Des de la Plana

Aquells que defenseu que és millor romandre dins d’Espanya, perquè aquest país canviarà amb un canvi de govern, penseu en els detalls.

Es tracta d’un país que ha superat novament – no ho feia des de 1909- el 100 de deute del PIB. I a aquest dèficit encara caldrà sumar tots els que vindran, perquè aquell estat té per costum rescatar les empreses fallides del seus. I així, haurem d’afegir també a aquest deute els que vindran de les fallides d’autopistes, elèctriques, bancs, immobiliàries i demés. De fet, es tracta d’un país al qual la UE està esperant, per aplicar noves sancions i retallades, que es celebren les eleccions d’ací a pocs dies.

Es tracta d’un país que expulsa els investigadors, tant fa que siguen joves o vells, amb prestigi internacional reconegut o sense. Els forma – la formació la paguem tots- i després els envia fora per tal que el seu rendiment el donen a altres països.

Es tracta d’un país en el qual, després de centenar d’anys, els seus governants i molts dels seus habitants, estan convençuts que els catalanoparlants parlem català només per fer-los la punyeta. Una cosa semblant a la que fan els anglesos parlant anglès o els alemanys parlant alemany. Un país que està orgullós i satisfet de tindre uns dirigents que sistemàticament, no parlen cap altra llengua que la seua pròpia. I, molt sovint, incorrectament.

Es tracta d’un país que, com a gran mostra d’afecte per tal que continuem formant part d’ell, envia una manifestació d’ex-legionaris. Un cos militar fundat a semblança de la Légion Étrangère francesa i que té un himne per emmarcar. O amenaces d’un ministre de l’Interior –en funcions- membre de l’Opus Dei

Un país en el qual els privilegis de l’Esglèsia Catòlica el converteixen en un veritable Estat dins de l’estat.

Es tracta d’un país en el qual els casos de corrupció semblen no tindre fi. I que, quan ja no hi ha més remei que condemnar judicialment algun polític i aquest forma part de l’establishment, en quatre dies torna al carrer – com ara Carlos Fabra- i en el que si hi ha sancions econòmiques, aquestes s’acaben transformant en deute públic.

Es tracta d’un país que malbarata sistemàticament els recursos de tots en obres inútils – des d’autopistes que acaben al mig del no res fins a trens d’alta velocitat que circulen ocasionalment i mig buits o buits del tot al mateix temps que es nega a construir les infraestructures que serien necessàries per a la seua pròpia viabilitat econòmica. On, per exemple, les taxes dels aeroports, són les mateixes per a tots els aeroports del país, que les fixa AENA (un model semblant, sembla que només el comparteix Corea del Nord).

Es tracta d’un país que interpreta la Solidaritat interregional de manera que els catalans, valencians i mallorquins financem la resta de l’estat; amb l’agreujant que aquest sobreesforç que se’ns exigeix a nosaltres mai es transforma en inversions productives. I quan el TC ho reconeix, afegeix que sí, que paguem més del que ens toca i rebem menys del que ens pertoca, però que això “és legal”.

Es tracta d’un país que ha aconseguit, per mèrits propis, tindre una importància nul·la en Europa pel que fa als càrrecs d’importància europeus ocupats per espanyols,

Es tracta del segon país del món – només darrere de Cambodja- amb més morts enterrats en fosses comunes (més de cent mil) i on la llei de la Memòria Històrica no sembla que mai s’haja d’aplicar.

Es tracta d’un país on tots els partits polítics amb possibilitat de governar es neguen sistemàticament a permetre referèndums com a “defensa de la democràcia”.

Es tracta d’un país en el qual, amb més d’un vint per cent d’aturats, es planteja modernitzar les forces armades.

Es tracta d’un país amb uns treballs cada vegada més precaris en tots els sentits i on ja hi ha molts treballadors sota el llindar de la pobresa.

Es tracta d’un país que penalitza les energies renovables quan tota la resta tracta de prescindir de les contaminants i ho comença a aconseguir.

Es tracta d’un país on els qui ens governen semblen implicats en tota mena de delictes relacionats amb el saqueig sistemàtic de totes les institucions públiques on han pogut. Des de la privatització de la sanitat, la educació i la dependència, fins la caixa de les pensions. Des de les empreses públiques que només pretenien repartir comissions fins les trames de tota mena escampades per tot arreu. I quan algú tracta d’aclarir algun d’aquests assumptes foscs, se l’acusa de voler torpedinar l’estabilitat, la convivència i la democràcia. Com a mínim.

Si en voleu continuar formant part, endavant; però heu de saber que això no surt de franc. Mai.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!