Josepmiquel Servià: NOTES I POEMES D’UN OUTSIDER

I al voltant d’ aquest vellet, somrient i afable (que saluda tímidament a les multituds com si descargolés bombetes —no us hi heu fixat?)  i sobre la visita que ens farà, s’han aixecat ja,  a favor i en contra, les veus més diverses i plurals.

Algunes han apel·lat a la considerable despesa que aquest i tants altres viatges com aquest generen  —oimés tenint en compte la poca rendibilitat “espiritual” que, segons sembla, tenen— mentre hi tantes necessitats arreu del món (i també entre nosaltres) que socórrer.  Cal recordar que el seu predecessor —santo súbito? — baté  ja tots els records pel que fa a aquest dispendi. 

Perquè, sincerament i sense voler caure en demagògies, no valdria més que l’economia vaticana encaminés l’import d’aquests viatges a fornir els estómacs de tanta gent de tants indrets del món que passa gana, ni que fos mitjançant les pròpies i sovint heroiques comunitats catòliques del tercer món, de l’Índia, de sud-americà…  on tants esforçats sacerdots, religiosos, monges i seglars —ells sí que proclamen eficaçment l’evangeli de Jesús!— veuen, des de la pròpia estretor i des de la pròpia impotència, gavadals de misèria i de repressió,  a voltes generada per governs que el Vaticà si no beneeix, sovint tampoc no jutja? 

Moltes altres veus han arrancat, davant d’aquesta “visita pastoral”, del dret inqüestionable que té tota persona a que no el condicionin sobre a qui o de quina manera ha d’estimar o quina opció sexual ha de triar, tot evocant, ventura inconscientment, aquella impagable frase de Sant Agustí, una de les més belles que, al meu entendre, ha pronunciat mai no tan sols un pare de l’església, sinó fins i tot un ésser humà:  Ama, et fac quod vis! :  “Estima i… fes el que vulguis”  (Perquè, ¿no és, per ventura, l’amor, sobirà pontífex, l’únic que realment val?  Si hi ha amor, què importa ja a qui es doni o com es doni? Tal com deia el mateix sant bisbe d’Hipona: Amor, omnia vincit!  O no, Santedat?

D’ altres —en aquest cas, sobretot, dones—  reivindicaran, una vegada més, el seu dret al sacerdoci. ¿Com és que no poden assolir-lo, elles també?  Un sexe que va parir tot un déu, no es digne de fer-lo reencarnar en l’Eucaristia?  En ple segle XXI,  sobirà pontífex, ni això ni la decisió (purament eclesiàstica) del celibat forçós, ja no s’aguanten.

I, finalment, també hi haurà, naturalment, moltes altres veus que —amb tota legitimitat— alabaran aquest viatge, bo i argumentant, però, en la majoria dels casos, que serà un gran bé per Barcelona, que projectarà novament el seu nom arreu del món, i que representarà uns guanys econòmics molt grans per la ciutat…  Fantàstic!  Mirat des d’aquest punt de vista…. res a dir!  Ara bé, creieu sincerament que és des d’aquest punt de vista com cal mirar la visita del “representant de Jesús a la terra”?  Creieu que és des d’aquest punt de vista com s’ho miraria el fill —revolucionari— de l’humil fuster de Natzaret?

Però, en fi…  ara ja que ho tenim a sobre!  I és per això que, tot assumint amb resignació tot el teatre que al voltant del pobre i genial Gaudí i de la seva mundialment famosa Sagrada Família, demà presenciarem, no em cal sinó desitjar, de tot cor, que l’espectacle sigui un èxit, que les televisions del món expandeixin arreu la bellesa del lloc, el tresor de les músiques i de les veus —que pot ser molt gran! i les coloraines de la litúrgia…  i, també, les reivindicacions, i les queixes i les aclamacions del poble!

Em permeto només, ben humilment, proposar al senyor cardenal  —meritori artífex, segons sembla, d’aquesta vinguda, i discret triomfador, diuen —felicitats— sobre la naftalinesca capelleta de Rouco i els seus germans,  que,  mentre demà ensenyi, cofoi, les naus del nou temple al seu il·lustre convidat, li recordi que Antoni Gaudí, (aquest mateix Antoni Gaudí que ara diuen que volen fer beat) va ser detingut, humiliat i maltractat per la policia per negar-se a respondre en castellà, quan, un Onze de setembre, va ser detingut per la policia, justament quan anava a oïr una missa patriòtica. 

I que també li digui que els catalans —aquests catalans i catalanes que el senyor cardenal no es cansa de dir que el Papa estima tant,  no ens conformen amb el peixet que demà ens donarà —només faltaria!— d’ adreçar-nos, a Catalunya! unes paraules en català, si no que el què volem és que, d’una vegada i per sempre, pari d’humiliar-nos —cap d’any rere cap d’any, pasqua rere pasqua— des de la balconada del Vaticà, ignorant ostentosament l’existència d’una llengua: la nostra, que parlem prop de 9.000,000 d’europeus —entre ells molts catòlics i catòliques—  que és la quarta d’Europa més usada a Internet,  que és l’oficial d’un estat europeu: Andorra —qualsevol excusa “estatalista” per aquí, també es desmunta— i que, en qualsevol cas, és molt més parlada i escrita que algunes de les cinquanta expressions lingüístiques en les quals cada any envia els seus bons desitjos pasquals o o nadalencs. 

I si no li ho vol dir senyor Cardenal, em permeto, jo, des d’aquí, amb la més palesa i confessada humilitat, convidar tots aquells bons catalans i catalanes que demà omplin el temple o que segueixin d’a prop els actes programats, a que, lluny de tota agressivitat i amb tot el respecte que calgui, però també amb tota fermesa i convicció, junt a les visques, les reivindicacions o les queixes que desitgin,  li coregin al papa —i en italià, si cal, perquè ho entengui— una cosa així com  “Il catalano… anche in Vaticano!”