Prendre la paraula
jordimartifont
“Cinc de la
matinada, no esperava que acabàrem en els carrers de ciutat vella, tu davant i
jo darrere. València banyada, camals mullats, València banyada”.
http://es.youtube.com/watch?v=sQeuN6EVKGo
matinada, no esperava que acabàrem en els carrers de ciutat vella, tu davant i
jo darrere. València banyada, camals mullats, València banyada”.
http://es.youtube.com/watch?v=sQeuN6EVKGo
La Gossa Sorda remou el cap i refà els reflexos de la
teva mirada. Somio la immortalitat o fugir de la mort. Ja ho sé que no pot ser,
i ja ho sé que saps que ho sé. Ella és aquí i ens acompanya nit i dia. Esdevé
nosaltres, nosatres, noatres, noatros, naltres, naltros, natros, nantrus,
mosatros o com vulguis dir-ho si dient-ho em dius que t’estime, t’estimo,
t’estim… Caminem per Cavallers colgades les mans i sense flors per llençar a
l’aire de Tirant. Som tarda de convulsions i petons furtats a la lluna quan no
ens mira. Així de fràgils i humans, a vegades massa, sovint no prou encara.
Notes com el cos et busca? És meu i
teu, em dius. I ens abracem fugint de ser sols, enmig del món, tan ben
acompanyats que fa por de pensar-hi, fa por de viure-ho. A les cinc, a les sis,
a les set i encara més a les vuit, quan es confon la nit i els cossos amb
l’hora de tornar a treballar i tornar a morir en vida.
Garcia Oliver té tot el llibre
ratllat, ple d’esmenes i semblances, i Estellés esdevé l’amo dels carrers on
som, perquè abans fou ell qui hi estimà. Som com ell, plens d’amor, pacients
sales d’espera de la mort que és companya. Abraçades tendres, ens fonem l’un
amb l’altre, petons que ja no hi són.
“I
obrirem una altra porta evidenciant la mentida… Jo vull veure una València on
els carrers són de plata…
T’estime t’estimo
t’estim…”
teva mirada. Somio la immortalitat o fugir de la mort. Ja ho sé que no pot ser,
i ja ho sé que saps que ho sé. Ella és aquí i ens acompanya nit i dia. Esdevé
nosaltres, nosatres, noatres, noatros, naltres, naltros, natros, nantrus,
mosatros o com vulguis dir-ho si dient-ho em dius que t’estime, t’estimo,
t’estim… Caminem per Cavallers colgades les mans i sense flors per llençar a
l’aire de Tirant. Som tarda de convulsions i petons furtats a la lluna quan no
ens mira. Així de fràgils i humans, a vegades massa, sovint no prou encara.
Notes com el cos et busca? És meu i
teu, em dius. I ens abracem fugint de ser sols, enmig del món, tan ben
acompanyats que fa por de pensar-hi, fa por de viure-ho. A les cinc, a les sis,
a les set i encara més a les vuit, quan es confon la nit i els cossos amb
l’hora de tornar a treballar i tornar a morir en vida.
Garcia Oliver té tot el llibre
ratllat, ple d’esmenes i semblances, i Estellés esdevé l’amo dels carrers on
som, perquè abans fou ell qui hi estimà. Som com ell, plens d’amor, pacients
sales d’espera de la mort que és companya. Abraçades tendres, ens fonem l’un
amb l’altre, petons que ja no hi són.
“I
obrirem una altra porta evidenciant la mentida… Jo vull veure una València on
els carrers són de plata…
T’estime t’estimo
t’estim…”
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La lletra de la Gossa sorda, m´ha emocionat, quan has estimat una persona reflexa molt be el sentiment que sents quan la perds. Enhorabona.
perquè m’has deixat a mitges? vull seguir-ho llegint