Josepmiquel Servià: NOTES I POEMES D’UN OUTSIDER

Una cosa de la qual els qui vam ser periodistes de la Presidència de la Generalitat, en el temps del seu president restaurador, Josep Tarradellas, podem enorgullir-nos és d’haver assentat les bases del que havia de ser, més tard, el “Servei d’Ajut a la Premsa (i ràdio i televisió) Comarcal i Local”, món, aquest, que constitueix junt amb l’associacionisme cultural un dels més grans tresors populars amb què compta el nostre país, sobretot si el comparem amb altres zones de l’anomenat Estat Espanyol.

SOLUCIONS PER A UN PROCÉS EN CRISI

A la taula de la Rosa Jaumandreu, secretària del nostre departament, hi arribaven, tarda rere tarda, ingents quantitats de revistes i butlletins d’arreu del Principat. Ella, amb la seva particular diligència, les classificava en locals i comarcals i les deixava damunt les nostres taules, generalment sobre la meva, responsable com era jo d’aquesta àrea de treball.

Ben sovint, però, en requerir la Rosa perquè mancava tal revista o tal altra, ella, que ja prèviament n’havia indagat els perquès, em responia:

—He telefonat al director i m’ha dit que n’havien suspès temporalment la publicació per raons econòmiques, per bé que m’han assegurat que, d’aquí a pocs mesos, tornarà a sortir al carrer.

En ben pocs casos, però, aquest pronòstic es convertia en realitat. I la desaparició d’unes revistes solia coincidir paradoxalment amb el naixement il·lusionat d’unes altres, les quals, des dels racons més petits i desconeguts del Principat, es disposaven també a menjar-se el món i fer la competència al New York Times si calia. Al seu torn, però, solien seguir, també a la curta o a la llarga, el camí de la desaparició.

l quines eren les causes d’aquest repetit fracàs? Entre les més freqüents cal assenyalar, per exemple, el fet que les tones d’il·lusió dels promotors de l’empresa no es veien compensades gairebé mai per un sentit clar i correcte de la planificació econòmica. Una altra causa habitual era la mancança d’un estudi de mercat previ, la qual cosa feia que el tiratge de la publicació es fes a través d’un càlcul a la babalà, sense tenir en compte les despeses, els ingressos per venda ni els ingressos per publicitat. Finalment, potser, la deficient qualitat literària o informativa de moltes d’aquestes publicacions feia també que la revista acabés caient de les mans, fins i tot de les més voluntaristes o més enamorades del propi campanar.

A aquestes possibles causes diguem-ne estructurals, cal afegir-ne també algunes d’esporàdiques com ara el fet que la legislació franquista, vigent encara aleshores en molts aspectes, fes caure el rigor legal sobre alguna publicació local o comarcal tan agosarada com indefensa davant les pretensions legalistes d’un jutge «ancien régime» o d’un cacic local de pell massa sensible, per exemple, fou en observar aquest repetit avortament de tantes publicacions quan els meus companys i jo vàrem mirar de cercar una solució. , vàrem trobar-la. Reunírem en un dinar —despeses pagades— tots els responsables de les publicacions que havíem aconseguit censar i els proposàrem les mesures següents: constituir una federació de publicacions locals i comarcals que acabés funcionant autònomament tan aviat com fos possible i que tingués per norma l’intercanvi d’experiències i la col·laboració material i organitzativa entre totes les revistes locals i comarcals del país. Cal dir que, en aquest sentit, tot i que les misses per a aquesta organització sortien de les arques de la Diputació de Barcelona —que no de la Generalitat recuperada—, la nostra iniciativa va abastar tot l’àmbit del Principat i mai no vàrem trobar la més petita resistència ni el més petit recel per part de les altres diputacions, les quals, en oferir-los un servei eficaç sense demanar-los cap calé, deurien pensar intel·ligentment allò de «a bodes em convides…o, com diem a Palamós: “Hams a mi, que sóc palangrer!”». I així vàrem poder actuar —fet que, malauradament, no s’ha repetit en altres àrees— com una autèntica mancomunitat de diputacions.

