Des de la Plana

Si els valencians tenim una cosa clara, és que el tren és un mitjà de transport lent, car i poc de fiar pel que respecta als horaris. I si, a més a més, som de les comarques del nord, no en tenim el menor dubte. Darrerament, ADIF, Fomento, Renfe i algú més, ens han obsequiat amb unes obres eternes, plenes de retallades d’un servei ja de per sí insuficient, en l’enllaç ferroviari entre València i Castelló. Quan finalment s’han acabat aquestes obres, tenim una única via amb tres carrils, per tal que puguen passar-hi els trens d’ample europeu i els trens de la Renfe de sempre. Però això només existeix entre València i Castelló. I el nostre, que és un país exportador, continua condemnat a enviar les mercaderies per carretera. I això és molt més car que el tren. Sense comptar amb la contaminació i les traves que es posen des de la resta de països europeus al trànsit de camions.

Però fins ara, cap d’aquests problemes han fet variar les prioritats de la capital de l’Altiplà. Allà continuen entestats en construir qualsevol cosa sempre que passe per allà. I no fer-la mai ni de cap manera si no hi passa. Per a ells, que continuen ancorats en un passat en el qual les persones naixien, vivien i morien sense deixar de veure sempre el campanar de l’església del seu poble, qualsevol cosa que estiga més enllà es llençar els diners quan no contraproduent. Ara, per ampliar les seues mires, han construït uns quants gratacels, allà. Però tot el que estiga més enllà del límit des del qual es pot veure l’extrem del gratacels més alt, ja és massa lluny, per a ells.

Segur que si els andalusos, murcians valencians i catalans s’enllacen amb una bona via de tren, se’n van i ens deixen.

Deuen pensar ells. I així, es disfressen de mediterrani, ells amb el seu clima continental, i construeixen el corredor madridterráneo. I fins ara, semblava que els valencians ens deixaríem trepitjar indefinidament sense reaccionar. Com ens va passar quan els creuers van començar a arribar al port de València, els turistes del creuer agafaven l’AVE i se n’anaven a Madrid a passejar per allà i a deixar-s’hi el que es pogueren deixar. És allò que resumeix tan bé aquella frase del començament de l’Himne de l’Exposició, del mestre Serrano “Para ofrendar nuevas glorias a España…”.

Però fa uns dies, algú em va comentar que a València estan canviant les coses. I és cert. La gent comença a parlar Valencià pel carrer. I als comerços, atenen en Valencià. I no és una excepció. Però hi ha més. Molt més. Després de molts anys d’acotar el cap i esperar temps millors, després de molts anys d’esperar les engrunes que tampoc arriben mai, els empresaris valencians sembla que han dit prou. I han començat a reivindicar el Corredor Mediterrani amb més energia que mai. I els diaris en parlen. I han començat a fer servir arguments de molt de pes, que hi eren però que ells mai els usaven. I em sembla bé. Perquè el teixit industrial valencià depèn, en bona mesura, de la possibilitat d’exportar. I de fabricar. I això requereix tindre tots els ports valencians connectats amb Europa per ferrocarril d’ample internacional. I Europa, malgrat que a l’Altiplà sembla que no ho entenen, està cap a l’Est. Passant per Catalunya. I venint des d’Andalusia a través de Múrcia. Aquest és el Corredor Mediterrani que cal fer. I el que ja reclamen, enèrgicament, els empresaris valencians, juntament amb els seus col·legues de l’Arc Mediterrani de la península Ibèrica. Perquè ells també es juguen la seua supervivència com a empresaris. I de les glòries ofrenades a Ponent, mai se’n treu res de res. Ni tan sols un colpet a l’esquena com agraïment.

Perquè del progrès que ens ofereix Espanya, només cal comentar que, ara mateix, anar de València a Barcelona costa vint minuts més que fa vint anys, quan es va inaugurar el servei de l’Euromed. Això si no hi ha retards. Per això em sembla molt important que es comencen accions per mobilitzar la societat civil, també a la valenciana, en favor d’aquesta infraestructura fonamental. Perquè sense tren, no tenim futur. Per això ja hi ha una platafgorma per recollir el recolzament dels ciutadans.

El que encara em sorprèn és el fet que Europa deixe els diners sense preocupar-se de comprovar en què es gasten. No m’acaba de semblar seriós. Especialment, amb els antecedents que hi ha.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!