Prendre la paraula

Publicada al “Catalunya 92 de desembre del 2007  ”No cal delegar ni en els polítics ni en el mercat” 

Ivan Miró és coautor, junt amb Enrique Leiva i Xavier Urbano, del llibre “De la protesta al contrapoder”. Membre de diversos moviments socias del barri de Sants, parlem amb ell sobre el paper dels moviments socials en els darrers a a Barcelona i a Catalunya.

-Al vostre llibre  partiu d’un primer capítol on feu una anàlisi de la transició  com a llavor de la desmobilització, com a començament de la destrucció de tota la resistència popular que    s’havia desenvolupat durant els últims anys del franquisme i per tant d’alguna manera negativitzeu tot el període. Com veieu des d’ara la importància d’aquest període de transició entre la dictadura i la democràcia i sobretot el paper que els moviments socials tenen i com els neutralitzen.

-A veure, nosaltres en el llibre fem un exercici de redimensionar i donar un valor polític als moviments socials que realment van posar en qüestió el que era l’arquitectura institucional del franquisme. Bàsicament era el moviment obrer, que des de les fàbriques i amb unes formes d’organització assembleàries i amb acció directa i etcètera van posar una mica en qüestió les bases materials del règim. Van provocar una crisi d’acumulació del capitalisme tardofranquista. Nosaltres entenem que és aquesta necessitat empresarial de governar el conflicte de classe el que fa que els sectors empresarials apostin per una transició democràtica i abandonin la carcassa institucional franquista.

            Per tant, per una banda, donar valor polític al moviment obrer de l’època com a veritable agent del canvi social i per altra banda desmitifcar la qüestió que la transició democràtica va ser feta per a la democratització, sinó que va ser feta en tot cas per governar el conflicte que hi havia i controlar-lo i crear un nou règim, una nova arquitectura política per tal de fer una reestructuració econòmica de fons. Això és el que va passar.

-Hi feu una descomposició del mite, però tot això ho feu sempre en funció de l’actualitat…

-Clar, com ens afecta la transició? ens afecta en dos sentits. El primer és que la reestructuració econòmica que es va produir aleshores, els pactes de la Moncloa que van ser l’expressió política d’aquella reestructuració, van contribuir als grans escenaris de la precarietat que són els que emergeixen amb força als anys noranta. Per tant, nosaltres som fills, la generació dels noranta, els moviments que emergeixen als noranta, dintre ja de la precarietat, som fills de la reestructuració econòmica que van fer els patrons i les associacions i els sindicats que van substituir al moviment obrer.

            Per altra banda com ens afecta la transició també a nosaltres? ens afecta en el sentit que durant tots aquests anys hem viscut cavalcant un mite que era el mite de la transició, que els canvis només poden ser gestionats pels polítics. És una mica l’apologia habitual que es fa de la transició, la figura del rei, la responsabilitat dels polítics, etcètera.

            Nosaltres diem que els canvis no només són provocats pels polítics -en aquest cas són provocats per l’emergència del moviment obrer-, sinó que quan ho gestionen ho fan per desmuntar els moviments que existien. Per tant, el mite aquest de la transició nosaltres creiem que als anys noranta es va fisurar, l’emergència dels moviments als noranta va contribuir a la fisura del mite de la hipoteca de la transició pel que fa a les formes de l’acció col·lectiva.

-Als noranta, després de tot el desert dels setanta i els vuitanta, sembla que es comença a construir tot aquest nou moviment de moviments, tota aquesta nova resposta que havia estat ja pràcticament desmuntada i desfeta.

-Clar, pel mig han passat moltes coses: ha passat que tot un moviment popular als barris que ha estat institucionalitzat i desactivat a partir dels ajuntaments democràtics, ha passat que la forma-partit de l’esquerra tradicional doncs ha entrat en crisi per moltes qüestions: polítiques com la caiguda del mur de Berlín, dels règims centre-americans…; els mateixos canvis de composició de classe que fan que la base social dels partits d’esquerra tremolin…

            Llavors, nosaltres diem que hi ha molts elements que fan que als anys noranta sorgeixin noves formes de fer política. Una és la crisi de la representació política, dels partits, una altra és l’emergència de noves formes com poden ser el zapatisme als anys noranta com a metàfora de la nova era que s’acosta; la qüestió de la precarietat laboral que fa que el sindicalisme vegi que les seves bases socials quedin trencades, i que per tant des de la precarietat es miri en altres models. 

