Des de la Plana

Després del divendres, sembla que a Madrid hi ha un cert desconcert. Com estava previst, Pedro Sánchez no va aconseguir cap recolzament nou per a ser investit president del Govern Espanyol. Però és que estava cantat des d’abans de començament i tot. Després de les eleccions, hi havia només dues possibilitats per tal d’assolir la majoria absoluta.

a) PSOE + PP. Absoluta del tot i només amb dos partits. Aquesta és la que vol Mariano Rajoy (veges què ha de voler, ell) i Albert Rivera.

b) PSOE + Podemos + “les Confluències de Podemos” + els catalans d’ERC i de DiL. En qualsevol cas s’hi pot afegir IU, però no és significatiu.

Ja van quedar clares setmanes enrere, que Ciudadanos i Podemos casen malament. De manera que Pedro Sánchez tampoc tenia massa on triar. O l’un o l’altre. Curiosament, va triar Albert Rivera i va pretendre fer-lo passar per progressista, innovador, novedós i ni se sap què més. De tot això en va parlar ahir el representant d’ERC, Gabriel Rufián, amb pèls i detalls.

Per a poder pactar amb Ciudadanos, necessitava admetre el referèndum per la independència de Catalunya. Però això ell no ho podia admetre. Sembla que els seus “barons”, la colla de dirigents regionals del seu partit, no li ho permeten, perquè sense Catalunya s’haurien d’espavilar per arribar a final de mes. Aquesta colla es va veure reforçada per velles glòries del PSOE, com Alfonso Guerra o Felipe González, que darrerament compara la Veneçuela de Nicolás Maduro i el Xile de Pinochet i li sembla millor aquell militar sanguinari i covard. No deu recordar que fou l’únic cap d’Estat que va vindre al funeral de Franco.

I, per la seua banda, Pablo Iglesias no pot renunciar al referèndum perquè en cas contrari es queda sense els de les “confluències”. Només cal veure que Compromís se n’ha eixit del grup abans de començar.

Una vegada va tancar un pacte amb Albert Rivera, l’un i l’altre van cometre l’error tradicional. És a dir: aquest pacte és immutable.

De manera que es van limitar a demanar adhesió a un pacte que no solament no diu gaire bé res, sinó que, a més a més, ningú dels qui s’hi havia d’afegir havia tingut cap possibilitat d’afegir o treure res, en aquest pacte. Recorde jo dels meus temps de batxillerat que d’això se’n deia el “despotismo ilustrado”. Tot per al poble però sense el poble. En aquest cas, però, ni tan sols amb el poble. Directament amb els partits polítics.

I, tal com era d’esperar, s’han quedat sols, que és com ho estaven abans de començar. 131 a favor (Coalición Canària va votar a favor. Per si de cas, supose.) I 219 en contra.

La única cosa que ha funcionat és que, amb aquest intent d’investidura, s’obre el termini de dos mesos (fins el 3 de maig) per tal de convocar noves eleccions.

I ací és on està ara mateix el desconcert.

Ara en realitat, hi ha dos mesos per tal que els partits negocien. De veritat i sense massa soroll. Però tots semblen desubicats.

Rivera vol estar present a totes les negociacions que faça Sánchez. Això vol dir que no ha entès que el seu acord ja està caducat. Cal començar de cap nou i negociar de veritat. No poden negociar dos i després demanar als altres que diguen que sí gratuïtament.

Rajoy diu que ara que els altres ja s’han estavellat, ara ja li toca a ell, que és, al cap i a la fi, el qui va treure més vots. Pobre, ja ni els periodistes l’escolten.

Pedro Sánchez sembla que necessita temps per a plànyer-se del desencís d’haver estat rebutjat.

Pablo Iglesias insisteix en el govern d’esquerra, al temps que fa el que pot per tal que el PSOE quede cada vegada més retratat com a dreta casposa.

Han de negociar i no saben. Segurament perquè mai ho han fet. només arriben fins a comptar. Si algú en té més que l’altre, mana ell. I si no en té prou, mana l’altre. el cas és que ara n’hi ha més de dos i aquesta fórmula no val. Senzillament. No serveix de res. Cal negociar. I cedir i pactar. I transigir i acatar i complir un pacte que no serà del gust de tothom. Però que tindrà part de raons de tots.

I la resta, a veure vindre. Per no saber, ningú sap ara quin hauria de ser el paper del Rei, si és que en té algun. Perquè ja em direu, ser rei d’un país del qual ningú vol ser el president del Govern.

En realitat, el que passa, és que la manera de raonar espanyola parteix d’un error. Que hi ha coses immutables. Ells pensen que és així. És immutable la Constitució (ques va canviar per tal que fora prioritari pagar el deute Públic per davant de les Pensions). I la Unidad de la Patria (el darrer retall, el 1974 quan Marroc es va annexionar el Sàhara espanyol, que era província igual que Toledo). I és immutable la situació de cada moment. I la llei d’Educació també és immutable. Ara tenim la LOMCE, que no la vol ningú i que el Parlament la podria derogar en un dia, però no ho volen fer, perquè mentre no hi haja Govern… I així ens estarem.

No han estès que les coses no duren per sempre. Que l’Imperi Romà es va enfonsar de la mateixa manera que tota la resta d’imperis i civilitzacions. Com es van extingir els dinosaures, o els trilobites o els Homes de Neanderthal. I com les muntanyes d’avui han segut fons oceànics abans. Tot és canviant. I ells, pobres, pensen que no. Que hi ha coses que sempre han segut així.

El cas és que ara ja sembla que el PSOE cerca l’acord “bo” per a conservar la unitat de la pàtria (PSOE + PP + C’s). Tot allò del canvi, de la corrupció insuportable, de les estafes, dels rescats amb diners públics d’empreses fallides, tot allò és fàcil que acabe aparcat a un calaix. I tot per evitar unes noves eleccions. No fora cosa.

Però el món, traïdor, és mutable. I canvia. I mentre ells s’escarrassen a Madrid en trobar un acord impossible, els catalans van fent via. Sense massa soroll, però sense aturar-se. I, per acabar-ho d’adobar, només quatre dies després d’eixir de la presó, Arnaldo Otegui ha omplert el pavelló d’Anoeta fins la bandera i més enllà. Ja només els falta que el nou lehendakari basc comence també un procés cap a la independència. Això seria greu, perquè si perden el Principat i Euskadi, es queden pràcticament sense passos fronterers amb Europa. Ja em direu si no és estar desconcertat.

I ells, seriosos, segur que cada dia es demanen:

—Què és el que no fem bé? Per què no ens en sortim?

I, convençuts de la immutabilitat de l’Univers, es responen:

—En realitat, tot ha de ser una conxorxa universal que hi ha en contra nostra. No pot ser de cap altra manera.

O també pot ser que tot siga culpa d’algun pecat que hem comés. Pot ser els caldrà fer un auto de fe.

Més endavant, tindran una altra generació literària que tractarà d’explicar l’inexplicable. Tal i com va la cosa, després de la del noranta-vuit, aquesta serà la del divuit.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!