Els
mites de la Constitució vigent són molts. El més cínic és el que
sosté que la Constitució va representar la reconciliació de
vencedors i vençuts a la guerra civil. L’Estat Espanyol és l’únic
a Europa en que els crims contra la Humanitat del feixisme han quedat
impunes. El General Franco va ser un dels criminals més grans de la
història. Seguint la classificació dels Judicis de Nuremberg va
cometre “crims contra la pau” en desencadenar la guerra d’Espanya
de 1936; “crims de guerra” al llarg dels tres anys en que va
durar el conflicte; i “crims contra la Humanitat” en temps de
pau, amb prop de 200.000 afusellaments, un milió d’exiliats, un
milió de presos en camps de concentració i milions de famílies
republicanes espoliades. No s’ha condemnat a ningú per tots aquests
crims. No s’ha acomplert la Convenció de les Nacions Unides sobre la
imprescriptibilitat dels “crims de guerra” i dels “crims de
lesa humanitat” (1968). De fet el Regne d’Espanya no l’ha signat. A
Espanya no hi hagut cap moviment contra la impunitat com les “Madres
de Mayo” a Argentina i tants altres països. Tampoc no s’ha fet cap
“Comissió de la Veritat” com les creades a Sudàfrica i a
d’altres països on s’ha pogut processar els responsables dels crims
contra la Humanitat. La reconciliació espanyola ha consistit en la
integració dels partits antifranquistes en el règim de la monarquia
postfranquista. José Luís Rodríguez Zapatero ha culminat aquesta
integració: estat incapaç d’acomplir el testament polític del seu
avi, capità de l’exèrcit. Va ser afusellat per negar-se a secundar
la rebel·lió franquista i la seva última voluntat va ser que el
seu nom fos vindicat i el seu honor restablert. La llei de la Memòria
Històrica l’ha escarnit, com també la memòria del President Lluís
Companys.
Un
altre gran mite de la Constitució és el de la superació dels
conflictes entre les nacions ibèriques i el Regne d’Espanya. També
en aquest cas la claudicació dels partits polítics catalans ha
estat presentada com la solució d’aquest problema històric. Però
l’Estat Espanyol no ha cesat ni un moment en el seu propòsit
històric de reduir Catalunya a una comunitat autònoma de règim
comú, d’espoliar els nostres impostos i minoritzar la nostra llengua
i cultura. Els catalans hem continuat ocupant el lloc d’”enemic
interior” que necessiten tots els Estats de tradició autoritària.
El nostre poble ha substituït a jueus, conversos, moriscos i
heretges en aquest paper. La catalanofòbia va tornar a esclatar a la
tardor del 2005, l’endemà de l’aprovació del nou Estatut pel
Parlament de Catalunya. Hi van participar totes les institucions de
l’Estat i la societat espanyola, des del General Mena a la
Conferència episcopal, des de la CEOE i els sindicats al Banc
d’Espanya; també tots els mitjans de comunicació. Va incloure
boicots als productes catalans, manifestacions amb centenars de
milers de participants, recollides de firmes, entre moltes altres. La
campanya anticatalana és la prova fefaent que el conflicte entre
Catalunya i l’Estat Espanyol continua ben viu trenta anys després de
la Constitució.
Sobretot
la Constitució Espanyola és un búnquer irreformable. La
Constitució dels Estats Units d’Amèrica es va aprovar l’any 1787 i
té 7 articles; des d’aleshores s’hi han afegit 27 “esmenes”
constitucionals. Bèlgica va dotar-se d’una nova Constitució l’any
1994. En 15 anys s’ha esmenat 7 vegades i s’han modificat 16
articles. Els canvis a la Constitució
són habituals a la República Federal alemanya o la Confederació
Helvètica i a la
majoria de països de tradició democràtica. Perquè són
instruments per ordenar de manera democràtica els canvis de les
societats i per adaptar les institucions a la seva evolució.
En
canvi la
més
petita reforma constitucional a Espanya exigeix una majoria de dues
terceres parts del Congrés i del Senat i ser sotmesa a referèndum
si ho demana una dècima part dels membres d’una de les dues Càmeres.
Si la reforma proposa la revisió total de la Constitució o afecta a
aspectes considerats fonamentals, com la monarquia o el dret a
l’autodeterminació, és necessària la dissolució de les Corts, la
convocatòria de noves eleccions i que els nous representants elegits
tornin a votar la reforma de la nova Constitució amb la mateixa
majoria de dues terceres parts de cada hemicicle. Aquest procés és
impossible i la converteix en una “Constitució-búnquer”. El
gradualisme que propugnen els autonomistes de CiU i l’actual direcció
d’Esquerra és inviable en aquesta legalitat.
El
règim monàrquic ha sacralitzat aquesta Constitució- búnquer. La
consideren l’única font de legitimitat, intocable i intangible. La
seva principal meta és mantenir la monarquia i la oligarquia
espanyoles i inculcar en els cervells dels seus súbdits la concepció
borbònica d’Espanya. Ha eradicat el republicanisme, la genuïna
tradició democràtica espanyola. També ha esborrat el reconeixement
del principi d’autodeterminació que sostenien els partits
antifranquistes. El 27è Congrés del PSOE, celebrat el 1976,
propugnava l’exercici lliure del dret a l’autodeterminació de les
nacionalitats de l’Estat Espanyol. Dos anys després
l’autodeterminació era anatema, no perquè la història de la
península hagués canviat, sinó simplement perquè la Constitució
Espanyola nega aquest principi democràtic. Una mutació similar va
passar amb els partits catalans van acordar el tercer punt de
l’Assemblea de Catalunya. Aquest punt exigia l’Estatut d’Autonomia
com a primera expressió del dret a l’autodeterminació de Catalunya.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!