Prendre la paraula
jordimartifont
Infectació: “Infectar-me d’Espanya”, de Josep Manel Busqueta
Continua la infectació amb un article de l’economista i pastisser, membre del col·lectiu Taifa i de l’ateneu La Maixanta de Lleida, assessor del Govern de Veneçuela i del procés de Bolívia i amic, Josep Manel Busqueta, que sempre tanca els seus correus i algun dels seus escrits amb la frase "Salut i alegria", tota una declaració de principis. Un article contra els tòpics, fins i tot els que semblen veritat.
Infectació: Infectar-me d?Espanya
Josep Manel Busqueta, economista i pastisser
Recentment, hem sentit com Artur Mas parlava en el debat de política general del dilema entre Catalunya i Espanya. De fet, en els darrers mesos, hem vist com aquest dilema s?anava convertint en un dels temes estel·lars de l?opinió pública catalana. El debat sobre l?aeroport del Prat, amb el posicionament dels empresaris, intel·lectuals i sindicalistes orgànics que formen la ?societat civil catalana?, o el debat sobre el ?caos infraestructural?, són temes que darrerament han anat escalfant un ?dilema? que, si tenim en compte l?opinió d?alguns mitjans de comunicació i d?alguns tertulians, s?està convertint en una font d?independentistes. De l?altra banda, ja sabem que l?espanyolisme més ranci, majoritàriament provinent del PP però també del PSOE, ja fa temps que treballa atiant el foc de l?agressió catalana contra la unitat espanyola.
Em sento desubicat en el conflicte tal i com es planteja pels polítics i creadors d?opinió del mitjans de masses catalans i espanyols. En la meva voluntat d?entendre què passa em resulta útil la noció d?hegemonia gramsciana, en el sentit que, certament aquella part de la societat que sigui capaç de convèncer la resta que la seva proposta de societat és la millor per al conjunt de la ciutadania serà la que imposarà el seu projecte. Així doncs, em sembla que des de diferents formes d?entendre la gestió capitalista, catalana i espanyola, em volen portar a vendre.
Tinc clar que la lluita per la llibertat inclou de manera indefugible el dret dels pobles a decidir el seu futur de manera col·lectiva, en el meu cas, aquesta lluita esdevé perfectament complementària de la lluita per una societat que, de manera àmplia, definiré com a comunista i per tant no capitalista. A partir d?aquí, intento mirar més enllà dels països catalans, dins de les fronteres d?allò que considero Espanya, per veure què tinc en comú amb la gent d?allà. Observo una part de la societat espanyola, tant de dretes com d?esquerres, que no entén o directament no comparteix els nostres anhels de llibertat. Ara bé, també veig persones d?aquest marc territorial amb les quals comparteixo molts dels meus desitjos de transformació social. Històricament, em sento part dels obrers revolucionaris asturians del 34, aprenc de la sensibilitat i coherència de García Lorca, de l?exili de Luis Cernuda o dels colors i la claror compromesa de Rafael Alberti. Admiro als milers de lluitadores anònimes que deixaren la vida contra el dictador o en els diversos camps d?extermini feixistes. I em sé una més d?aquelles persones que, dia a dia, des de Vallekas o el Gamonal de Burgos fins a Palma Palmilla de Màlaga, teixeixen la malla de la rebel·lia amb els vímets de les durícies a les mans, de la ràbia de la mare que envelleix fregant escales, de l?alcohol i de l?heroïna de la impotència, del bucle de la claveguera en què el capitalisme ha convertit les seves vides quotidianes.
Miro a aquesta Espanya i penso que m?hi vull infectar. Les meves coordenades geogràfiques passen per construir el món que volem amb elles i ells contra el capitalisme. Des del fet de saber que tinc una llengua, el català, que cal defensar i unes arrels culturals que s?estenen de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Em sento molt més proper a les lluites, esperances i anhels d?aquests espanyols i espanyoles que dels projectes socials de patriotes catalans com el neoliberal Sala i Martín, la tercera via catalana del Francesc Marc-Álvaro o la ben educada i elitista catalanitat d?en Salvador Cardús.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Tens raó, i amb la gent de la Comuna de París, i amb tota la gent del món que ha fet coses perquè els catalans ara tinguem el que els francesos anomenen "adquisicions socials". Però, per què oposes nació amb sistema econòmic? Jo quan penso en la llengua catalana no la relaciono amb la gent d’Andalusia. Trobo que és una oposició desafortunada.