Prendre la paraula

El
text és àgil i escrit en un català ple de paraules i expressions
pròpies de les Terres de l’Ebre i de la parla popular amb un estil
desimbolt que fa que llegir-lo sigui qüestió d’una o dues tirades.
Alhora, quan cal, alguns personatges usen també l’espanyol, a
vegades per marcar que parlen en nom del poder, perquè en reclamen
el seu exercici de la forma més despòtica possible i altres perquè
són “el poder”. La història té alguns personatges d’antologia
del disbarat si no fos que s’assemblen molt i més que molt a
persones de carn i ossos del mateix Ascó -perdó, d’Ocàs-. Així,
hi l’alcalde Barandes, que quan parla per telèfon amb el president
d’ENRESA el saluda militarment perquè és el veritable amo del
poble, ell mateix prové d’una família d’antinuclears reconvertits;
l’agutzil Evaristo, que a més de composar versos que mai no canta en
públic perquè així ho va prometre quan va morir lo Canalero,
l’històric cantador de jotes de l’Ebre, és l’únic que hi veu una
mica més enllà del seu nas i té sentit comú; el seu nebot
Braulio, un peça dropo com el jeure que treballa per a l’alcalde com
a transportista de “bacallà” a les illes Fardatxo; la Maria,
regidora socialista que es tira tot bitxo vivent perquè el tirador
que té a casa no li proporciona prou llustre… Alhora, els
personatges, tot i tractar-se d’una obra paròdica i humorística, no
són plans i és això el que converteix “Cementiri nuclear” en
un text corrosiu i escarnidor fins a l’extrem. Res millor per treure
els colors a qui mana que enfotre-se’n, ridiculitzar-lo… tot i que
a Ocàs la seva ridiculesa em sembla que poua en bona part en la
mateixa realitat, que ja ho és prou de ridícula.

Tot
i això, l’obra no és només còmica. Un dels episodis que s’hi
conten no podria ser contat de cap altra manera que per boca d’un
pastor que no sap el que es diu. És un episodi llarg i dur en què
se’ns explica com van ser comprades les voluntats dels qui no es van
doblegar en un primer moment a les exigències dels pronuclears, de
la que aquí s’anomena la “secta nuclear”. Els nous conversos van
actuar tal com fan sempre els nous fidels i van arribar a afonar o
“llençar a la central” la barca que passava l’Ebre, per tal
d’acabar amb qualsevol símbol del passat agrícola que la secta
nuclear s’havia proposat d’enterrar.

L’obra compta amb diversos arguments i personatges secundaris, com els
regidors d’Ocàs que són a Holanda convidats a gaudir de primera mà
de les excel·lències del cementiri que aviat s’instal·larà al seu
poble. i van carregats de mantes Finalment…bé, millor que us llegiu l’obra i vosaltres
mateixes… Feia temps que no reia tant llegint una novel·la. I
alhora que no m’ho passava tan bé pensant en la cara que farien els
qui s’hi poden sentir retratats en llegir-la…, si és que encara
llegeixen.