Des de la Plana

Mentre Europa no aconsegueix resoldre el seu problema amb els refugiats, aquests continue n arribant. Ara, se’l demana que aquells que vinguen com a refugiats “econòmics” que no facen cas a les màfies i que es queden a casa. Clar. Això suposa que un refugiat és un que sent parlar d’un país on nuguen els gossos amb llonganisses i se’n va cap allà. Com no és fàcil d’arribar-hi, en lloc d’anar amb avió o en autobús, tria una màfia, que li cobra molt car el viatge i l’acaba abandonant en una barqueta de plàstic al mig la mar. Possiblement, aquestes autoritats europees que demanen als refugiats “econòmics” que no vinguen, no han vist imatges de ciutats destrossades a Síria, o a Líbia. Ni de xiquets ofegats que la mar ha escopit a una platja. A no ser que es referís, la declaració, a aquells que es refugien a Europa perquè és bon lloc per a blanquejar els seus diners provinents d’activitats poc ètiques.

Al mateix temps, es negocia amb Turquia per tal que es “quede” els refugiats que li arriben a canvi de diners. Bé; de diners i també de fer la vista grossa amb els atacs de l’exèrcit i la policia turcs als kurds.

Uns kurds que, de passada, són els únics que s’han enfrontat amb èxit amb els terroristes de l’ISIS. I que els han fet recular de Kobané malgrat les dures condicions. I que tenen batallons sencers de dones combatents. Unes dones que sembla que són tractades pels homes del seu país com a iguals. Fins i tot, pel poc que ens arriba ací, més i tot del que els europeus tractem les nostres dones.

Mentrestant, a la vella Europa, cada vegada hi ha un major ascens de la ultradreta. A tot arreu, Des d’Alemanya fins a França, passant per Grècia, girant per casa nostra i tornant cap a Itàlia o arribant fins a Eslovàquia. I reapareixen les fronteres, i el Regne Unit aconsegueix que els treballadors ja no puguen circular lliurement pel que havia arribar a ser la Unió Europea. I a aquesta extrema dreta no se la deixa governar, però sí que aconsegueix marcar les agendes polítiques de tothom amb les seues “solucions fàcils” per a problemes difícils. Ara fa dos diumenges, a Suïssa es va fer un referèndum on es proposava que un estranger pogués ser expulsat i retornat al seu país d’origen per un delicte menor. Per exemple, un europeu que hi viu anys i al qual un mal dia li posen una multa per cometre una infracció conduint. Aquesta proposta ha segut derrotada, però no ha segut una victòria aclaparadora ni molt menys.

I ací i allà van apareixent els camps de refugiats. Envoltats de filferro. A la frontera entre Grècia i Macedònia, a Calais, a les fronteres d’Hongria… Això, sense comptar les grans filferrades de Ceuta i Melilla o els immigrants gairebé invisibles que ja fa anys que es mouen pel nostre país. De vegades, treballen al camp (en condicions molt dures); de vegades venen galindaines pels carrers. De fet, mentre l’article siga barat, tant se’ns en dóna, qui l’ha fet i en quines condicions. Lloem als empresaris que han guanyat milions, però no els veiem com a explotadors de milers d’esclaus. Són grans fortunes.

I la presidenta del FMI insisteix i diu que els vells viuen massa temps i que això és insostenible. I ningú li diu res. De fet, continua en el seu càrrec (i això que és vella).

I de sobte, els americans descobreixen que tenen un candidat republicà que sembla que és directament feixista que té moltes probabilitats de ser el candidat a la Presidència. I s’espanten. Cosa curiosa, perquè són ells qui duen anys acusant tots els qui gosen denunciar els abusos de les grans corporacions de ser veritables agents del dimoni. Sembla que el seu discurs ha fet forat i ara poden arribar a tindre un President veritablement demoníac. Com serà la cosa que es dispara el nombre d’habitants dels EUA que se’n van a Canada. Com a casa nostra, que els joves més preparats fa anys que se’n van i ningú sembla alarmar-se pel fet.

Al capdavall, tots semblen més preocupats per fets com que l’economia funcione bé. Però continuen aplicant “solucions” que només aconsegueixen que cada vegada hi haja més recursos en mans de menys persones. I cada vegada que algú proposa canviar de manera d’actuar, immediatament se’l titlla “d’antisistema”. I això es veu que és molt greu, malgrat que sembla que aquest “sistema” només és capaç de generar infelicitat i problemes.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!