            I després noves formes de fer política que vénen sobretot de la insubmissió al servei militar, com és la desobediència com a resposta social, que és una nova forma de fer política que no espera un futur més enllà, que no creu en un partit homogenitzador, sinó que bàsicament a través de la implicació personal i de l’acció directa aspira a transformar la vida a partir d’aquests actes de desobediència.

            Tots aquests elements a l’àrea metropolitana de Barcelona hi ha diversos moments en què cristal·litzen: un és al cine Princesa per exemple al noranta-sis, tant en l’ocupació com en el desallotjament posterior. Pensem que en aquell moment tots aquells factors de crisi de representació, de precarietat, de noves formes d’acció política desobedients allà emergeixen. I a partir d’aquí comença el quealguns han dit un cicle, i el que altres veiem com una evolució dels moviments, que no és que inventem res nou, sinó que recuperem moltes formes de fer de l’època de la transició, que van quedar soterrades per aquesta.

            Però són unes recuperacions de pràctiques que tenen una readaptació… no és fer aquestes recuperacions per fer les coses com en el passat…

            És una línia subterrània que es reinventa. No és caure ni en l’obrerisme ni en voler representar un barri quan es tracta de moviments urbans, ni en els feminismes que surten idealitzant una idea femenina, com es podia haver fet en el passat.

            Tots aquests nous factors als noranta van creixent, perquè hi ha el PP al govern o pel que sigui, i aquestes noves formes d’acció col·lectiva sembla que quallen en sectors socials cada cop més amplis.

-Ho plantegeu també com  tot de moviments que quallen a partir d’agressions que vénen des del poder. Quin paper té aquí la gent que no només s’enfronta a partir d’una agressió prèvia, sinó perquè estan per crear una altra cosa i de fet la volen posar en pràctica?

-Clar, partim del fet que l’ocupació en aquest sentit és una mica metàfora d’aquest món, perquè per una banda reobre l’espai al carrer, que estava segellat,  a l’enfrontament i al conflicte radical; però alhora també entén que la pràctica política és la creació de mons on hi hagi unes relacions socials diferents. I és una mica a partir d’aquest aprenentatge d’autogestió d’espais físics per exemple que jo crec que hi ha una generació sencera que aprèn a pensar en una autogestió global del que és la seva vida en tots els seus aspectes. Ja sigui en l’economia, amb cooperatives, cooperatives de consum, ja sigui en la resta de qüestions (contrainformació, etc).

            Jo crec que la desobediència té per una banda l’obertura del conflicte un altre cop, però per una altra banda la constitució d’unes altres noves relacions socials.

-I aquestes noves relacions socials, quins paràmetres tindrien? Quins serien aquells que marcarien, amb aquells que podem afirmar que el moviment existeix com a tal, a més a més s’enfronta al poder i a més a més fa una construcció pròpia?

-Nosaltres el que diem és que l’eix central és l’autoorganització, que és una dinàmica que fa que cada vegada tu puguis anar aspirant a gestionar noves àrees de la vida col·lectiva.

            Una vegada comences l’autogestió d’una parcel·la de la teva vida, te n’adones que no cal delegar ni en els polítics ni en el mercat, sobretot no cal delegar en els polítics. I de vegades, els que no volen delegar en el mercat ho han de fer d’una manera autogestionària, doncs és això: una matriu que es pot anar reconduint, que és pot anar amplificant d’una manera com molt com en xarxa.

            El funcionament de bona part dels moviments dels noranta fins ara té com a base l’autogestió i la reapropiació de parcel·les de vida. Desapareix en certa manera la concepció dels setanta de la revolució en majúscules i la concepció de la política com una cosa separada de la vida quotidiana.

            L’esquema en què es movia l’extrema esquerra que s’havia de fer la revolució de tal hora a tal hora, i després me n’aniré als espais de consum normals. Això jo crec que es posa en qüestió bàsicament a partir del feminisme que hi havia hagut abans.  A la mateixa pràctica de l’assemblea si s’aprofunditza totes les incoherències van caient, es van llimant. I jo crec que això és una feina que han fet molt les dones, i que després tota la resta de gent hem après.

            El paradigma de discussions de centre social okupat és les ties fotent canya perque els tios parlen molt a l’assemblea i després no netegen prou. I és gràcies a elles que podem anar avançant. Tampoc avancem molt, però més.

-Quin paper creus que juguen aquí tots els mitjans de contrainformació, pel fet de donar punts de relació, és a dir, per exemple, que “La Burxa” inclogui moltes diverses experiències que entre elles s’haurien donat d’hòsties vint anys enrere, això creus que genera alguna cosa o és senzillament un reflex del que està passant?