Un segon aspecte que els proposàrem fou que, a l’hora de comprar el paper o de cercar una impremta, totes les publicacions d’una comarca o d’una subcomarca acudissin, prèvies les subhastes o els concursos d’adjudicació que calguessin, a un mateix subministrador i a una mateixa impremta. Amb això, sens dubte, abaratirien enormement les despeses de producció i obviarien a la causa principal de tantes crisis.

Una tercera proposta era que s’adrecessin a uns determinats serveis jurídics, que la Diputació finançava, sempre que fossin objecte de qualsevol multa per part de l’administració o de qualsevol querella per part d’un particular enutjat.

l finalment, els anunciàrem que, per tal de garantir un mínim de qualitat literària a les revistes, la Diputació contractaria col·laboracions, inèdites i en exclusiva, amb les plomes més cotitzades i populars de la literatura catalana del moment. I així es va fer. I d’aquí neix, com veurem més endavant, l’objectiu narratiu d’aquestes línies.

ALGUNES ZIGA-ZAGUES PROFESSIONALS

l vingueren les primeres eleccions autonòmiques, que guanyà la coalició electoral Convergència i Unió, i el vell lleó republicà vingut de Saint-Martin-Le-Beau va haver de cedir, molt a contracor, tot sigui dit, la Presidència de la Generalitat al mític organitzador dels «fets” del Palau de la Música del 1960, convertit ja en líder carismàtic del catalanisme conservador. l la Generalitat i la Diputació de Barcelona, fins aleshores unides personalment sota la batuta de Tarradellas, se separaren, de bell nou, d’una manera radical i distribuïren zelosament tant els seus respectius àmbits d’actuació com el seu funcionariat.  

A nosaltres, els periodistes del servei de premsa que havíem servit alhora ambdues institucions, se’ns va deixar escollir. Per la meva banda, no hi podia pas haver cap dubte. Catalanista radical, vaig decidir continuar servint —independentment de tot color ideològic— la Generalitat de Catalunya, únic objectiu polític que m’havia portat, en el seu dia, per consell de Josep Benet, d’una banda, i de Josep Fornas, representant aleshores de Tarradellas, per una altra, a ocupar una plaça de periodista de la Diputació en els últims mesos de la presidència de Joan Antoni Samaranch, una persona de la qual políticament i ideològicament jo em trobava a les antípodes, però del qual puc dir que, per la seva senyoria, la seva “liberalitat” amb la ideologia dels seus col·laboradors immediats i la seva capacitat organitzativa, deu haver estat un dels millors presidents d’aquella institució. A la iniciativa personal de Samaranch, home especialment sensible al món dels mitjans de comunicació, i a l’empenta del seu Cap de Premsa, Francesc Borda, es degué 1’organització del primer Servei de Premsa institucional amb què comptà Barcelona. Servei, gràcies a la modema i eficaç infraestructura tècnica i humana del qual, la Generalitat va poder muntar , més tard, amb tota dignitat la seva estructura de Mitjans de Comunicació ja des del primer moment. Dos dels meus companys de feina, Josep Ametller, Josep M. Ureta i l’esmentat Francesc Borda, optaren també per la Generalitat, la qual cosa determinà que la Diputació, al seu tom, hagués de contractar uns periodistes que ens substituïssin. Entre aquests, van ser cridats dos excel·lents professionals, Josep M” Huertas, i Xavier Febrés, ambdós destacats simpatitzants del Partit dels Socialistes de Catalunya.

l fou sobretot Josep M” Huertas qui s’encarregà —amb notabilíssima eficàcia, atesa la seva gran experiència en temes de barriades, municipis i comarques de consolidar i institucionalitzar aquella iniciativa nostra en dues grans organitzacions: l’ Agrupació de Premsa Local i Comarcal, primer, i 1’Associació d’Emissores Municipals de Catalunya (EMUC), més tard.

