Des de la Plana

Ara que a Espanya estan de campanya electoral és quan millor es pot veure el poc nivell, per dir-ho d’una manera suau, dels aspirants a governar el reialme cada vegada més empobrit que han deixat els seus predecessors.

D’entrada, cap dels candidats d’aquells partits que apareixen als mitjans de comunicació espanyols poden acreditar cap mena de formació científica. Que jo sàpiga, cap d’ells té nocions, més enllà de la ESO (que és quasi equivalent a res, pel que a ciències respecta) de Física, Química, Biologia, Geologia o fins i tot de Matemàtiques. Sistemàticament, tots tenen una formació semblant. O són advocats (com el senyor Rivera o la senyora Saenz de Santamaria) o professors de Política (senyor Iglesias) o economistes amb màsters en lideratge públic, per exemple (el senyor Sánchez). D’altres, com el senyor Rajoy, sabem que també és advocat i registrador de la propietat en excedència.

Veient que les Ciències no són el seu fort, cabria pensar que seran bons en el camp de les lletres, però sembla que tampoc. El diàleg en el qual dos d’ells, els senyors Rivera i Iglesias rivalitzen en citar a Emmanuel Kant com a gran figura de la Filosofia, l’un confonent el títol de la seva principal obra i l’altre, afegint-se al carro per reconèixer a continuació que no l’ha llegit però que això tant és, ja dóna una idea del nivell dels «nous partits».

Del nivell dels vells partits, se’n poc parlar poc. Després de quasi quaranta anys de repartir-se el poder, resulta que han aconseguit recollir a la mort del Dictador Franco un país en una situació econòmica molt delicada i deixar-lo completament enfonsat a hores d’ara, amb un deute superior al 100% del producte Interior Brut.

Cap d’ells ha fet cap menció a com recuperar un cert nivell d’investigació científica en el país. Com no n’entenen, es veu que s’imaginen que això no té cap importància. Haurien de saber que sense investigació no hi ha futur. Així de senzill. Hi ha països potents en investigació, com Alemanya, França, Suïssa, EUA, Rússia, Dinamarca, Holanda, Israel o el Regne Unit, per exemple, i d’altres que no ho són: Marroc, Panamà, Aràbia Saudí, Qatar, Dubai o Kuwait, per citar-ne uns altres. Si us fixeu, l’Estat Espanyol s’especialitza més en mantindre boníssimes relacions amb els segons, mentre que la resta ens tracten amb una certa displicència.

Certament, alguns dels països del segon grup, com Aràbia Saudí, fa compres milionàries a empreses espanyoles. Com l’AVE de la Meca a Medina. O el nou Canal de Panamà. Dues comandes en les quals és molt possible que les empreses espanyoles acaben perdent bous i esquelles. Si encara no ho han fet.

Però aquesta no és, en cap cas, una preocupació dels candidats. Ells només tenen, aparentment, un parell de prioritats.

En primer lloc, la unitat de la pàtria. Una pàtria esquilada amb impunitat des de sempre i sempre per els mateixos.

En segon lloc, anar junts i units en contra dels catalans. Perquè ja es veu que tenim la culpa de tot el que els passa. Tant si som de Girona com valencians o mallorquins, es veu que no guanyem prou diners per tal que ells puguen continuar vivint com si fóren rics. I tampoc ens acaba de semblar bé continuar ofrenant-los unes glòries a un país que ens menysté, ens insulta i ens roba sistemàticament.

I, en tercer lloc, abaixar els jornals i empitjorar les condicions dels treballadors. En això, tant els fa que siguen catalans com andalusos. Com ja deia la Bullonera fa anys, «dicen que la economia se ha puesto fatal porqué los obreros quieren que els suban el jornal. Lo dice la Patronal; lo dice y sabe que miente. Miente para conservar sus privilegios de siempre».

I com a grans avenços, ofereixen afavorir la vinguda de turistes (uns turistes que es deixen quatre perres i prou, quan no venen amb tot pagat des del seu país d’origen) o la recuperació de la construcció. Es veu que, per a ells, el més important és la quantitat de paletes i cambrers que té un país.

Finalment, i per acabar, tenen una gran obsessió amb la llengua. La seua llengua. Que és parlada per cinc-cents milions de persones, diuen. Com si això fóra important. El que no s’aturen a pensar és quanta gent al món estudia la seua llengua per interès. Per accedir a grans llocs de treball a països rics, per exemple. (com aquells de la llista dels països amb investigació potent).

I, per a enfortir la seua llengua, tenen dues solucions: prohibir la nostra, o el Gallec, o l’Euskera, d’una banda. I de l’altra, que tothom aprenga anglès. Un anglès que ells tampoc no saben.

De manera que, si aquests són els seus candidats més preparats, alguna cosa acabarà molt malament, en el Reialme de les Espanyes.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!