Des de la Plana

Avui és vint-i-un de desembre. No només és el dia després de les eleccions espanyoles de resultat més complicat sinó que, a més a més, és el dia més curt de l’any. El solstici d’hivern. A partir d’ara, els dies començaran a allargar-se i ho faran fins arribar al solstici d’estiu, el 21 de juny.

Els resultats de les eleccions han segut fantàstics. Tal i com han quedat, queden clares unes quantes coses.

Després de tota la publicitat i els diners que s’han abocat per part d’aquells que en tenien, per afavorir Ciudadanos i aconseguir una crossa per mantindre un PP que ja es veia de lluny qua anava a baixar, al final els taronja han fet figa. I era d’esperar, perquè tot ho fiaven a la cara bonica d’Albert Rivera. La resta de candidats, en molts casos, són per emmarcar. I el discurs d’aquest senyor és molt pobre. De seguida que grates una mica ixen les receptes neoliberals que consisteixen en plomar més encara als treballadors per afavorir als de sempre. Després d’unes quantes patinades en directe, des de la de Kant fins la de la barra del pa, passant per la indemnització per acomiadament, el seu pervindre estava clar. Cóm s’ho havia de veure l’home per anunciar el divendres 18 que s’abstindria per tal d’afavorir la investidura de Mariano Rajoy.

Podemos, que ha aconseguit uns bons resultats, ho ha fet gràcies a l’empenta dels independentistes menys decidits a Catalunya, País Valencià, les Illes i Galícia. Ara veurem què passarà quan s’hagen de constituir els grups parlamentaris al Congrés si no es pot fer el de Compromís, per exemple, que és el que m’afecta a mi com a valencià.

La patacada del PP és monumental. I gairebé universal. No salva els mobles enlloc. Fins i tot a províncies on això no havia passat mai, com la de Castelló, s’ha trencat el bipartidisme, aquell que tendeix a fer pensar el poble que no hi ha més de dues opcions possibles i que la resta és tirar el vot.

El PSOE, desprès d’anys i anys de no fer ni oposició ni res de profit, continua la seua particular davallada. És la segona força, però perd una bona vintena de diputats. Ja ha aconseguit els pitjors resultats des de la mort del dictador. I res sembla que vaja a frenar la davallada, a menys que canvie d’actitud.

Al Principat, part dels independentistes no ha votat forces clarament independentistes. Això ja ho estan esbombant els de sempre, anunciant que l’aventura independentista s’ha ensorrat. Cadascú haurà d’assumir la seua responsabilitat, però el que no es pot continuar és sense govern a Catalunya. Les ocasions s’han d’aprofitar quan es presenten. I no es poden deixar passar per a desprès lamentar-se. Cal negociar el que siga però cal formar un govern de seguida. De la mateixa manera que no es pot anar recomanant als independentistes que s’abstinguen en cap mena d’eleccions. I menys, a les espanyoles mentre Catalunya encara forma part d’Espanya. Amb frivolitats com aquestes, no es pot jugar ni tampoc permetre que ningú jugue. Si ara l’independentisme català tinguera dos o tres diputats més, més decisiu seria per a la formació d’un govern espanyol. I això és poder. I s’ha se saber guanyar i saber-lo gestionar.

I, finalment, la pregunta de l’any. Quina mena de govern es formarà a Espanya? Bàsicament hi ha dues possibilitats. O be un govern a tres bandes entre el PSOE, Podemos (amb totes les seves marques independentistes incloses i els seus grups parlamentaris formats també) i els independentistes catalans.

D’altra banda, una coalició PP PSOE.

Al meu parer, totes dues serien possibles, però aquesta darrera té dos avantatges molt clars. En primer lloc, només serien dos a repartir; això ho fa tot molt fàcil. Té en contra que el PP és un partit enfonsat en la corrupció més abjecta fins el coll i que el PSOE tampoc està net, en aquest aspecte.

Però hi ha una raó molt més poderosa per afavorir aquest pacte de «salvación nacional». Només cla que penseu en la quantitat de persones que han ocupat càrrecs en l’Administració, tant del PP com del PSOE, i que ara formen part dels consells d’administració de les empreses de l’IBEX 35 i associades. Encara que ells no ho sàpiguen, estan a sou del qui els paga. I les prebendes d’aquestes empreses es basen en mantindre l’estat de les coses tal i com està. I per a ells sí que és una qüestió de «salvación nacional». Es juguen les garrofes. De manera que ja trobaran la manera de forçar el que ara us pot semblar impossible. Jo ja ho he advertit en diverses ocasions. Pot ser la darrera, en un comentari a l’editorial de Vicent Partal al Vilaweb del 11 de desembre.

Ja veurem com acaba la cosa. De moment, ens menjarem els tarrons amb un somriure.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!