Però la vida dóna tombs i, de la mateixa manera que alguns destacats funcionaris de la Diputació, abans clarament proclius al franquisme, havien d’arribar a ocupar, anys després, llocs de diversa rsponsabilitat en la cúpula de la Generalitat de Catalunya, així també, alguns dels qui, ja mort Franco, havíem entrat a la Diputació per constituir una mena de quinta columna per al retorn de la Generalitat, ens vàrem veure paradoxalment empesos, per raons netament professionals, a embarcar-nos de bell nou en un vaixell que —ideologies a banda— mai no havíem sentit com a propi, encara que jurídicament, i econòmicament, hi haguéssim estat en tot moment relacionats: la Diputació de Barcelona.

El nostre retorn a aquest organisme va coincidir amb el nomenament com a nou cap de premsa d’un altre excel·lent company, el periodista Joan Busquet, i amb la marxa, poc després, de Josep M” Huertas al diari «El Periódico», cridat a exercir-hi les funcions de cap de redacció.

l així fou com de les mans d’aquest gran professional i gran persona vaig tornar a rebre la responsabilitat de coordinar aquella mateixa àrea —ja magníficament estructurada i potenciada— que un parell d’anys abans els periodistes de la Generalitat Provisional havíem tingut 1’encert d’endegar.

UN AMBIENT GAIREBÉ ESTERILITZAT

El nostre gran poeta tenia un despatx impol·lut, pulcríssim. Fins podia dir-se que esterilitzat. Al cim de la taula, ni un sol paper, ni una sola carpeta, ni un sol bolígraf, ni un bri de pols. Tot net i esvaït com una pista d’aterratge. Jo, com molta altra gent, m’hi havia passat hores, al despatx del poeta. Massa hores? La conversa amb ell era francament captivadora i, per tant, perillosÍssima. Un s’hi podia passar tranquil·lament cinc hores i tenir consciència que només n ‘hi ha via passades tres.

Si en algun moment el poeta decidia fumar —perquè el poeta —ves qui ho hauria dit!— també, de tant en tant, fumava!— com a persona extraordinàriament ben educada que era, demanava sempre permís per poder fer-ho.

—Perdoni, que el molestaria que fes un cigarret?

Només un.

—No senyor. I ara!

l, després de donar les gràcies, s’alçava de la butaca i anava a asseure’s darrera la taula del despatx, extreia un cigarret del paquet, 1’encenia i obria el primer calaixet de la mà dreta de la taula. ¿Amb quina finalitat? Doncs molt senzill. Dintre d’aquell calaixet hi havia un cendrer. l només obria el calaixet cada vegada que havia de dipositar sobre el cendrer el tros de cendra acumulat al cap del cigarret. Immediatament el tornava a tancar fins a la pròxima espolsada de cendra.

l aixÍ gairebé tot quedava controlat. l dic gairebé tot perquè el poeta, si hagués pogut, també hi hauria tancat el fum, dintre d’aquell calaixet, però això, ai las!, no li era possible, i, resignadament, l’havia de deixar anar, pulmons enllà, tot posant en contradicció la seva puntual necessitat fumatòria amb la defensa de l’ambient impol·lut que predicava.

Una vegada, en entrar al seu despatx, m’havia dit:

—Segui, segui, amic Servià. Si em permet, obrirem ma mica el balcó. ¿No troba que se sent una mica de tuf de la visita anterior?

Aquell dia em vaig proposar fermament —propòsit que la seva amabilitat féu fracassar— que no m’hi estaria més de deu minuts.

I és que la seva mania per la neteja portava el poeta a recórrer els camins més estranys. Els l1ibres —el gruix de la seva biblioteca— els tenia instal·lats, no pas a casa seva, sinó a casa d’una seva vella amiga, on enviava el conserge del despatx on treballava, cada cop que li urgia consultar-ne un.

—Els llibres fan pols, sap? —em deia— I  aquesta amiga té un pis immens. Per descomptat, molt més gran que no el meu.

Aquell dia de primavera, però, la conversa anà d’aquesta forma:

—¿Així, amic Servià, que vostè ha deixat el servei de Premsa de la Generalitat i acaba de reincorporar-se al de la Diputació? Doncs, ¿sap que, justament amb el servei de Premsa de la Diputació, personalment, hi estic una mica empipat?

