Prendre la paraula

Intervenció a la Trobada d’Unitat Popular, dissabte 15 d’octubre de 2016, Parc de la Ciutadella de Barcelona

Deia el punt que em toca a mi desenvolupar aquesta tarda d’octubre aquí al Parc de la Ciutadella de Barcelona que he de parlar «dels diferents àmbits de la democràcia i la seva organització territorial: l’articulació dels diferents nivells dels espais de govern, des del municipalisme fins a l’àmbit nacional, destriant quins són els ens supramunicipals que configuraran la nova institucionalitat». I això intentaré fer partint del que sé, que no és massa, i del que vull, que és molt, sense de subjectar-me a la realitat però deixant que em toqui el vent a la cara, l’aire imprescindible per respirar…

Un programa de poder…

Un programa de poder, tant si aquest poder és popular com si és centralitzat, tant si el volem federal com si es construeix com a vertical, tant si és part d’una societat socialista com d’una capitalista, o ciclista (tercera assemblea) donat el cas, pot prendre diverses formes, però aquestes bàsicament es poden resumir en tres:

1.- La primera d’aquestes formes és aquella que es pregunta com cal exercir-lo per tal que el poder sigui efectiu i possible (en essència, això vol dir, com reforçar-lo). L’exercici del poder té sempre la intenció implícita de la seva extensió i de la seva perpetuació, intencions que no tenen res a veure amb la llibertat que tan sovint el poder nega; que el poder com a tal nega la llibertat, les llibertats, em sembla que no cal dir-ho massa cops per entendre-ho. I sabem, perquè les nostres tradicions així ho corroboren, que la llibertat no és ni incompatible ni contrària a la igualtat, el segon dels principis que volem explicitar en aquesta intervenció com a base de la societat que proposem. Sovint, però, l’extensió de la igualtat és exposada pels amos com a negadora de la llibertat. Llibertat i igualtat, però, només són compatibles si no deixem de banda un tercer concepte, el de solidaritat. Sí, ja hi som, la Revolució Francesa un altre cop… és clar que sí, però no només, també la Comuna de 1871 i el mateix moviment obrer català del XIX, del XX i demà mateix, sempre que hi fem cap no reproduint dogmes sinó només buscant-hi inspiració.

2.- La segona forma que pot prendre qualsevol programa de poder és la postura inversa a l’exposada, la que suposaria anul·lar-lo, un programa que té un pas previ en el combat contra la cristal·lització i estabilització del poder ja existent. I el poder existent a les quatre províncies catalunyeses té diverses institucions que parteixen de dalt de tot, de l’Estat, per anar repartint-ne cap a baix en dosis que mai no siguin pernicioses per al sistema de saqueig en què vivim i que l’Estat assegura. Estat, Generalitat, diputacions, consells comarcals i ajuntaments són administracions que des de dalt i cap a baix ens situen, a les persones, en un indret allunyat, com més millor, del poder, allunyat com més millor de les decisions que ens afecten com a persones i que massa sovint deleguem perquè, ens diuen, és la millor de les pitjors formes d’organitzar la vida social.

3.- En darrer terme, tenim una postura intermèdia que és la que anima la redacció d’aquesta ponència i que per tant hem triat com a bàsica. Aquesta postura intermèdia ho és perquè, partint del fet que s’assumeix que el poder existeix i no desapareix mai, ni tan sols en els períodes que podem qualificar com a revolucionaris i de desmuntatge del poder existent, és clar que les estructures socials determinen també si aquest poder serà immutable i si es podrà reorganitzar de forma no vertical -la seva principal tendència- o no. Aquesta opció busca limitar las relaciones de poder existents i preveure les que es crearan amb el seu nou repartiment, deixant espais per a la reflexió i el canvi estructural, si cal, quan el cos social ho vegi adient un cop es faci insuportable l’ordre social derivat de què ens dotem i que acabarem patint.

En resum i sense dispersar-nos més, cal resumir que ens cal revertir l’ordenació actual del poder, una ordenació que només crea desordre a nivell social, misèria i submissió. El poder ha d’estar tan a prop de la gent com sigui possible i la seva estructuració a nivell territorial ha de respondre als interessos majoritaris alhora que ha de demostrar les minories, deixant clar que han de ser modificables les seves formes d’administració, sempre que aquestes modificacions no responguin a interessos personals o de grup que no defensin la majoria. L’estructura administrativa que ordeni aquest poder ha de ser àgil i fàcil d’entendre, tant com fàcil de canviar si el seu funcionament acaba deixant de banda el seu objectiu principal, que situem ara i que desenvoluparem després, que no és un altre que assegurar «el dret a la vida». I tot això ha d’estar supeditat a la decisió de la gent expressada de forma clara i lliure, no com a «consulta ciutadana» sinó com a reapropiació democràtica del poder de decisió.

