Publicat al número 27 de la revista Catalunya
(27 desembre 2000-gener 2001)
Quin paradís el de les paraules, on no calen ni les bones obres, ni fer el posat escaient i passar per un ésser positiu, ni creure ni en res ni en ningú per entrar-hi. Quina facilitat per moure?s entre el no res i quedar bé aquí i allà sense que això tingui res a veure amb allò que fem (perdó, que fan). Quin poder de convicció el martelleig constant que fa reals les mentides i falses les veritats. Quina manera de creure?s les pròpies veritats sense la més mínima vergonya de ser titllats de mentiders.
Perquè la nova Reforma Laboral és a la porta i la gent que parla del món del treball en veu alta no para de dir que estem com mai no havíem estat de bé, així que, no ho dubto, el que vindrà bo serà. L?economia va bé, els paradisos financers i les rebaixes fiscals també i, per tant, el treball, quin dubte hi ha, també. La seva generositat és infinita i ara ens volen reconfortar donant-nos la gràcia que no haguem de plegar de treballar als seixanta-cinc anys perquè no ens avorrim tant com ho fan els jubilats.
Si no, què me?n dieu d?aquesta magna generositat dels nostres governants que deixen que centenars de milers d?immigrants es quedin entre nosaltres a fer les feines que els europeus de soca-rel ja no volem fer perquè estem massa mal acostumats. O aquesta liberalització del sòl que fa abaixar els preus dels habitatges (a Mart?) i que facilita l?accés dels joves a una casa en propietat a canvi només de vint o trenta anys pagant-la No els ho em d?agrair? És clar que sí.
O aquestes presons i aquests policies, mai prou lloats, que amb la seva tasca abnegada ens protegeixen dels malfactors i de la gent de mala vida que només volen trencar la bonhomia que es respira en el dia a dia de les persones honrades, que som nosaltres i els qui manen; bé, més ells que nosaltres, perquè ells ens donen el treball, la nostra màxima realització com a persones.
O les escoles, els instituts i les universitats, amb tants recursos i l?accés obert a tothom, on l?educació bàsicament se centra a fer treballadores i treballadors preparats per passar més de nou, deu o més hores diàries sense cansar-nos i amb un somriure d?assentiment d?orella a orella: ?M?agrada?.
O la sanitat pública per a tothom, amb tots els avantatges que el govern ens dóna de temps i de tot perquè no ens estressem per la proximitat d?una operació amb les inevitables i sempre benvingudes llistes d?espera.
O la tele, dia o nit oberta emetent interessantíssims assaigs científics sobre la vida sota l?ull de la càmera i la modificació de la conducta que això suposa, així com il·lustratius comentaris socials sobre el color de moda de la pell aquesta temporada a la Costa del Sol, que ens fan adonar que hem arribat al cim més alt de la nostra perfecció com a éssers humans.
O el genoma humà, que ens guarirà de totes les malalties conegudes i per conèixer, perquè no ens calgui perdre ni un sol dels partits del nostre equip de futbol a causa d?una baixa o un deteriorament crònic.
O la beneficència ?que ara anomenem ONG-, que ens permet dedicar-nos a altres coses més productives ara que tota aquesta colla de pollosos s?encarreguen d?enviar el que ens sobra i ja ha caducat als negrets de qualsevol color que tant ens estimem quan surten per la tele des de les campanyes del Domund.
O la diversió assegurada, esperonadora del nostre intel·lecte, d?aquests parcs temàtics, autèntica icona de la cultura i la diversió per a tothom a final del segle XX, plens del silenci del reconeixement que l?espectacle és un dels nostres déus més apreciats.
No hi ha dubte, Espanya i el que faci falta va bé. Amb tots aquests indicadors i un munt més que tenim a les mans i que traiem quan més ens convé, el que seria estrany seria que no hi anés. I si Espanya va bé, jo també, que encara que no sigui veritat rima, tal com vida ho fa amb mentida.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!