Construïm la Catalunya independent

  Circumstàncies familiars m’han dut aquest estiu a passar una setmana a Eivissa, l’última de les Illes Balears que em faltava per visitar. I compartiré aquí les impressions que n’he tret. L’illa d’Eivissa és coneguda com l’illa del turisme de borratxera i la cridòria desbocada, una fama que es basa en una realitat innegable. Però també és cert que l’illa manté un encant natural i paisatgístic, i una cultura eivissenca pròpia que es manté viva en la semi-clandestinitat i de forma acomplexada.

  El centre turístic on he passat més dies és Sant Antoni de Portmany, un lloc amb vistes excepcionals, un passeig marítim molt agradable i carrers acollidors. A cada època estival, el turisme omple Sant Antoni d’una purrialla decibèlica de xitxarel·los, bordegassos, ximples i borratxos, amb gran abundància de molts italians i anglesos que segurament no s’atrevirien a fer el borinot en el seu país de la manera que ho fan a Eivissa.

  També he pogut gaudir uns dies de caminades per turons de boscos espessos i secs que omplen bona part de la superfície d’Eivissa. És un recurs natural gens aprofitat, ja que la majoria de camins que no són usats per cotxes estan en desús i mig esborrats. Vaig pujar a un turó que no té ni tan sols nom en el mapa, però és a menys d’un kilòmetre a l’est del “Puig de S’Avenc” (tocant a la carretera de Sant Josep a Sant Antoni), i després d’arribar a dalt entre els matolls (no hi ha cap camí marcat), em vaig trobar amb la sorpresa d’una paret de pedra, abandonada i sense cap senyalització, que vés a saber de quina època és. A la costa Sud, vaig pujar també al Jondal; just a l’est d’aquest pujol arran de costa hi ha les restes d’un poble fenici, amb indicacions però sense oferir cap possibilitat de visita cultural guiada. Una aposta de turisme més assenyada i diversa hauria potenciat les masies rurals i les activitats que combinen agricultura, esports de muntanya, visites culturals, i rutes a peu i en bicicleta combinant les pinedes interiors i les cales de la costa. Evidentment, però, governants corruptes i ineptes impliquen un turisme destructiu i empobridor, perquè només enriqueix als que governen i als que hi fan conxorxa.

  A Eivissa és molt fàcil corroborar els efectes devastadors del bilingüisme substitutiu que imposa l’estat espanyol sobre qualsevol manifestació de diversitat lingüística. Tant se val en quina botiga turística de Sant Antoni de Portmany ens pugui fer entrar la indolència, sempre ens espera el mateix: una pila de souvenirs i tota mena de bestieses amb el nom de Ibiza, i si de cas en vols algun que dugui el nom d’Eivissa segurament t’ho hauràs de fer pintar a l’oli. És aquest el gran bilingüisme i la llibertat de què s’omplen la boca en Tutanramon i tota la patuleia de bergants que l’acompanyen: el nom de l’illa en la llengua que parlen els seus habitants des de fa vuit segles, el català (“ibicenco”, en diuen Tutanramon i els seus súbdits que escriuen les guies turístiques) és un amagadís Eivissa, però el nom en totes les altres llengües del món (italià, francès, anglès, alemany, rus…) és Ibiza, pel simple motiu que aquestes altres llengües sempre han d’adoptar el mot d’una llengua que es considera superior. Els postfranquistes que d’aquesta forma imposen el castellà, bo i anomenant la seva imposició “llibertat de mercats”, són els mateixos que critiquen que a Catalunya s’hagin posat quatre multes a l’any a alguns comerciants que insisteixen a tenir els seus cartells només en castellà, després de que se’ls hagi ofert tot tipus de consells i ajuda per posar-ne algun també en català. A Eivissa el 99% dels cartells són en castellà i en vàries altres llengües europees excepte el català. I quan rarament apareix el català per algun lloc, tot sovint l’identifiquen unes quatre barres amb una ridícula banda lila inventada pels mateixos postfranquistes de les “comunidades autónomas”.

  Però havent dit tot això, que ningú pensi que passejant per Eivissa només s’hi troba aquest panorama depriment i decebedor de turisme groller i de baladreig. Dóna gust parlar amb els eivissencs, els que són de l’illa i hi viuen tot l’any, gent molt cordial i acollidora que manté la seva llengua malgrat la humiliació a què és sotmesa nit i dia. El visitant que parla català a Eivissa ha de tenir això molt present: la immensa majoria dels eivissencs parlen un bellíssim català salat, en el que hi sobreviuen mots tan oblidats a Catalunya com “amollar”, que ha de ser tot un orgull per Eivissa per mantenir una cultura pròpia d’alt nivell enmig de la invasió de banalitat de la que pateixen cada estiu. Cal ser conscient que la situació és en molts sentits invertida respecte a la que es viu a Catalunya: mentre que al Principat hi trobem molts cartells i cartes de restaurant en català, i sentim el català parlat entre altra gent que fa vacances o passeja, però els cambrers i treballadors de serveis sovint no parlen català (i alguns potser ni l’entenen), a Eivissa la majoria de treballadors, cambrers, recepcionistes, botiguers i personal de neteja són eivissencs que parlen català. Cal, però, insistir i ser conscient de la situació d’humiliació imposada pel postfranquisme representat avui per Tutanramon: per defecte, se t’adrecen en castellà d’entrada, i a vegades cal insistir dos o tres cops a respondre en català perquè ells utilitzin la seva llengua davant la sorpresa d’un turista que els parla en català. A Eivissa és més important que mai la divisa de mantenir-se en el català, excepte amb aquells que veus clarament que en català no t’entenen gens ni mica.

  I em permeto fer també un breu apunt pràctic sobre Sant Antoni: si voleu anar a sopar a un bon lloc, podeu triar “Es Rebost de Can Prats” per un lloc de cuina eivissenca autèntica (hi aprendreu, per exemple, que a Eivissa el pa tradicional és fet sense sal, igual que a la Toscana). Encara que cal rascar-se una mica la butxaca, segons el que demanes acabes pagant el mateix que en un dels tronats restaurants del passeig marítim on et poden clavar 15 euros per una “sangria” que és un pot de glaçons amb sucre i gasosa amb colorant i quatre trossos de llimona.

  La clau per Eivissa i els eivissencs és tenir la mirada dirigida cap al futur, una mirada convençuda de que cal deixar enrere el passat i tota la brutícia que ha deixat en el present, una mirada que s’ha d’allunyar del pessimisme, del negativisme, de la depressió i de la resignació. El passat és l’uniformisme centralitzador espanyolista, aquest postfranquisme de la corrupció de PP, PSOE i Unió Mallorquina, del diner fàcil de l’especulació immobiliària i el turisme de borratxera desenfrenat, de la humiliació de la cultura pròpia i l’enaltiment de la banalitat i el nacionalisme espanyol. I el futur ha de venir de la llibertat d’un estat propi balear i un federalisme de Països Catalans, del progrés aconseguit pas a pas en el treball, l’esforç, la justícia i l’honestedat, del turisme respectuós que aprecia la cultura d’alta qualitat d’una illa acollidora que es diu Eivissa i parla català.

  I per avançar cap a aquest futur, només cal que tothom entengui que si votes merda, menges merda, i si no votes menjaràs la merda que et votaran els altres, i que les illes són perfectament capaces de crear alternatives pròpies balears que menin cap a aquest futur de veritable llibertat.