Des de la Plana

Encara només estem a 23 de desembre i el president en funcions, Mariano Rajoy, ja s’ha adonat que ha perdut les eleccions. I ara, de cop i volta, comença a oferir de tot a tothom per tal que no l’envien al carrer.

Vist que només pot sumar la majoria absoluta amb una aliança amb un altre partit sumant amb el PSOE, la els ha oferit la Presidència del Congrés i la reforma de la Constitució. Res més que això. A canvi de no anar al carrer, ofereix la reforma de la Constitució. La mateixa que no es pot canviar mai de la vida si no és per una causa major. I per a Mariano Rajoy, una causa major és una causa major. O dit d’una altra manera no és una causa menor. I què més major que el seu lloc. Lloc de treball seria una altra cosa. És difícil trobar un personatge més inepte i que menys haja fet que aquest personatge fosc i maldestre com pocs.

Dels sobres, de les mentides, del dèficit impagable en el qual ha enfonsat el seu país, dels projectes impagables i inútils (des de submarins que no suren fins a AVEs sense passatgers que no van enlloc, passant per autopistes que tampoc van enlloc o per rescats bancaris d’amics), de tot això, ara no toca parlar-ne. No fora cosa.

Evidentment, el PSOE, que tampoc no està per a tirar coets després d’uns resultats encara pitjors que els del seu rival històric de tota la transició, li dirà que no. Si li diu que sí, directament desapareix .

El senyor Rivera (Albert) després d’haver passejat la seva poca cultura per tots els platós de televisió, les seues falsedats i d’haver-se vist escortat per una colla de candidats que semblen extrets directament d’un programa d’humor surrealista, ha fracassat estrepitosament en el seu objectiu de ser «alternativa». Ni ho és ni ho pot ser ni ho serà. Aquells que han abocat diners per tal de fer possible un miracle, els han llençat. Ja veurem si no se’ls girarà en contra, el fet. Ara anuncia «un pacto por España».

Una cosa semblant li ha passat a la seva variant amb barba, coleta i aspecte «progre», el senyor Iglesias (Pablo), que ja comença a veure que no se puede. Aquest, però, sembla que tampoc té massa llums i encara no s’ha adonat que amb 42 escons (la resta no són seus ni ho seran mai) també ha perdut les eleccions. No és alternativa a res. Només ho seria amb el recolzament del PSOE, d’Esquerra Republicana de Catalunya i de Democràcia i Llibertat. I això resulta inversemblant per a tothom.

Doncs el cas és que amb un congrés amb quatre partits que no poden sumar una majoria absoluta de cap manera

I és ací on hauran de eixir a jugar el partit les veritables figures. Els qui manen de veritat. Perquè a tota aquesta trepa d’incapaços, de persones sense credibilitat, ni capacitat, ni vergonya ni honra, els han mantingut i els mantenen en el poder la oligarquia que viu bé a costa dels habitants del país. És a dir, de nosaltres. Per això, apareixen notícies en els mitjans de comunicació i propaganda d’aquest club selecte que demanen «enteses» i «pactes» per tal de mantindre l’estabilitat.

Supose jo que mantindre l’estabilitat voldrà dir que l’atur es continue mantenint per damunt del 20% de la població, que es mantinga el nombre d’emigrants i que a quests no puguen votar en les eleccions, que els drets laborals continuen desapareguts, que es continuen mantenint els absurdes de penalitzar les energies renovables per tal d’afavorir els negocis ruïnosos d’algunes empreses de l’IBEX, que es continue rescatant, amb els diners de les pensions, de prestacions socials, de sous dels treballadors i demés, que amb aquests diners com deia es rescaten bancs enfonsats, empreses constructores enfonsades, empreses com Abengoa enfonsades i les que calga seguir tornant a salvar.

I tot, no us ho perdeu, a canvi de quatre perres que els paguen als que fan de polítics per tal de mantindre l’estabilitat del sistema que els permet saquejar-ho tot amb total impunitat. D’això en diuen les portes giratòries. Aixina, persones que en un mercat lliure de treball no es podrien guanyar la vida (mai ho han fet) aconsegueixen viure bé. Des de Felipe González fins a JM Aznar. Des de J Borell fins a Rodrigo Rato. Des de Bárcenas fins el darrer receptor de sobre. Des del primer fins el darrer membre dels consells d’administració de caixes, bancs, constructores i demés que no saben fer res, però que viuen bé a canvi de regalar el nostre país i el nostre futur.

Per això ara des de l’IBEX ja es demana directament un «pacte d’estat». Per por a que hagen de retre comptes. Uns comptes que no poden retre perquè les seues empreses són exactament el que semblen. Una ruïna.

Ni hi ha pacte ni n’hi haurà. Mols m’hauria d’enganyar. De moment, unes noves eleccions. I després, ja veurem què queda.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!