-La contra-informació, la comunicació horitzontal, popular o com vulguem dir-li, no només fa de retransmissor d’allò que succeeix, no només és la reproducció de notícies alternatives, sinó que també recombina activitats polítiques diverses.

            Jo sempre penso que en la contra-informació es coordinen les lluites, és un projecte polític més, i no només això, sinó que això fa que hi hagi un relat, un imaginari d’un protagonisme social emergent. És important que la gent pugui visualitzar un relat a banda del dels mèdia. A part, penso que són projectes polítics que obren espais polítics nous, com per exemple està fent la “Directa”, establint contactes, contaminacions diverses entre la gent, etc.

            Hi ha dos nivells diferents: la “Directa” que seria el nivell general, i el nivell més concret, de barri (“La Burxa”, el “Massala”, coses així).

-Dintre dels barris de Barcelona, que és on es desenvolupen molts dels projectes aquests, a banda de crear un imaginari general, creus que es pot arribar a donar una substitució de la informació que per exemple abans feien les associacions de veïns?

-Això per descomptat perquè les associacions de veïns ara no en tenen un relat propi. Es podria entendre més que com una substitució com una actualització de la comunicació autònoma a nivell popular.

            Fins i tot aniria més enllà. Jo crec que en algun cas concret com el “Massala” a Ciutat Vella i “La Burxa” a Sants i segurament alguna altra experiència, entra en competència fortament amb els mitjans de comunicació tradicionals. No és que sigui una escletxa petita, sinó que realment de vegades entra en competència directa amb el monopoli de la informació institucional. Els projectes informatius dels districtes no s’aguanten, a la gent no els interessen, la gent els fa servir per eixugar-se les sabates, i “La Burxa” s’aguanta, durant 10 anys està sortint al  carrer.

            En aquest nivell sí, ara bé, a nivell en els últims anys de diaris gratuïts  i de mitjans de comunicació de masses, aquí no hi ha competició possible.

-A nivell de barri de Sants com veus ara mateix  el panorama en dos parts: venint d’on veniu el treball que heu anat fent i després d’aquí en endavant?

-Jo crec que en general els moviments socials de Catalunya estan bastant tranquils, no hi ha molts moviments socials en l’actualitat, excepte el de l’habitatge per exemple i el de la defensa del territori en alguns casos.

            Tota aquesta onada que hi ha hagut en els últims anys està com descansant d’alguna forma. Això s’acusa a molts bar-ris de Barcelona on l’activitat social és menor. Però a Sants jo estic content, hi ha una eina que és l’Assemblea de Barri de Sants, que fa 10 anys que funciona, que és un espai de coordinació de totes les altres formes de participació social que hi ha a Sants, que hi ha des de cooperatives de treball autogestionari fins a col·lectius de comunicació, associacions de veïns, cases okupades, casals indepes, gent independent, que d’alguna manera va fent treball lentament, i es va constituint en una mena de referent, en aquest sentit jo diria que és un dels contrapoders al barri respecte a les polítiques institucionals. Que no pot frenar grans processos com són la introducció del tren d’alta velocitat, l’especulació, etc. però que com a mínim a nivell d’imaginari ja hi ha una crítica a això, ja no hi ha un consens absolut al voltant de l’organització del territori de la ciutat. I a més hi ha tota una trama quotidiana d’espais físics que fa que aquests moviments puguin tenir una cultura alternativa quotidianament: cooperatives, cafeteries, espais de vida quotidiana, etc. S’ha d’anar avançant.  Ja ens agradaria tenir una escola alternativa a Sants i un centre de salut alternativa a Sants.

-Teniu algun tipus de proposta que esteu desenvolupant ara o el que feu és coordinar allò que aparegui?

-Hi ha línies de treball concretes. Una és ara mateix el tema d’equipaments, espais públics i territori, conèixer quins espais buits hi ha al barri, quins espais poden ser gestionats, com afecta la nova centralitat de Sants amb les infrastructures, etc. I d’això sí que es fa una comissió d’investigació, i d’aquí han de sortir línies polítiques d’intervenció. I això és el que s’està treballant més.

            I després s’apunten algunes coses de municipalisme autogestionari… festes majors, aquest tipus de treball anuals es van fent…. Es va mirant de fer un document, de noves formes de fer política, però això no acaba de sortir, de fer una ràdio comunitària a Sants, etc.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!