Prendre la paraula

Hi ha una gran veritat en la vostra exposició: el diner ha estat com una droga, distribuït generosament i sense prevencions per activar un consum interior europeu que ha beneficiat a les societats prèviament preparades per no caure en el parany i respondre a la demanda creixent, entre les quals destacava Alemanya. Aquestes societats eren sabedores del joc pervers que es congriava en els estats que no tenien ni els coneixements, ni la cultura, ni les institucions adequades per a la defensa de l’agressió dels mercats, i les seves autoritats en el millor dels casos es dedicaren a protegir dels xacals les seves poblacions nacionals sense oblidar els interessos dels seus banquers que a més han jugat amb els capitals de la gran massa de la seva població. Ningú actuà per protegir els europeus en conjunt i Europa no ha estat una àmbit polític de justícia i pau en consolidació, sinó un territori de caça dels especuladors aràcnics que amb gran encert arrosseguen a la seva causa els governs dels prestadors de petites quantitats. El cas Bànkia és una mala caricatura de tot això, que a més té l’inconvenient del destemps i de la debilitat sistèmica, i explica l’acció espanyola de fer el problema enorme per evitar la caiguda d’uns i no dels altres… Catalunya fins recentment no ha fet sentir la seva veu, i encara ha de dir exactament quina és la seva proposta per adreçar el projecte europeu, perquè heu de convenir que dir que volem l’Europa de les nacions i no la dels Estats, i quedar-nos amb aquest anunciat, ja sigui per boca del Sr. Mas o de les CUP, és no dir res de substancial. Perquè que proposeu respecte el problema de les finances europees?

Però no ens avancem perquè abans cal tancar del tot el diagnòstic. Pràcticament el diner era regalat per a la mentalitat com les mediterrànies, desconfiades del poder, unes societats que de cop tinguerem accés a l’opulència com si fos regalada. La immensa majoria es sentí feliç, orgullosa del seu èxit, i es despreocupà dels més desventurats perquè a més gran part de la riquesa també es generava en la posada en el mercat d’ingents quantitats de mercaderies molt barates gràcies a l’explotació d’extraeuropeus en un sistema d’esclavitud. El diner fàcil públic ha permès també emmascarar la desaparició del teixit industrial europeu i el conjunt de tot plegat ha desmobilitzat totalment les classes socials menys afavorides pel sistema del capitalisme financer.

Ara, amb la mateixa tècnica que els traficants de psicòtrops, el diner “regalat” primer ara s’ha de “comprar” i a més s’ha destruït gran part del teixit productiu, pel que sense diners tampoc podem comprar el necessari per viure que ja no produïm nosaltres…

Pels curts de vista, la solució és que tot Europa aprengui la lliçò, i tot Europa actuï com han actuat els alemanys, sense adonar-se que això senzillament no és possible, perquè malgrat el consum desaforat al que estem enganxats i que forma part també de la drogadicció del diner, el sobrant de producció de tota classe de bens i mercaderies seria colossal. Inclusivament a nivell de producció de noves patents, nous sistemes productius, noves tecnologies, arriba un moment de saturació perquè els cicles productius no són prou ràpids per adaptar-se al ritme de la innovació.

Dit tot això, donar “tota la culpa a Merkel” és massa fàcil i solament permet obtenir rèdits demoagògics immediats, quan no aportarà cap solució, i ho constato perquè sé de gent de les CUP que vol solucions veritables i no beneficis polítics de curt abast. Tots en som en part culpables d’aquesta drogadicció col·lectiva del diner, del consum irresponsable, de l’obtenció de drets sense voler acceptar les obligacions que igualment tenim, i solament amb serenor es pot discriminar no solament el grau de responsabilitat de cadascú, o de cada col·lectiu, sinó també – i això a mi em sembla el més important- la modificació dels paràmetres culturals que són senzillament aberrants. Desapareguda la Merkel per si sol no es resoldrà res. Posar-se a  imprimir euros per si sol no es resoldrà res, i serà a partir d’un cert punt més proper del que sembla encara pitjor.

La fallida immobiliària, i bancària generada, és la fallida d’un model, i el sistema tindrà tendència a repetir-ho en relació a una altra mercaderia: per exemple una bombolla tecnològica, en la que a la fi els capitals estiguin representats per milions de patents o centenars de milers d’indústries que no poden produir simplement perquè no hi ha demanda solvent per a tota la seva producció. El model que cal desterrar és l’especulatiu i aquesta qüestió sense alterar els paràmetres de la llibertat personal no és fàcil de resoldre, perquè hi ha moments en els que l’especulació és socialment útil, encara que no estigui bé des del socialment correcte reconèixer-ho.

Per acabar, el que és injust i del tot inacceptable és que la política democràtica europea sigui incapaç de no fer pagar la part principal del mal generat als més responsables per acció o per omisió, i que la factura dels errors col·lectius nostres les paguin les generacions futures. Aquest darrer em sembla a mi el criteri més clar. Pels nostres fills i pels seus, els catalans hem d’exigir d’Europa rectitud democràtica però alhora ens hem d’exigir lleialtat amb els europeus i hi ha el perill que veus molt discordants del que és avui el sistema europeu no s’interpretin com una manca de rectitud democràtica nostra envers ells. Fins ara no hem estat prou lleials perquè fa quinquenis que sabem dels abusos de la política espanyola i escasses veus els han denunciat, i encara menys hem advertit dels errors que sota la capa d'”ajudes europees” es cometien i encara es continuen cometent.