Pel què sembla, demà es tornarà a batre el rècord del preu del Kwh a l’estat espanyol. Pel que sembla, en la subhasta diària, el preu assolirà el fantàstic preu de 0,10674 €/Kwh. Aquest preu és al què hauran de comprar les empreses comercialitzadores l’energia a les productores. Caldrà afegir el cost de la distribució, els diversos imposts, taxes, el preu de l’energia màxima que podem consumir en un moment donat, l¡IVA, el lloguer del comptador i, al final, obtindrem un preu per a l’energia elèctrica veritablement astronòmic. Però sorprenentment, ningú diu res. Com si fóra la cosa més normal del món.
En realitat, passa que l’estat espanyol en general i els països catalans en particular, tenim unes instal·lacions productores d’electricitat antiquades quan no directament obsoletes. Com a exemple, encara tenim centrals tèrmiques de carbó. O de gas. I alguna de gasoil. I nuclears, però quasi totes molt velles.
Totes aquestes, excepte les nuclears (que per la seua banda generen residus nuclears d’alta activitat que no tenim cap manera de neutralitzar en milers d’anys) cremen combustibles fòssils. I emeten diòxid de carboni, que és un dels gasos que provoquen l’efecte hivernacle. Com ja no és discutible que estem abocats a un canvi climàtic accelerat i d’efectes altament nocius per a la nostra supervivència, els drets d’emissió de diòxid de carboni s’han de pagar religiosament. I si no hi ha altres instal·lacions productores d’electricitat, no hi ha alternativa. Es paga el preu que ens demanen i en paus. I quan no es puga pagar amb diners, es deixen d’engegar aparells que consumisquen electricitat i prou.
El dubte el tinc jo en l’oposició que trobe, sovint per gent que s’autoanomena “d’esquerres”, davant de les alternatives rendibles de producció d’electricitat per procediments no contaminants. Concretament, l’eòlica i la fotovoltaica. Com no pot ser de cap altra manera, els “arguments” en contra són més d’indole mística que amb cap altra base. En general, són una barreja de “malmetre el paisatge” amb “els interessos foscs” de les empreses.
El problema consisteix en que la resta del primer món sembla conscienciat del problema i va construint instal·lacions tant de pressa com pot. Perquè hi ha una evidència. No es pot continuar vivint com vivim mentre produïm l’energia elèctrica amb mètodes de la primera meitat del segle passat. Les indústries, davant d’un preu de l’energia massa car, optaran per altres ubicacions, per exemple.
Al mateix temps, les empreses de sempre, aquelles que són propietàries de centrals de carbó, de gas, de cicle combinat (de gas millor aprofitat), nuclears i companyia, continuen mantenint els seus beneficis a costa nostra mentre que, en un mercat lliure europeu, cada dia estan més properes a tancar per fallida.
Certament, els generadors eòlics no són bonics, però no són més lletjos que els blocs d’apartaments de qualsevol municipi costaner. I les plaques fotovoltaiques tampoc són precioses, però produeixen electricitat sense soroll de cap mena i en quantitats sorprenents per a la superfície que ocupen. Com tampoc són especialment fotogèniques les centrals nuclears o les tèrmiques de qualsevol mena. Ni ecològiques, ni sostenibles indefinidament en el temps. però d’aquestes, ningú en diu res.
Hem de pensar que l’estat espanyol no produeix prou carbó per abastir-nos. Ni produeix gas natural ni petroli en quantitats apreciables. Per no parlar del combustible nuclear, que tampoc en produïm i que també està mal repartit arreu del món, igual com passa amb el petroli.
Per això em sobta que tanta gent “d’esquerres” es declare disposada a renunciar als avenços en producció d’electricitat, al mateix temps que manté connectat (quan fa molta calor) l’aire condicionat de casa. O el del cotxe. O la cuina d’inducció (“que com va amb llum no contamina”).
Tal vegada l’alternativa serà, més prompte que tard, anar a peu o no anar. I entendre que a l’estiu fa calor i a l’hivern fa fred.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!