Del XIX al XXI

Si les persones que avui escolteu o llegiu aquesta intervenció provinguéssiu totes de l’àmbit llibertari o, fins i tot, liberal que deien al segle XIX, és clar que compartiríeu amb mi una visió negativa damunt del poder i de la seva institucionalització a partir de la pràctica política i la construcció d’un nou estat, encara que aquest tingui la forma de república. Em refereixo, aquí, quan parlo de poder, al poder que la gent tenim quan ens ajuntem, quan decidim plegades alguna cosa, quan esdevenim poder constituent, però també al que deixem en mans d’altres, ja siguin regidors, diputats o consellers…; o experts revolucionaris coneixedors de totes les línies que asseguren que cal fer el que calgui per mantenir el poder a les seves mans. És evident, però cal dir-ho, que demà l’Estat no desapareixerà i no farà possible, amb la seva desaparició, la creació d’una societat sense classes, feminista, no antropocèntrica, defensora de les diversitats ni construïda sense cap de les dominacions que ara patim. Per això, les nostres propostes obeeixen a la reforma social i no a la revolució, tot i que els seus principis serien també vàlids en una situació revolucionària, i a això anem.

Alhora, si totes compartíssiu amb mi pensaments derivats de les teoritzacions del Carles, del Frederic, del Vladímir o de molts dels seus deixebles, tindríem clar que «l’Estat és un òrgan de dominació de classe, un òrgan d’opressió d’una classe sobre l’altra» i que en aquests moments, i no cal fer una anàlisi massa extensa ni precisa de les correlacions de forces en l’àmbit principatí per dir això, la classe obrera com a tal o les diverses formes que aquesta pren en el segle XXI no es troba en condicions d’establir aquella dictadura del proletariat de què parlaven aquells homes europeus blancs i barbuts que faria que l’Estat esdevingués providencial i necessari alhora per a l’establiment d’una nova societat sense classes, durant anys i segles.

Així doncs, partim en aquesta exposició de l’adequació de les noves institucionalitats a les suposades necessitats que tenim com a societat i individus ara i aquí i ho fem des de les propostes que des dels moviments socials de la societat catalunyesa del primer terç del segle XXI hem fet, sense apriorismes i tenint en compte que cadascuna de les escoles ideològiques d’on podem procedir la majoria de les persones que entrem en aquest debat avui poden aportar idees -i de fet n’aporten- però no poden esdevenir ni úniques ni encotilladores del que tenim, del que volem ni del que vindrà.

Primer, les persones… però totes!

Qualsevol institució de què ens dotem en la nova república ha de partir dels individus, de totes i tots, de les persones, i de la defensa i aplicació real dels seus drets bàsics i, sobretot, del que durant el segle XIX es va anomenar «el dret a la vida», que inclou el dret a tot allò que fa o pot fer la vida possible, agradable, segura i que, alhora, encoratgi les persones, totes i tots, a viure-la amb ganes i només limitada pels límits que cada individu s’autoimposi i pel respecte profund tant per altres espècies com pel voltant natural on es desenvolupi.

«El dret a la vida» no és assegurar que l’individu hagi de viure fins a tal o qual temps, sinó que l’individu, per la creació de la societat, tingui garantits els mitjans de vida, primera condició indispensable per aconseguir el màxim desenvolupament físic i intel·lectual de què sigui susceptible qualsevol persona que formi part de la humanitat.

És ben clar que l’organització de poder popular en forma d’institució pot acabar convertint-se també en una forma repressiva de poder. Però que sigui clar que aquest pot ser el seu devenir no ens ha de fer por si assegurem els mecanismes de revisió constant que facin possible que dir «prou» a les nostres pròpies institucions esdevingui fàcil i alhora tingui conseqüències a nivell de canvis en les formes de poder que esdevinguin lesives per a la vida dels individus. Des del moment que hi haurà persones que des de la seva situació estructural de poder puguin actuar sobre altres i determinar-ne les vides i els seus comportaments, la vida d’aquestes altres persones no serà totalment lliure. De fet, què vol dir «totalment lliure», pot pensar algú. Doncs això mateix; «totalment lliure», una aspiració a què algunes mai no renunciarem. Aquesta situació pot ser més o menys acceptada però és feina de totes i tots vetllar per tal que les institucions no situïn el control de la vida dels individus en el seu primer pla d’interès i, si ho fan, que les formes per canviar-ho siguin accessibles i reals.

