Des de la Plana

Sembla que mai s’aturarà. De vegades sembla que el pou d’immundícia no té fons. Ara han detingut a Alfonso Grau. Un home ja major (nascut el 1941). Aquest mateix matí l’ha detingut la Guàrdia Civil, exercint de policia judicial, en relació amb les investigacions per emblanquiment de capitals del qual sembla que s’acusa el PPCV. Em crida l’atenció que aquest home és metge. I especialista. És cirurgià amb plaça a l’hospital provincial universitari de València. Però ja fa molts anys que va decidir dedicar-se a la política i ha segut, al llarg de molts anys, la mà dreta de Rita Barberá. És regidor de la ciutat de València des del 1995. el 2011 arriba al càrrec de vicealcalde i el 2015 es veu forçat a dimitir després de ser implicat en el cas Noos. Em resulta curiós que un home amb una professió honorable i difícil s’embrute com sembla que ell ho ha fet. Ha canviat el prestigi per diners. Mal negoci.

Al mateix temps, la Guàrdia Civil atribueix a Francisco Camps el paper de «recaptador» dels diners negres que recaptava el seu partit, el PP, al qual la UCO de la GC arriba a qualificar d’organització criminal. Poca broma.

La veritat és que costa de creure que encara quede gent disposada a seguir fent confiança a persones com aquestes.

Però és que per Madrid la cosa no pinta millor. Ans al contrari. Allà, la trama Púnica es veu que tampoc no es va deixar cap dipòsit per saquejar. Des de Telemadrid fins el darrer contracte signat per uns personatges que només buscaven els diners. Ara toca Mercamadrid, que féu una inversió de 77 milions que quasi deu anys després no ha tingut cap utilitat. Com les línies d’AVE però molt més modestes. Sembla que els qui han tingut accés als diners d’aquest estat en el qual vivim s’han dedicat, sense cap mena de vergonya, a construir obres inútils, cares i sense cap solta ni volta. I, de passada, a embutxacar-se unes bones comissions. D’altra banda, s’han permès alliçonar-nos afirmant que hem viscut per damunt de les nostres possibilitats. Nosaltres, els estafats, enganyats i maltractats, som els qui hem estirat més el braç que la màniga.

I ara, quan comença a arribar-los l’hora de retre comptes amb la justícia, fan tot el que poden per evitar-ho. Que, vist amb una mica de serenitat, és ben poc. El seu minso repertori va, des del «jo no en sabia res» (digne d’un xiquet de quatre anys enxampat amb les mans dins el pastís de xocolate, passant pel «jo no em pensava que això anava així» per arribar al «tots ho fan» o, encara pitjor, si em feu fóra a mi, els qui vindran us duran el caos, la ruïna i tots els mals de l’infern.

No deixa de ser curiós que, en aquest menester es troben recolzats pels jerarques més retrògrads d’una Església Catòlica que semblen voler retornar als temps de la seua estimada Inquisició.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!