Des de la Plana

Mentre comencem a patir la primera calorada de l’any, la campanya electoral continua. I cadascú diu la seva. O fa el seu numeret, que tampoc és poca cosa. Jo procure no fer-ne massa cas, perquè soc d’aquells que ja només es miren de passada les bestieses que diu cadascú per si cal comentar-les. Però avui n’hi ha un parell que m’han cridat l’atenció, més enllà de la passejada impagable de Mariano Rajoy amb una bicicleta elèctrica (es veu que no sap ni pedalejar) acompanyat d’Esperanza Aguirre i de Cristina Cifuentes. D’una banda, els partits dinàstics, han tret del bagul dels malendreços les seves mòmies més estimades. Així, a Extremadura va aparèixer Rodríguez Zapatero, amb el seu talante i la seva herència. I ho deia tot convençut, com si hi hagués alguna cosa a salvar de qualsevol de les dues coses. Mentre, el partit de les dues gavines blanques, va fer reaparèixer a Saragossa a l’inimitable José Maria Aznar. I és veritat. Quan parla, es veu que l’home s’escolta i tot. No diu res que tinga cap sentit, però ni tan sols n’és conscient. Demanava a les ovelles desencaminades que tornen al seu corral. No ho va aclarir, però no es referia a la presó on cada vegada hi ha més càrrecs d’aquest peculiar partit polític. Afortunadament, es veu que la gent havia anat a passar-s’ho bé i a menjar-se l’entrepà. I la senyora Finiquito es va mostrar molt ofesa pel fet que Albert Rivera li retragués que té més de trenta-cinc anys. No li va agrair que no li digué res del sobres que ha cobrat de diners negres. D’això no va dir res. Però no. Hi va haver un altre personatge que va dir la seva, també. Després d’un acord entre Patronal i Sindicats (quins altres) per tal d’apujar el sou als treballadors com a màxim un 1%, vaig veure unes declaracions del president de la CEOE. El català Joan (Juan) Rosell. Aquest senyor que ara presideix la “gran patronal” espanyola, té l’honor de ser el successor d’un funcionari franquista que mai va tindre empresa (José Maria Cuevas), de dirigir una CEOE que es veu que té milers de funcionaris heretats dels sindicatos verticales del franquisme i, a més, d’haver accedit al càrrec per substituir Gerardo Díaz Ferran (que també ha acabat a la presó per estafador). I l’home, Joan Rosell, és del club del Puente Aéreo. La seva trajectòria empresarial és digna d’admiració. De família acomodada, perquè familiars seus foren, entre altres, promotors del Banco de Madrid. Que és aquest que ara ha segut intervingut per ser, pel que s’ha vist, una cova de lladres. Ara és del Consell d’administració d’ENHER (Gràcies a Martin Villa, ara buscat per la Interpol), Fecsa ENDESA, Endesa Itàlia (perquè se l’han venuda), Port Aventura, Aigües de Barcelona… El cas és que es veu que l’home no deu veure massa clar el futur dels seus negocis. I per això, fa una proposta. Diu que s’ha de privatitzar la sanitat i l’educació. I això és el que m’ha indignat. Que vulga aprofitar-se’n d’allò que és de tots. Perquè els deutes i les pèrdues de les seves empreses (Endesa, PortAventura i sobre tot les pèrdues astronòmiques dels bancs) aquestes no les han assumit ells, els grans accionistes, els grans homes de negocis als quals diu representar. Els grans emprenedors. L’únic que saben fer, pel que sembla aquests emprenedors, és socialitzar les pèrdues i privatitzar els beneficis. Però ni aixina aconsegueixen reeixir. Mai han segut capaços de fundar, mantindre i fer créixer una empresa que dispose de tecnologia de veritat. A l’hora de la veritat, monopolis de serveis bàsics que han acabat en les seves mans de manera dubtosa o cadàvers empresarials. Tot el seu model es basa en continuar remenant les cireres dels altres, les nostres, vivint a cos de rei sense fer res de profit. Amb la complicitat d’una administració d’una ineficiència absoluta i amb total impunitat. Si té por que els mestres i els metges que han d’ensenyar els seus descendents i l’han de tractar a ell no estiguen prou preparats, que es monte una escola i un hospital privats. I que els faça els millors del mon. I que hi guanye tot el que vulga i més. Que aconseguesca que hi vinguen els fills dels més rics de l’Univers. I els malalts amb més possibles. I que els cure a tots. Que desenvolupe la millor tecnologia i que l’exporte. Però amb els seus diners. Mai amb els nostres. Als demés que ens deixe estar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!