Jordi Mayoral

Catalunya com a nació té dret a tenir seleccions pròpies i tots els que saben que les pilotes solen ser rodones, no dubten de l’alt nivell que tindrien si competissin amb normalitat les seleccions amb més suport popular com són el futbol, el bàsquet, l’handbol i l’hoquei, ja que tenim esportistes de primer nivell mundial i a més, milers de nens i nenes que practiquen aquests esports en garanteixen la continuïtat en un futur proper.

Per tot plegat, fa uns anys es van recollir poble a poble i barri a barri 521.249 signatures per assolir l’oficialitat de les seleccions catalanes. Actualment, ningú en parla d’aquella fita que va començar a despertar el sobiranisme i a convertir-lo en un fenomen de masses, però cal tenir-ho ben present, ja que aquella mobilització popular va ser un moment àlgid que ha marcat el rumb i la gran base social d’avui.

Després de recollir les 521.249 signatures, s’omplien estadis jugant partits amistosos amb una il·lusió desbordant, semblava que el somni era viable, però aquell capital, aquell suport increïble ha quedat congelat -enumerarem tots els factors possibles- per desídia general, per manca de capacitat política o per la impossibilitat de poder aconseguir el repte de l’oficilalitat sense tenir un estat propi.

I és que, més enllà de la voluntat de ser i de tenir presència en el panorama internacional, més enllà dels centenars de milers de signatures i del suport de la majoria del Parlament de Catalunya, més enllà de l’entusiasme de la gran majoria d’esportistes, topem amb la realitat feixuga d’un estat que no ens regalarà mai res, que no fa mai vacances per impedir espais de sobirania i que té l’esport com un dels pocs emblemes que li queden per mostrar-se al món com un teòric projecte d’èxit.

Ara hem de tornar-nos a preguntar què volem ser quan siguem grans: si ja ens va bé els partits de costellada de Nadal o si ens conformem a criticar aquests partits de pa sucat amb oli; si volem algun dia competir internacionalment o pleguem veles; si ens hi tornem a posar, què hem de fer i quins passos cal dur a terme per obtenir el reconeixement de les federacions més importants, qui s’ha de mullar, quan cal fer-ho…Al final, quan un col·lectiu (o un poble o una nació), vol una cosa i ho demana democràticament res pot impedir-ho, oi?

Hem de ser lúcids, valents i capaços per dur a terme aquest repte que fa anys que s’ha encatllat i sembla que ja formi part del paisatge. Cal remoure-ho, cal tornar a fer vibrar la gent, perquè com diu la frase, l’única lluita que es perd és la que s’abadona.

Però no, no ens enganyem, els catalans no podem defensar les seleccions catalanes perquè no tenim gairebé res a defensar, sinó que ho tenim tot gairebé per vèncer. Nosaltres les hem d’impulsar i promoure fins que les tinguem totes reconegudes. Cal tornar al carrer, al Parlament i als estadis, cal tornar a visitar cada federació internacional, cal insistir fins que guanyem. Les seleccions catalanes depenen de nosaltres, de la nostra determinació i encert, del nostre esperit i compromís, de la nostra perseverança.

Sempre és l’hora de fer realitat els somnis, sempre és el moment de tornar-hi, tornar-hi i tornar-hi.

(Publicat a El 9 Esportiu el 9/1/2012)