«El dret a la vida» de totes les persones que viuen en el territori administrat ha de ser el dret central que les institucions, totes, han d’assegurar. Aquest ha de ser la seva raó de ser, el motiu primer de la seva existència. Aquest dret, però, no ha de ser entès mai com un dret abstracte ni com una beneficència moderna.

El municipi, la base

Afirmar que és en el municipi on es troba el govern primer, on hi ha la base de les nostres institucions, on es toquen de més a prop les i els individus i la primera organització social és afirmar obvietats. Però en aquestes obvietats es troba, precisament, el centre de les nostres propostes. I aquestes passen per situar el municipi en el centre, en la base i en el cim de la proposta d’institució que fem. El desenvolupament de l’estructura interna del municipi, basada en barris, districtes, places o carrers, que acabarà definint els àmbits de decisió i, per tant, de poder, serà feina de qui es dediqui a pensar sobre aquest, i és clar que serà diferent en funció de la seva mida i de l’àmbit més rural o més urbà on es trobi. Cal tenir molt en compte en aquest punt, tot i que no és l’objecte d’aquesta comunicació, que l’àmbit rural al nostre país mereix una especial atenció, ja que el mal anomenat «desenvolupament» capitalista tendeix a concentrar la població en centres urbans, una tendència que porta a abandonar el territori a àmplies capes de la població i converteix l’àmbit rural en més fràgil del que seria sense aquest atac no planificat però atac al cap i a la fi en contra de la gent, sobretot les dones, i del territori.

Així, les ciutats han de comptar amb entitats constituents menors quan la seva mida sigui excessiva, ja sigui en forma de districtes, barris o, fins i tot, carrers i places. El dret a organitzar-se dins dels municipis per administrar l’espai públic des de baix ha de ser un dret de les persones que habitin la ciutat, i aquest dret ha de ser defensat tant per les persones que viuen a pobles i ciutats com per la mateixa administració municipal si es dóna el fet que les demandes de gestió de l’espai no deriven d’una majoria del veïnat sinó de petits grups de pressió, ja siguin empresarials o d’altres tipus.

Per tant, serà el municipi qui haurà de tenir les més àmplies atribucions tant a nivell de drets com d’obligacions. Per fer-ho, és clar que li caldrà una dotació econòmica que mai pot dependre dels capricis de les altres administracions ja que aquest fet empenyeria pobles i ciutats a les urpes d’empreses privades que, tal com en els anys 90 del segle passat als Països Catalans al sud de l’Albera, acabin controlant competències municipals com, per exemple, la planificació urbanística o determinats serveis socials o educatius. Qualsevol competència municipal ha d’anar acompanyada de la corresponent dotació econòmica per desenvolupar-la, el que vol dir que els municipis han de controlar directament part dels pressupostos de la república i de les institucions de què ens acabem dotant.

Els municipis han de tenir plena autonomia i aquesta no s’ha de reduir a la gestió administrativa, tal com, per exemple, ha condicionat en els darrers anys una llei com la LRSAL (la Llei de racionalització i sostenibilitat de l’Administració Local), una llei que ha desposseït els municipis de l’Estat espanyol de la major part de les seves competències alhora que situava el pagament del deute i dels seus interessos com a prioritat absoluta de les administracions públiques amb la Llei orgànica 2/2012 del 27 d’abril després de la reforma exprés de la intocable Constitució Espanyola del setembre del 2011. Per tal d’evitar restriccions ens els serveis socials que assegurin «el dret a la vida», l’ordenament jurídic català de la nova república determinarà que les administracions municipals seran les encarregades de prestar els serveis que assegurin «el dret a la vida» i no se supeditaran a cap altra administració en aquest aspecte. Això porta a defensar la possibilitat de recaptar els impostos que assegurin el «dret a la vida» si en qualsevol moment hi hagués un conflicte entre administracions com a conseqüència del qual no s’assegurés el finançament continuat dels serveis municipals que garanteixin aquest dret.

