Des de la Plana

Com era d’esperar, el dissabte per la nit, el Nou Camp va xiular l’himne d’Espanya. Per moltes raons, que n’hi ha moltes i de bones. Però al meu parer, n’hi ha una que destaca per damunt de les altres. Perquè es va prohibir que es xiulés i es va amenaçar amb sancions si es produïa una xiulada.

I, com estem parlant d’un partit de futbol, els equips eren el Barça i l’Athletic de Bilbao entre els presents estava el Rei, acompanyat entre d’altres, per l’encara ministre José Ignacio Wert, el menys que es podia fer era xiular.

Efectivament. Parlem d’un partit de futbol i de xiulits. Com es xiula, o s’escridassa, un jugador que fa una falta innecessària, o que perd una pilota fàcil, o que, senzillament, abans era d’un equip i ara ha fitxat per un altre. I no passa res. és com xiular a l’àrbitre. Apanyats estariem, si no es pogués xiular a l’àrbitre. Al capdavall, una de les funcions que té el futbol és servir de vàlvula de seguretat per a rebaixar la tensió de la societat.

Però senyors, estem al Reino de España. De moment. I ací les coses no funcionen així. Ací, el que no podia ser és que es xiulés l’Himne. De fet, tothom n’estava tan segur que es xiularia que el partit es jugués a Barcelona i no a Madrid (que és on gairebé sempre s’ha jugat la final d’aquesta competició). Sàvia decisió. Així, els milers d’afeccionats de l’Athletic van anar a Barcelona, s’ho van passar d’allò més bé, van poder veure un partidàs dels dos equips i van xiular a cor què vols l’himne en qüestió. L’únic inconvenient, segurament, és que el seu equip va perdre; però va jugar un molt bon partit. Els altres tenien al Messi.

Els botiguers i propietaris de bars i restaurants de Madrid, segurament també van xiular; però ningú els escoltava. Allà, com no hi van anar afeccionats, el negoci fou només el d’un dissabte normal de maig. Sense extraordinaris.

Immediatament, fins i tot abans que acabés el partit, el Gobierno Central ja havia emès un comunicat intimidatori d’un to absolutament tronat. L’endemà pel matí, prodigis de les noves tecnologies, ens assabentem que l’havia redactat un tal Manuel Roca Basanta, que treballa al ministeri de la Presidència del Govern i que fou redactor del diari Arriba. A la nit, encara ningú m’ha ofert cap explicació de com és possible que un personatge amb un passat tan tenebrós, estiga exercint un càrrec d’importància en un ministeri d’un país de la UE en ple any 2015.

Però res. El Gobierno, a la seva. Imposaran sancions, ja veurem contra qui. Segurament, no contra els qui van emetre piulets tan bèsties com els que demanaven llençar bombes damunt del Nou Camp per “matar a tots els presents”, Ni tampoc contra els feixistes que van apallissar una afeccionats del Barça i van cantar el “Cara al sol”. Ni contra els que insulten catalans, bascos, valencians i tots aquells que no estiguen disposats a combregar amb el seu ideari medieval.

I, per acabar-ho d’adobar, m’assabente que Pedro Sánchez, el flamant nou líder del PSOE (el segon partit que més vots ha perdut en les eleccions municipals i autonòmiques de fa vuit dies) ha cridat al Rei per mostrar-li el seu recolzament davant l’ofensa que suposa la xiulada. De passada, afegeix unes quantes bajanades sobre regeneració democràtica, respecte a les institucions i als símbols de la Pàtria, i demés.

Aquest pobre home, el mateix que en la primera votació que va haver de fer al congrés es va equivocar i va prémer la tecla que no era, l’ha tornada a vessar.

Fins ara, l’amenaça era contra l’anunci de xiular l’himne. Però ell, amb la seva cridada, ha inclòs al Monarca en el motiu de la xiulada. Segurament, l’home li haurà agraït el seu interès, però no li haurà dedicat un somriure.

Lògicament, la premsa internacional, s’ha fet ressò del poc èxit que ha tingut a Barcelona la interpretació de l’himne. Quasi tan poc com la cançó presentada pel mateix Regne al Festival d’Eurovisió de fa pocs dies.

N’estic segur que si no s’agafen les coses amb una mica d’humor, patiran molt. Però demanar sentit de l’humor a un integrista espanyol em sembla demanar un impossible.

Recorde jo que, de menut, hi havia un àrbitre de futbol que es deia Franco de cognom. Franco Martínez, pense que era. I l’home mai va poder arbitrar a Madrid. Us imagineu, el que podia haver passat? Com s’ho podria haver agafat un redactor de l’Arriba? Doncs, efectivament. Igual que ara. I és que ja es diu, a Barcelona. Roda el món i torna al Born

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!