desmobilitzar vot nacionalista) també hi ajuda molt. Ah! pels que no us n’havíeu adonat, el moviment estratègic d’en Portabella a Barcelona només és per amagar la tàctica que es va desenvolupant a nivell nacional. I allò del Reagrupament, tranquils, que ja s’anirà diluïnt amb el temps… és com aquell que mata per primer cop i nota la culpabilitat: d’aquí a un temps ja hi trobaran el gust i deixaran de sentir-se culpables.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Parteixes del supòsit erroni de que els únics que defensen i poden defensar Catalunya són CiU.
Si tan patriotes són perquè no van forçar la situació durant la negociació de l’Estatut? Perquè van pactar la rebaixa de l’Estatut amb el Zapatero? Potser per pressions dels empresaris com el Lara o els de la Caixa?
Si CiU hagués volgut hauríem tingut un Govern CiU- ERC. Tan sols calia que s’haguessin mantingut ferms en la defensa de l’Estatut del Parlament i hauria petat el Govern i després de les eleccions el pacte nacionalista hauria estat inevitable.
Van anar per la via fàcil de pactar amb el Zapatero perquè la seva prioritat no és Catalunya si no estar al poder i fer els seus negocis.
Totalment d’acord, Josep.
És trist però és així. Que ningú oblidi la traïció d’ERC!
Fa temps que ho he dit a diversos catalans i s’han fet l’orni: si caiem els valencians, que caurem si és que ja no ens han liquidat definitivament, els següents sou, indefectiblement, vosaltres, sense remissió. Ara, però, ja és massa tard. Ja s’ha venut tot el peix.