Les províncies, la marca dels vençuts

Deia Cels Gomis a començament del segle XX en el volum dedicat a la província de Barcelona de la «Geografia General de Catalunya» dirigida per Francesc Carreras i Candi que els seus límits i elles mateixes «són completament arbitràries, no segueixen cap partió natural, ni respecten la unitat de les antigues encontrades catalanes. Així’s veiem com la Segarra ha estat partida entre les províncies de Lleida i Barcelona, lo Penedès entre aquesta i la de Tarragona, les Guilleries entre la de Girona i la nostra…»

30 de novembre de 1833 és la data del Reial Decret que portava a la creació de les províncies a l’Estat espanyol. D’inspiració jacobina, va ser Javier de Burgos qui les va teoritzar, segons ell, «basant-se en els límits dels antics regnes hispànics, i sobre un plantejament demogràficament i geogràficament homogeneïtzador, així com centralitzador de l’Estat cap a Madrid.» Potser no caldria insistir massa més sobre la seva desaparició i l’assumpció de les seves competències per part dels grans municipis i de mancomunitats de municipis o consells comarcals, però hi insistirem per tal que quedi clar que cal desmuntar-les i baixar el seu poder cap a baix, a pobles i ciutats.

Un dels ensenyaments que cal extreure de l’existència de les diputacions és que mai més cap poder administratiu, sigui el que sigui, pot existir als Països Catalans sense que els administradors no tècnics no siguin triats directament per totes i tots els administrats. I, alhora, cal aprendre que mai més cap administrador podrà ser-ho per períodes superiors als decidits entre totes i tots (jo proposo quatre anys com a màxim) ja que tot administrador o administradora ha de poder patir o gaudir de les normes o lleis que ell o ella mateixa hagi redactat. Unes normes o lleis que, evidentment, estaran sempre subjectes a possibilitat de revisió.

Les comarques, les regions…

Totes les administracions han de ser elegides per votació directa. I si fins ara no hi ha dubte sobre aquest fet pel que fa als administradors de les institucions municipals, avui en dia això no es dóna en el cas d’altres administracions com els consells comarcals, òrgan de gestió de l’espai de les comarques, i cal que es doni si aquest àmbit esdevé la institució gestora a mig camí entre el municipi i l’estat. Aquest àmbit que en principi jo proposo comarcal podria esdevenir també supracomarcal, regional o de vegueria -no importa massa el nom ara- si calgués i es veiés necessari. La meva proposta no és apriorística. Ara bé, cal que hi sigui, sobretot perquè en l’àmbit rural aquesta administració és necessària i bàsica ja que els petits municipis no poden gestionar moltes de les atribucions que tenen les grans ciutats.

Les comarques tenen límits que són clars en alguns casos i no tant en d’altres, amb subcomarques actuals que sovint han reclamat el fet d’esdevenir comarques de ple dret. Cal aplicar el dret a decidir en cada un dels casos i si hi ha conflicte encara més. El bé comú per a les persones que hi visquin serà la norma principal per seguir a l’hora de pertànyer a una o altra comarca, al costat sempre de la decisió majoritària dels seus habitants. El poder de les comarques serà menor respecte al del municipi, ja que l’àmbit és lluny de les persones i si bé els haurà de dotar de drets bàsics és clar que la relació de cada persona amb la institució comarcal serà menor que amb el municipi i amb cada una de les seves formulacions de base com poden ser districtes o barris, places o carrers.

Pau Vila, en el seu moment a Catalunya, va fer una delimitació comarcal basada en fets geogràfics i socials objectius, prenent com a base els mercats de cada territori. És evident que la seva divisió va ser bona en el seu moment, tan evident com que no ho és en la seva totalitat a l’actualitat. Gairebé vuitanta anys després, els canvis a tots els nivells que hem tingut com a societat han de portar a delimitacions comarcals diferents a les d’aquell moment, que han de ser, alhora, flexibles. I flexibles aquí vol dir, també, lliures, és a dir que parteixin del pacte entre iguals, entre municipis lliures, un pacte que pot variar i canviar, no de qualsevol manera ni per capricis del moment però sí que esdevingui i sigui una de les possibilitats. Les comarques no poden ser inamovibles i si són bàsicament un espai de gestió de serveis i administratiu és clar que la seva feina ha de dependre de les necessitats, no d’apriorismes de cap tipus, ni tan sols dels geogràfics.

Algunes comarques, alguns consells comarcals, que evidentment també estaran formats per membres triats directament per la gent, prendran una importància destacada pel fet que dotaran de serveis zones sobretot rurals amb municipis petits incapaços per la seva mida de dotar les persones que hi fan vida dels serveis iguals o equivalents als que garanteixen la vida a les grans ciutats o a les mitjanes. En canvi, és lògic també que els consells comarcals de comarques on hi hagi majoria de ciutats grans, desenvolupin competències menors ja que moltes de les que podrien tenir ja les exerciran els grans municipis que s’hi troben.

L’Estat, allò

Déu en barca, lo Sant Cristo Gros o com vulgueu dir-li. Tot per mostrar la grandiositat del terme i de la paraula. Al cap i a la fi, en la major part dels casos, la concentració del poder en poques mans i l’exercici de la violència a través del seu monopoli com a norma per tal d’imposar normes que sempre volen el bé són algunes de les seves característiques.

