Des de la Plana

En aquesta campanya electoral trobe, entre la gent que m’envolta. una barreja d’esperança i incredulitat. Perquè al País Valencià portem vint anys patint uns governs que amenacen amb deixar-nos sense res. Per fer-ne un resum del resultat fins ara d’aquests governs, hem perdut el nostre sistema financer, la nostra indústria està desmantellada, l’agricultura quasi desapareguda, el turisme s’ha enfocat cap als preus i qualitat ínfims, l’atur depassa el vint-i.-tres per cent, els sous han baixat a tots els sectors, de la mateixa manera que la nostra renda per càpita (malgrat que estem per baix de la mitjana estatal, continuem contribuït a mantindre la resta amb la nostra “solidaritat de colònia). En canvi, ha pujat la emigració. Ara som un país que exportem llicenciats i estudiants amb bon nivell.

També hem perdut els mitjans de comunicació propis, l’accés als que siguen en català i tenim la Sanitat, l’Educació i la Dependència sota mínims. Això, per no parlar de les infraestructures que necessitem i no tenim (l’Eix Mediterrani) i les que no ens fan falta però devem i hem de pagar (la resta que sí que han fet).

I ara, després d’anys i panys, quan les costures de la corrupció han rebentat i ja no es pot amagar gairebé res, em sorprèn que encara hi haja gent que no s’ho acaba de creure. De vegades n’hi ha prou amb una notícia publicada per un diari que diga alguna cosa com que “si el PP encara pacta amb Ciudadanos podria conservar el poder a València” per enfonsar la moral de la gent.

En realitat, només cal veure que, per més que es vullga amagar, el temps del PP s’ha acabat. No baixaran. Cauran. Perquè, d’altra banda, és la única cosa que poden fer. Al llarg de molts anys, s’han envoltat de terra cremada. I ara, gairebé ningú no els voldrà com a socis. Ni tan sols Ciutadans. Que, per mantindre’s en el poder els demanarà tant que no els ho podran donar. I el PSOE no pujarà perquè no ho pot fer. No té discurs.

Justament, on jo veig la gràcia d’aquestes eleccions és en que, per primera vegada, hi ha pluralitat. Ningú en parla d’aquella gran fal·làcia del “Vot útil”. Ni de ximpleries com aquella del PSOE (de fa anys) de “la casa comú de l’esquerra”. No. Ara hi ha ben bé mitja dotzena de partits que es disputen els escons de diputats o els de regidors de cada poble. I cadascú juga per a ell. Els uns, perquè no se’n volen anar. Els altres, perquè els volen ocupar les seves cadires. I Compromís, perquè per primera vegada en la seva història, veu que pot arribar al poder. Com també Esquerra Unida.

I encara més. El vot de dretes, que sempre havia estat monolític, aquesta vegada està dividit. I això (i ells ho saben) amb les seves pròpies regles del joc (la llei d’Hondt) els perjudicarà. I força.

Finalment, és molt possible, jo ho espere de veres, que no hi haja prou amb una coalició de dos partits per assolir la governabilitat, al País Valencià. I això farà impossible qualsevol pacte amagat. Entre tres (o més de tres) és matemàticament impossible. De manera que jo continue fent, amb aquells amb qui parle, la meva pròpia campanya:

El País Valencià canviarà. I no només de Govern. També de manera de fer. En tinc un exemple experimental.

Els darrers quatre anys, a Vila-real, ha hagut un govern de quatre partits. PSOE, Bolc, EU i Compromís. En quatre anys, han baixat la contribució, han reduït el deute i han mantingut o incrementat els serveis. I això, amb les transferències sota mínims. El que no es pot fer, amb tanta gent diferent en el poder, és pagar factures que no corresponen a res. El veí no t’ho deixa fer.

De manera que només cal esperar que arribe el 24 d’aquest mes i veure què passa. De moment, el major seguiment de la campanya, el faig per la xarxa. Tot un canvi, ja. I per a bé. Em diverteix molt més.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!