Josep Pinyol

      L’Estat Espanyol només
ofereix dues possibilitats: la castració química o la caponada amb
bisturí. Davant aquesta perspectiva l’única dignitat de Catalunya
és la independència i aquesta ha de ser l’eix central de les
properes eleccions catalanes.

      La
Constitució Espanyola i l’Estat de l’Autonomia han traspassat el
punt de no retorn per la seva contradicció interna. Aquesta arranca de l’article 152.2 de la Constitució Espanyola que
estableix que els Estatuts aprovats en referèndum, un cop sancionats i
promulgats, només podran ser modificats mitjançant referèndum. Es
consuma quan  un Estatut plebiscitat se sotmet al Tribunal
Constitucional. Quan aquest va acceptar el recurs contra l’Estatut  va considerar que estava capacitat per
modificar un text legal que la Constitució li prohibeix alterar.
Aquell dia es va posar en marxa el tren de la legalitat
constitucional, que xocarà frontalment amb el tren de la legitimitat
de la voluntat democràtica del poble català. Des d’aquell moment el desastre per al sistema  establert va esdevenir inevitable.

     El
col·lapse del sistema constitucional i autonòmic espanyol es posa
en evidència quan les dues úniques opcions que s’ofereixen són: o
bé la castració química de l’Estatut o bé la quirúrgica. La
periodista Victòria Prego va pronosticar la “castració química”
de l’Estatut amb una sentència que respectaria el text de l’Estatut,
però l’interpretaria de manera tant restrictiva que tindria els
efectes d’una amputació. Amb la interpretació es respectaria
formalment l’article 152.2 de la Constitució Espanyola. L’advocat de
l’Estat, en nom del govern Zapatero, va defensar l’Estatut amb els
fàrmacs necessaris per induir la impotència estatutària. Però la
majoria del Tribunal no en té prou amb aquesta esterilització
indolora; vol sang i practicar l’amputació.

      La
imminència del bisturí ha encongit l’estómac als dirigents
polítics i dels mitjans de comunicació que es resisteixen a
acceptar l’evidència: Catalunya no té futur dins la Constitució
Espanyola. La dolorosa expectativa de la vivisecció fa que la
castració química aparegui com un gran alleujament. A l’estiu els
representants del “statu quo” reclamaven calma fins que no
s’hagués expedit la sentència. Ara volen aparentar fermesa. Les
declaracions del President Montilla la setmana passada advertint de
les conseqüències de la castració en viu i l’editorial conjunta de
dotze diaris catalans, encapçalats per La Vanguardia i el Periòdico
són foc d’encenalls. L’edició de desenes de milers d’adhesius del
PSC-PSOE amb el titular d’aquesta editorial mostra fins a quin punt
aquesta iniciativa és induïda pels partidaris de la castració
química de l’Estatut. José Montilla va trair el President Maragall
i va trencar la unitat catalana al voltant de l’Estatut aprovat pel
Parlament de Catalunya. Ara parla de dignitat i reclama unitat de les forces polítiques al seu
voltant.

     Ara
preparen el terreny per presentar una sentència “interpretativa”
de l’Estatut com un gran triomf de la capacitat negociadora dels
partits polítics. Fins i tot podrien renovar la composició del
Tribunal Constitucional. Serà la victòria de la suposada “fermesa”
del President de la Generalitat i la “unitat” de la “societat
civil” catalana, és a dir de tot l’ampli estol de receptors de
subvencions, des dels mitjans de comunicació a les organitzacions
empresarials i sindicals. Aquest aparent triomf només haurà estat possible gràcies a la
comprensió del PSOE, el gran defensor de Catalunya contra el malvat
Partit Popular. Però aquesta suposada victòria, la sentència interpretativa, representarà
la “castració química” de l’Estatut.

      És
només un maniobra. Juguen amb la reacció cavernícola de la premsa
espanyola  per aportar la pàtina de fermesa a l’actitud dels partits autonomistes i
gradualistes catalans. Intenta repetir l’esquema que van utilitzar
amb el nou sistema de finançament. Van teatralitzar un enfrontament
entre el Govern de la Generalitat i el Govern Espanyol. Després de
mesos d’estira-i-arronsa, la part espanyola va canviar el ministre
Solbes i va fer veure que cedia una mica. El govern tripartit va
córrer a presentar la cessió com un gran triomf de la seva
capacitat negociadora. Finalment una gran campanya mediàtica va
marejar l’opinió pública amb un gran ball de xifres i va presentar
el resultat com l’acord del segle. Tanmateix la realitat és tossuda
i els ingressos de la Generalitat en el pressupost de l’any 2010 són
menors que el 2009. A més l’any que ve l’Estat Espanyol incrementarà
els impostos i s’agreujarà l’espoli fiscal. Ara l’espoli comptarà amb
el vot favorable d’Esquerra a la LOFCA.

     Els
defensors del sistema establert temen l’esclat del panorama polític
català a les properes eleccions. La suma de la desafecció vers els
partits majoritaris i el xoc de legitimitats entre democràcia i
legalitat poden col·lapsar l’”statu quo” dels darrers trenta
anys. Perquè el poble català està abandonant la via de l’autonomia
de manera accelerada. Tenim al davant el panorama mundial: mentre Espanya retorna a les seves concepcions més centralistes, cada any ingressen nous Estats a les
Nacions Unides. Durant més d’un segle el catalanisme ha lluitat per
un Estatut. Ara la part més conscient opta per la independència i
seguir l’exemple de les desenes de nacions que l’han aconseguit en els darrers anys.

     El Tribunal Constitucional pot capar l’Estatut d’Autonomia però no la nostra nació. Els
milers de persones compromeses amb els centenars de referèndums
locals per la independència són una mostra del creixement de l’opció per la dignitat i la independència. La implantació
creixent de Reagrupament amb la proposta d’una Candidatura
Transversal n’és una altra. Perquè no pot repetir-se que les grans
manifestacions de febrer de 2007 i 2008 no tinguin alternativa electoral. No pot tornar a passar que l’abstenció nacional permeti
que el PSC-PSOE guanyi les eleccions com va passar el març de 2008.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!