El bloc de Jordi Esteban Calm

He estat iniciant un grup Xerrem a Salt, juntament amb els voluntaris d’Òmnium Gironès. Una hora amb tres persones joves, de Ghana, Burkina Faso i Mali. No t’entenen quan els parles català.  Teníem la làmina de la ciutat al davant i tot assenyalant amb el dit una part de la imatge, els feia preguntes semiobertes, d’aquelles que per respondre no has de fer res més que triar entre dues o tres opcions que es proposen. Per exemple: «On són la mare i la filla, al davant o al darrere de la biblioteca?».

Com xuclaven! En un tres i no res han captat el sentit de les preguntes i el significat de les possibles respostes. En una hora han après tot això, contextualitzat: a dalt, al mig, a baix, a la dreta, a l’esquerra, a sota, a sobre, davant, darrere; a més, els colors principals i els números fins al deu.

Quan els he felicitat per la feina feta, em diu una d’elles: «Jo… parlar català», tot indicant-me amb l’expressió del rostre i les mans que ho tenia molt clar, que el volia saber parlar. Hi deu haver molts factors que converteixen els aprenents en esponges: la joventut, el domini de diversos idiomes, la facilitat natural… Però crec que el més important és la motivació. Aquests joves la teníen.

He conviscut amb algunes persones no catalanes de parla, que han estat en contacte habitual amb molta gent catalanoparlant i que no han dit mai una frase en català, més enllà del bon dia o l’adéu. Eixutes com la pedra tosca. És cert que hi ha molts factors determinants que ho expliquen, però continuo pensant que el de la falta de motivació és també aquí el més rellevant.