—l ara! Com és això? —vaig demanar-li.

—Doncs, miri, fa tres mesos va trucar-me un periodista, molt amable, això sí, dient-me que, per tal d’afavorir la premsa comarcal i local, demanaven a diversos escriptors col·laboracions inèdites per publicar, en exclusiva, a les planes d’aquests mitjans de comunicació, col·laboracions que havia de pagar religiosament la Diputació de Barcelona. Doncs, bé, tot i la meva aversió habitual a escriure per encàrrec, vaig trobar que la iniciativa era bona; és més, encomiable, i vaig fer-los —no pas sense un gran esforç— tres contes, que vaig enviar en el termini que m’havien demanat.

»El que ja no m’ha semblat, francament, ni bo ni encomiable és que la setmana passada em vingués a veure una senyoreta i, en nom de la Diputació, em lliurés un xec per valor de divuit mil pessetes, és a dir, per valor de sis mil pessetes només per cada conte. l, francament, no és per res, però això, venint d’un organisme tan ric com és la Diputació, em sembla un insult. Tant és així que tinc la intenció de retornar-los el taló i suggerir-los que donin els diners a beneficència. Què s’han cregut!

Davant d’aquestes paraules vaig plantejar al poeta la possibilitat de mirar d’arreglar la qüestió. Vaig dir-li que pensava que tenia tota la raó, per bé que també vaig fer-li conèixer els estretíssims marges en què es movia el pressupost assignat al Servei de Premsa per a l’esmentat ajut a la premsa comarcal, bo i suggerint-li, no obstant, que, abans de tornar el xec, em permetés fer una gestió personal per tal de mirar d’arreglar les coses, atès que, justament, jo havia estat la persona encarregada d’ocupar-me, a partir d’aleshores, d’aquella iniciativa dintre del servei.

—No en parlem més, doncs, amic Servià —em digué. Estic convençut que si vostè hi intervé no em caldrà tornar res i tot acabarà amb satisfacció per a tothom.

Aquell dia vaig sortir de veure el poeta amb un terrible interrogant. M’hi havia compromès. ¿Me’n sortiria?

UNA INJUSTÍCIA DE DIFÍCIL SOLUCIÓ

Arribat el Servei de Premsa vaig reunir-me amb els meus companys. els vaig explicar el fet i, plegats, escatírem totes les possibles solucions. Convenguérem que els honoraris que pagàvem resultaven certament irrisoris i, fins i tot, insultants per a una figura com aquella. l tots estàvem disposats a fer el que fos per posar fi no tan sols a aquella injustícia puntual que teníem sobre la taula, sinó també a la injusta i arrelada pràctica social  —«escribir aquí es llorar», havia dit Larra—  que fa que es consideri normal pretendre que un escriptor accepti pels seus treballs una misèria de diners que mai ningú no gosaria oferir, en iguals condicions d’esforç personal i de categoria, a un metge, a un arquitecte o a un pintor.

La realitat del pressupost, però, s’imposava, i ja se sap que 1’administració, ai las!, té, en aquest sentit, les regles pràcticament inamovibles.

—Si trobéssim alguna partida…

D’altra banda, la voluntat de solucionar el cas del poeta no comportava pas un fet isolat. Fins aleshores, altres escriptors havien cobrat aquella xifra com a pagament a la seva col·laboració, i, per greuge comparatiu, la nova estipulació no podia pas ser gaire més alta. Tampoc no es podria limitar el fet al poeta en qüestió, sinó que, òbviament, hauria d’afectar tots els col·laboradors que el succeïssin.

Es consultà la superioritat i, després de molts estira-i-arronses, es determinà, si no recordo malament, la xifra de dotze mil pessetes, —és a dir, del doble de l’estipulada anteriorment— per pagar, des d’aleshores, cada col·laboració.

