Finalment, les CUP han decidit que el Pressupost no era l’adequat. Ho argumentaran com els vinga de gust. Això tant és. El cas és que han preferit votar el mateix que García Albiol. Amb tot el discurs amb el què ho vulguen embolcallar, però votaran el mateix. De passada, ha quedat clar que dins de les CUP hi ha unes divisions que semblen fermes i fortes.
Possiblement, és que tenen els comunistes. Que, al final de les deliberacions, de les discussions i de tota la resta, s’acaba fent i decidint el que decideix i pensa el Secretari General – en el cas d’una assemblea, s’acaba fent el que decideix aquell que té el micròfon a la mà. I, immediatament, com les persones tenim la tendència a pensar, ni que siga de tant en tant, apareixen les opinions discrepants. Que duen a una escissió, a l’expulsió dels dissidents i a la seua condemna absoluta. Com a mínim, seran contrarevolucionaris. I això, per als comunistes, és una cosa molt dolenta. Tant se val que la “revolució” siga votar amb Ciudadanos.
Els qui ho patiran seran aquells que necessiten qualsevol cosa per a continuar vivint, o per evitar que els desnonen, o per a poder pagar la factura de l’electricitat, o per a poder dur els fills a l’escola i al menys allà que mengen…
Però aquests han d’entendre que són víctimes necessàries per al bé suprem de la Revolució pendent que els durà una prosperitat mai vista i unes llibertats mai assolides. I si no ho entenen, pitjor per a ells, perquè seran titllats de contrarevolucionaris.
Em recorda allò que passà en la postguerra, quan els guerrillers comunistes del “maquis” van mantindre en escac el règim franquista al llarg d’uns quants anys a canvi d’uns sacrificis terribles. I de sobte, el comité central dels comunistes, còmodament instal·lat lluny de l’abast del Règim, va “canviar d’estratègia” i els va deixar abandonats a la seua sort. O dissort. Segurament, ara mateix els membres de les CUP que defensen una posició tan elevada i tan clara i transparent com la que defensen, consideren que enfonsar en la misèria més absoluta unes famílies que esperaven qualsevol millora per eixir d’un pou, no és massa greu, si s’assoleix un bé superior. I ho diuen des del seu sou de diputat del qual, per més que n’entreguen la part que vulguen al partit, se’n queden prou per a viure.
I si algú els retreu que l’únic bé superior serà fer somriure García Albiol o Sánchez Camacho, et titllaran de traïdor i de contrarevolucionari.
Al final, s’ho trobaran, perquè en general, Roma mai paga traïdors. I a ells el que es pertoca és barallar-se entre ells. O mutar, com diria aquella diputada. O exigir ocupacions d’immobles d’altres mentre s’és propietari de moltes propietats immobiliàries. I la justificació és que no en té cap interès. Doncs que les done per als més desafavorits.
En resum, sempre he trobar que entre els comunistes i els capellans hi ha alguna cosa en comú. Deu ser la fe en un ésser suprem. I el comportament caïnita, també.
Bé. Una altra vegada serà.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!