Josepmiquel Servià: NOTES I POEMES D’UN OUTSIDER

EL SEU PORT I ELS SEUS CARRER VAN SERVIR-LI PER AMBIENTAR PART DE L’OBRA “LAIA” El el 25è aniversari de la mort del poeta

Parlar seriosament de la pròpia realitat geogràfica només es pot fer o bé ancorant-se en la història i divagant sobre un dels seus aspectes, o bé comentant críticament la seva realitat actual. El panegíric gratuït de les flors del propi jardí sempre m’ha semblat un espectacle, com a mínim, decebent.

De cop, però, se’m va encendre una engrescadora llum, bo i recordant una antiga conversa amb el senyor Salvador Espriu en la qual m’havia fet unes confidències que, atesa la seva alta categoria d’escriptor, són singularment afalagadores per als palamosins: una part de la seva novel·la «Laia» està inspirada en Palamós. 

Jo, la veritat, força temps abans de conversar per primera vegada amb el senyor Espriu —que és un home capaç d’embruixar-te parlant fins al punt que hom no és conscient de les voltes que dóna la broca del rellotge— m ‘havia adonat que «Laia» no era només el reflex mitificat d’Arenys de Mar —que, com sabeu, en el món d’Espriu es converteix en Sinera—, sinó que en l’evocació espriuana hi podia figurar també algun altre punt inconcret del nostre litoral. Expressions com «les cases, es reflectien al mirall en calma de la badia» feien impossible que l’acció novel·lística esdevingués a Arenys de Mar. Mai, però no hauria pogut pensar que aquella «badia» que relatava Espriu a Laia fos justament la del meu poble, i aquella balconada i aquells carrers fossin els del meu barri. «Miri, quan estava a punt d’acabar «Laia» m’adonava que hi havia coses que no sabia com acabar de resoldre perquè em faltava una visió directa d’un ambient mariner, que Arenys ja no em donava perquè allà aquest ambient ja s’hi havia extingit. Ara s’hi ha tornat a crear, perquè s’hi ha fet el port, però aleshores aquest ambient mariner a Arenys hi estava molt somort, —ni tan sols hi quedava el record de les antigues drassanes— i és per això que vaig aprofitar unes vacances de Nadal —jo aleshores tenia disset anys— per anar-me’n a Palamós, perquè aleshores Palamós —ara deu estar contaminadíssim i desfet, com tota la Costa Brava— era una població molt bella i que dringava com a lloc important de la costa. 

Recordo que vaig anar a Can Trias, que no sé ara com es conserva, però que aleshores era la millor fonda, i potser única, que hi havia a Palamós. Vaig passar-m’hi no recordo exactament quan, però m’imagino que de cinc a vuit dies —no pas més— completament sol. Jo, al poble, no parlava amb ningú perquè no coneixia ningú. Només, parlava, probablement, amb la senyora Maria Trias, i els de casa meva que m’informaven i m’explicaven algunes coses. Però jo el que sobretot feia era passejar i ambientar-me, esponjar-me d’aquell ambient marítim que ja no trobava a Arenys, però que era el que jo suposava que havia existit a Arenys en un temps més pretèrit.

I vaig fer el que suposo que feia tothom. Sortint de Can Trias, sobre el mar mateix resseguia el port, sorral enllà. Vaig ambientar-me força, però, és clar, aquella zona aviat se’m va acabar i jo volia ambientar-me més, fer com d’esponja, submergir-me. I com que, ja se sap, els primers dies d’ésser en un lloc els perds, i després, quan ja t’hi comences a trobar bé, aleshores ja te n’has d’anar, doncs els últims dies no vaig parar de rodar per tots els carrers de Palamós, carrers que jo recordo que feien grans pujades i baixades, tranquils, silenciosos, ben conservats, nets, relativament estrets, absolutament solitaris. Recordo que feia més aviat fred i algun dia bufava un punt de tramuntana i tot allò estava absolutament ple d’encant. A mi em va meravellar. Sobretot tinc un gran record dels carrers més antics, que eren antics, però no eren vells, perquè estaven molt ben conservats, tot plens d’encant. Ara ja no recordo cap dels seus noms, però recordo que hi havia un barri, a la part alta, que en deien “del Pedró”, on s’hi succeïen molts horts que donaven a mar i recordo, també, molt exactament, que aquests carrers en pujada, d’una manera o d’altra, desembocaven al mar. Al final d’un d’aquests carrers hi havia com una gran balconada des d’on es podia veure les illes Formigues i una extensió de mar meravellosa. Aquella balconada era senzillament sensacional. 

Si vostè recorda el final de «Laia» —que diu que ella passa per uns carrers on les cases s’apuntalen les unes a les altres…— això és un resum d’aquests carrers de Palamós, i en un moment determinat diu: «Laia surt sobtadament a la llum». Això és la balconada, o sigui, que aquesta visió de carrers solitaris i estrets, on les cases s’apuntalen les unes a les altres, des dels quals se surt, de sobte, a una llum meravellosa on se domina el mar i on —al llibre— s’albira el començament de la tempesta que origina el desenllaç de la novel·la … és Palamós. Tot això és Palamós. En una paraula, jo diria que sobretot el capítol «La pregària», el penúltim de l’obra, és el resum més concret d’aquella vivència inoblidable que jo vaig tenir al seu poble, ara deu fer uns cinquanta anys». 

(…) Em diuen que l’Ajuntament ha decidit finalment retolar els nostres carrers en català (*) i rebatejar-ne uns quants. Ja era hora! Penso que fora bo que a l’hora de portar a terme aquesta empresa els nostres representants municipals tinguessin ben present el nom d’aquells escriptors, pintors, músics, actors, o creadors, en general, que, d’una manera o d’altra, han fet passar Palamós pel seu cor i pel seu art.

Com ara aquell noiet de disset anys que, bo i aprofitant unes vacances nadalenques, va venir un dia a mullar la seva ploma en el mar i en els carrers del nostre poble.

                                                                                                                                                                                                                          Josepmiquel Servià  

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!