Des de la Plana

Ja ha passat pràcticament el darrer diumenge abans de les eleccions municipals i sembla clar que la única possibilitat que els queda als que encara estan és embolicar. Perquè fer por ja s’ha vist que no els acaba de funcionar. Només cal veure els nombrosos vídeos de Rita Barbera passejant-se pels mercats de València. Que també és imprudència anar al mercat del Cabanya, però hi ha anat.

I, dia rere dia, enquestes i més enquestes. I prospeccions (que apareixen com a “sondeos”) per tractar d’esbrinar quin serà el vot del diumenge que ve. I cadascuna, veges quina casualitat, proporciona un bri d’esperança a aquells partits que estan en millor sintonia amb el mitjà que paga l’enquesta. A totes, però, es veuen algunes constants. El PP baixa encara més després de la patacada de les europees, el PSOE segueix baixant i ni C’s ni Podemos (en totes les seves versions) acaben de pujar. La resta, en general, es veu que no interessa massa, als mitjans.

Pel carrer, les coses es veuen de manera molt diferent. Aquest cap de setmana, em vaig trobar a Burjassot, una paradeta del PSOE que oferia orxata i fartons a tothom que s’hi apropés. La música de la paradeta, que estava al mig d’un parc, era dels pallassos de la tele. Literalment, “como me pica la nariz, ya no lo puedo resistir” (inoblidable Fofó). Vaig agrair la orxata i vaig pensar que allò difícilment podria donar-los cap vot que no tingueren ja garantit. Però en arribar a la Casa de la Cultura, allà estava l’acte del PP. A una sala, havien muntant una disco mòbil i s’estaven tots ballant i cantant, vestits amb una samarreta de color blau PP que els donava un aire de barrufets. Aquesta imatge se’m reforçà perquè pel matí havia estat a València ciutat i havia vist a la encara alcaldessa penjada de les faroles (en efigie) amb el seu inestimable vestit roig. I per la vesprada vaig pensar: El gran barrufet s’ha afaitat, però és ell.

Dels missatges, se’n pot parlar, però poc. “Governar per a la majoria”, per part del PSOE. (les minories que rebenten). I “Trabajar, hacer, crecer” els populars. D’això no tornaré a fer comentaris, que després m’acusareu d’animar als poders públics a obligar als presos a fer treballs forçats, com va passar al llarg del franquisme.

D’altra banda, uns i altres han tret de l’armari a Aznar i a Felipe González. I jo em pregunte:

No tenen res més? Tan malament estan de banqueta? Tan desesperats estan? Aleshores, anem bé.

Podemos i Ciudadanos, van a la seva bola. Cada dia diuen una cosa, una altra de diferent i la contrària de la que vulgues. El que siga a condició que els votes. De tota manera, tampoc no semblen tindre personal massa qualificat enlloc. Ni que sàpiga ben bé a quin poble es presenta o què necessiten allà on volen ser regidors. O alcaldes.

Els de Compromís, als quals cap enquesta els dóna massa marge de pujada, continuen treballant. I ho fan amb ganes. Igual que els d’Esquerra o de IU.

Pel que fa a la gent, sembla que ningú votarà al PP; però això ja m’ho deia la gent fa quatre anys, i fa vuit, i deu i dotze i quinze i…

Ningú els votava però treien majories absolutes. Ara sembla que ja no serà així. Perquè alguna cosa ha canviat. Ara, la gent n’està farta. I no tan sols de patir. O de passar necessitat. N’està farta de patir, de saber per culpa de qui pateixen i d’haver d’aguantar que els mateixos que ens han dut on estem ens vulguen donar lliçons. La resta pot ser no, però allò de les targetes “black” ho ha entés tothom. I encara ni han demanat perdó. Com de l’accident del Metro, que aviat farà deu anys. Perquè només escoltar a Aznar o a Felipe González fa vindre ganes d’anar a votar. I si abans et criden per telèfon per demanar-te a qui votaràs, respondre qualsevol cosa. Al capdavall, les enquestes no l’encerten gairebé mai. (Aquesta mena d’enquestes). I per això hi haurà un canvi. Per això i perquè els partits recanvi continuen explicant-nos que hem de treure Espanya de la crisi. I disculpeu-me, però igual ja no ho hem de fer, això.

Al cap i a la fi, els valencians, per tal que Espanya s’enfonsés, hem perdut els bancs, tenim un atur disparat, els qui treballem cobrem menys per més treball, ens quasi prohibeixen parlar valencià, ens amenacen amb les penes de l’infern si diem que els catalans tenen raó, però que nosaltres encara en tenim més per a fer el mateix, i encara no hem vist més enllà de quatre gats dels veritables culpables a la presó. Penseu: Rato, Bárcenas (que ja ha eixit), Matas, Fabra i poca cosa més. I ara ens demanen que tornem a treballar, a sacrificar-nos i a seguir patint retallades, per treure Espanya de la crisi. Mira; pot ser ja farem prou si eixim nosaltres, del pou en el què ens heu enfonsat.

I tant, que volem un canvi. I gros. I el veurem en una setmana, només.

Com va dir el gran Ovidi Montllor (una fera ferotge de la qual no s’han pogut desfer):

Ja no ens alimenten molles.

Ja volem el pa sencer.

Vostra raó es va desfent

La nostra és força creixent.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!