L’ensenyament ha de ser gratuït. Completament gratuït. Segurament, amb una afirmació com aquesta, tothom n’estarà d’acord. Fins i tot se n’ha fet bandera, per part de partits polítics, institucions i persones i personalitats de tota mena. Al mateix temps, l’ensenyament és un dret de tothom; especialment, dels xiquets i dels joves.
El problema, però, és un altre molt diferent. I ve de lluny. De molt lluny. Des de sempre, els encarregats d’ensenyar, de transmetre els coneixements, han segut els mestres. I aquests, sempre han segut uns personatges incòmodes, per al poder. Justament perquè saben. Tenen coneixement i habilitat i recursos per a transmetre aquest coneixement. I això els fa poc dòcils i difícils de manipular. Molt inadequats per a un poder que aspira, com és molt natural, a minimitzar qualsevol oposició als seus excessos.
I ja fa molts anys que es va canviar el nom de la cosa. Sense saber com, es va passar de l’Ensenyament a l’Educació. I no són el mateix, les dues paraules. N’hi ha prou amb anar a un diccionari per a veure que no. Una cosa és Educar i una altra, Ensenyar.
Però ja fa molts anys que s’han confós tots dos conceptes. I s’ha fet passar bou per bèstia grossa i s’ha convençut a la gent que les escoles, o els instituts, són els llocs en els quals els alumnes han d’adquirir educació. Dels coneixements ja ni se’n parla.
Al mateix temps, al professorat, des de fa molt temps se l’ha enterrat sota una pila immensa de paperassa absolutament inútil però que ocupa cada vegada més i més hores i recursos. Des de les famoses programacions, que cada vegada han de ser més i més exhaustives i concretes fins assolir la més absoluta absurditat. Del tipus, avui dimarts tretze d’abril explicaré el concepte d’arrel quadrada als alumnes de tretze anys. Pot ser a primera vista no ho sembla, però el docent es pot posar malalt. O els alumnes no haver entès alguna cosa abans. O no tots els alumnes.
Però les programacions ja fa molt temps que no són la punta de llança de l’absurditat. Fa temps que ho són els grans projectes. El Projecte Educatiu de centre, el Projecte Curricular del centre, el Pla d’acció tutorial del centre, el Projecte d’adaptació a la diversitat de l’alumnat del centre, i tants projectes de nom rimbombant – i buit- com us vulgueu inventar. Només han de començar per la paraula Projecte i acabar amb la paraula centre. El cas és mantindre als docents tan ocupats com siga possible omplint papers que després caldrà arxivar per tal que s’omplin de pols sense que ningú els consulte mai. Elaborar memòries d’activitats que no tenen a veure amb la realitat o apilar estadístiques sobre quants alumnes són homes o quants dones en cada nivell, quants promocionen – abans se’n deia aprovar i tothom ho entenia- o quants no ho fan.
De tal manera es manté al professorat ocupat amb aquestes feines que no tenen cap mena d’utilitat, que al final donar classe, ensenyar, quasi s’ha convertit en una molèstia. Però aquest problema també s’ha resolt, perquè ara els alumnes ja no s’informen de res llegint o escoltant. Ho fan a través de les xarxes socials i de les noves tecnologies. Tant és, que siguen analfabets funcionals. Als qui manen no sembla preocupar-los que un jove qualsevol tinga seriosos problemes per entendre el prospecte de qualsevol medicament. Al final, serà un bon expert en noves tecnologies. Això sí. A nivell usuari, que vol dir, clar i ras, que cada any es comprarà allò que li manen: un mòbil nou, una tauleta nova o el videojoc que es porte en cada moment.
El cas és que m’he estès molt. De la veritable gratuïtat, en parlaré demà.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!