A mi, m’hauria agradat un resultat més brillant per a la meva gestió. Perquè, ¿què em diria el poeta quan el veiéssim? S’hi resignaria pacientment o tornaria el taló a la Diputació perquè el lliuressin a beneficència, tal com ja tenia projectat?

La veritat és que jo havía fet tot l’humanament possible per salvar dignament aquella situació, fins i tot insistint recalcitrantment prop de la tresoreria de la casa per tal que no s’equivoqués en la dotació del nou concepte econòmic.

—Ei! Recordeu, sobretot, que són tres articles! Tres! O sigui que cal triplicar el concepte. Entesos?

—Sí, sí, tranquil, ja ho sabem!

PERPLEXITAT

Pocs dies després, la Rosa, la secretària, em comunicà que havia telefonat al poeta i que em pregava que li truqués tan aviat com fos possible. Em semblà que el cor se m’estrenyia uns moments: Una stretta al cuore, que diuen els italians. Perquè, ¿què li podia dir jo, a aquell home que esperava que el paguessin a l’ alçada de la seva categoria literària ? Ell que estava tan segur que, si jo hi intervenia, tot s’arreglaria satisfactòriament…?

Vaig decidir agafar el toro per les banyes i marcar el seu número, disposat a confessar-li, d’entrada, el meu absolut fracàs.

—Bona nit. El senyor…

No em deixà ni començar.

—Ah! Bona nit, amic Servià, ja li conec la veu. ¿Com està? Miri, perdoni si m’he permès la llibertat de trucar-li abans, però només volia agrair-li, ben sincerament, tot el que ha fet. La vcritat és que jo ja estava convençut que vostè ho solucionaria tot satisfactòriament. Ara bé, mai no m’hauria pensat que d’una manera tan ràpida i, sobretot, tan positiva. Penso fins i tot que, si abans podríem dir que era poca cosa el que donaven, ara potser ens hauríem d’admirar de la generositat de la xifra. Però, vaja, benvinguda sigui! l moltes gràcies, amic Servià! No sap pas com li ho agraeixo. Vostè —ja li ho vaig dir— és capaç de sortir-se de tot el que es proposa. Moltes gràcies repeteixo, i em tingui sempre a la seva disposició.

Jo estava perplex, desconcertat… Tant que vaig pensar que el poeta em parlava amb ironia. l vaig intentar disculpar-me, de bell nou.

—Miri. El que li puc assegurar és que hem fet tot el que hem pogut. Ens hauria agradat molt haver pogut pagar-li més. Com vostè es mereix, però el pressupost que tenim…

—l ara, què diu, amic Servià? Encara més? … Fugi, fugi!  Està més que bé, molt més que bé! Li ho repeteixo, moltes gràcies.

No m’ho acabava de creure!

Vaig estar un parell de dies capficat per aquell afer, bo i tement que les paraules d’agraïment del poeta no fossin fruit de la sevasornegueria, art, per cert, que, quan volia exercir-lo, dominava com poca gent. D’altra banda, però, la seva veu, en dir-ho, semblava la d’un home que s’expressa sincerament. No hi entenia res!

Quinze dies més tard, però, vaig trobar 1’explicació a tot aquell misteri. Una comunicació rutinària feta per la Tresoreria de la Diputació al nostre Servei de Premsa ho deixava tot absolutament clar. El nostre gran poeta havia percebut una quantitat notablement superior a la que havíem disposat nosaltres. Concreta ment, el triple del que, després de tantes deliberacions, havíem acordat. Per què?

Doncs, senzillament, perquè, quan, ja fets els comptes, tornàrem a insistir, recelosos, prop de la tresoreria, que no es tractava de satisfer només l’import d’un treball, sinó de tres, el funcionari de torn triplicà, de bell nou, una xifra que ja havia estat triplicada anteriorment.

No cal dir que la col·laboració del nostre gran poeta —per allò dels greuges comparatius i de l’estretor del pressupost— fou l’última que va ser oferta a un escriptor pel Servei d’Ajut a la Premsa Comarcal de la Diputació de Barcelona. 

Josepmiquel Servià *

__________________________________________________________