El bloc de Jordi Esteban Calm

Voldríem insistir en la conveniència de fer parlar als xerraires en grups petits, seguint pautes de conversa com són les que hi ha als dossiers del Xerrem. Quan en un grup hi ha més de cinc o sis persones no és bo promoure la conversa amb tots els xerraires junts; generalment les converses amb tanta gent deriven a tertúlia, és a dir, acaben plantejant alguna qüestió opinable que pot ser defensada des de diferents punts de vista. El manteniment de la conversa es fa aleshores a base d’argumentacions, que són els textos més complexos en qualsevol idioma.

En aquests tipus de conversa “massiva” passen diverses coses:
–    la conversa ja no és un assaig de parla que pot ser interromput per millorar, sinó una conversa real on fer correccions no hi encaixa prou bé;
–    el o la guia del grup s’ha de preocupar del desenvolupament de l’activitat, cosa que l’inhabilita per fer de corrector de les realitzacions i suggeridor de millores;
–    cada xerraire parla poc perquè el temps s’ha de distribuir entre molts;
–    tothom s’ha de responsabilitzar que la conversa no decaigui, cosa que rebaixa l’atenció que cal tenir a la manera de parlar (“què es diu” resulta més important que “com es diu”);
–    molts xerraires es neguitegen fàcilment, ja que es veuen en l’obligació de dir coses que siguin “importants”;
–    els xerraires que no tenen gaire domini oral se senten en inferioritat de condicions, pensen que la seva intervenció frena la marxa de la tertúlia perquè els costa expresar-se, i finalment no tornen; etc.

Quan es fan grups petits, en canvi, succeeix el següent:
–    les converses tenen caràcter d’assaig, de prova, d’entrenament, cosa que permet al guia d’intervenir per corregir o suggerir, funcions essencials que tenen a veure amb l’objectiu pel qual vénen els xerraires;
–    el o la guia no s’ha de preocupar del desenvolupament de l’activitat perquè funciona sola: segueixen les preguntes del dossier;
–    cada xerraire pot parlar molt més que en el cas anterior;
–    ningú no es responsabilitza de cap tema de diàleg: les converses flueixen espontàniament, i si decau, sempre hi ha una altra pregunta que obre un nou camp de diàleg;
–    ningú no es neguiteja: tothom diu allò que li sembla;
–    si cada petit grup està constituït per un nivell de competència semblant i utilitza el dossier que correspon, tothom copsa que no és difícil parlar i que pot millorar.