És clar que això suposa, en alguns casos, la transformació de les condicions de dominació, sobretot en situacions revolucionàries, però avui en dia aquest no és el cas i si ho fos hauríem de tenir en compte que en cap cas la república que construïm serà una dictadura de cap mena ni tipus. Per tant, l’estructura de l’Estat prim però garantista no pot comparar-se amb la que prendria en altres contextos geogràfics i sobretot històrics.

L’Estat tindrà poder, però aquest serà el format per la matèria sobrera del poder municipal i pel que no sigui gestionable per les comarques. Això suposa que l’Estat serà prim i les empreses privades n’assumiran les competències com passa en qualsevol societat neoliberal? No, de cap de les maneres. És imprescindible tenir clar que el mercat no substituirà l’Estat, per parlar amb termes històricament comprensibles per a la majoria, però també és imprescindible entendre que serà l’entramat d’institucions de la nova república que assumirà les competències que asseguraran «el dret a la vida» de totes les persones que visquin en el seu territori.
L’Estat es quedaria amb les tasques més feixugues i, per tant, importants, com són la creació de models de defensa de la gent i el territori no subjectes al mercadeig. Alhora, hauria de coordinar els transports en els àmbits supramunicipals i supracomarcals; la sanitat i l’educació garantides, tot i que la seva organització i el poder de decisió estigués en mans sobretot dels municipis; els drets generals que com a persones, en general i de forma concreta amb cada una de les especificitats possibles, tenim i tindrem; l’establiment de models culturals oberts i alhora flexibles; la implementació de mesures generals de defensa dels models productius i de relacions laborals que afavoreixin la majoria mentre la feina sigui una de les formes principals de guanyar-se la vida; la protecció dels més desvalguts ja sigui per problemes de naixement o per problemes derivats de la vida mateixa; etc.

La nova república tindrà, a més, una feina afegida que també tindrà ramificacions des de baix però que segurament tindrà una incidència especial en l’àmbit «estat». Perquè aquesta república catalunyesa que estem construint és només un tros petit de la República dels Països Catalans, que és clar que haurà de ser feta també des de baix i que podrem pensar de mil formes diferents però que jo proposo confederal i construïda a partir del pacte de lliure associació, revocable quan calgui o quan ens vingui de gust sense que això entri en contradicció amb l’objectiu que algunes tenim al cap i que no deixarem de tenir pel fet que en un moment determinat alguna de les parts decideixi anar per un altre camí, que si és decidit democràticament, sense pressions i amb totes les parts i propostes en igualtat de condicions serà sempre ben decidit. La feinada és gran però caldrà fer-la i cal tenir-la present perquè a nivell interestatal és clar que la república catalunyesa tindrà molt a dir si en un futur més proper o més llunyà altres parts dels Països Catalans decideixen marxar de l’Estat francès, l’espanyol o l’andorrà i afegir-se al nostre tros de món o no. En tots els casos i opcions és clar que hi haurà molta molta feina.

I tanco ja, però ho deixo obert
El poder, repartit i dissolt d’aquesta manera, passarà a gestionar-se més des de baix que des de dalt i mai més serà intocable, sempre podrà ser qüestionat i anirà encaminat, sobretot, a fer possible el «dret a la vida» de totes les persones. La defensa de les diverses formes d’autonomia personal i social seran objectius centrals d’aquest nou poder i la seva existència tindrà com a objectiu bàsic la seva no acumulació en poques mans, ja que aquesta és nociva per a la vida de les persones, la resta d’animals i les coses.

Aquest en seria un resum clar i diàfan, amb poques paraules i sempre subjecte a revisió i qüestionament, de com haurien de funcionar, segons la meva humil opinió, les institucions de la nova república: base municipal; si cal, comarcal o regional (em refereixo a vegueries); i estatal encaminada a la garantia última del «dret a la vida».
Aquesta estructuració territorial del poder en la nova república ha de fer possible que aquest estigui repartit en tantes mans com sigui possible, ja que la seva concentració en unes poques facilita sempre, sense excepció, el despotisme, quan no directament el robatori de drets bàsics que el neoliberalisme veu com a mercaderies, com a part del mercat.

I aquí tanco allò que jo havia vingut a dir o obro el que totes i tots podeu dir, que segur, segur, sempre serà molt més interessant que aquestes paraules meves pensades per una sola persona i, per tant, amb tota probabilitat, millorables, qüestionables i esmenables.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!