Prendre la paraula

Publicat al número 40 de la revista Catalunya

Tot el que hi ha al món és nostre, de les treballadores i els treballadors, perquè som nosaltres qui ho hem fet, perquè som nosaltres qui ha posat el nostre temps i les nostres hores de treball, la nostra força física, el nostre esforç intel·lectual, el nostre enginy, el nostre cansament… el nostre treball, per fer-ho. Cases, cotxes, llàpissos, ordinadors, banyeres, carrers, ports, vaixells, avions, diaris, abrics, mitjons, menjar, aigua a casa, calefacció… No ens valen les mentides que ens asseguren que els empresaris, «amb molta empenta i risc», han aconseguit tirar endavant les seves empreses amb hores i més hores de dedicació, perquè totes i tots sabem qui ha deixat les seves hores fent la feina de què uns altres s’han aprofitat, que altres han fet servir per posseir béns i més béns de consum (la plusvàlua, germanes germans, la plusvàlua). Perquè totes i tots sabem qui deixa la pell a la feina, qui pateix la manca de mesures de seguretat que els qui ens tenen llogats no posen «per estalviar», qui ven la seva força de treball i el seu intel·lecte per fer productes i més productes per abastir «el mercat».

I si tot és nostre, perquè les treballadores i els treballadors som els únics imprescindibles per treballar, potser ens hauríem de plantejar com és que encara ara hi ha aquestes diferències tan monumentals entre qui treballa i qui inverteix, entre qui es cansa i qui gestiona, entre qui produeix els beneficis i qui se’n beneficia realment, entre nosaltres i els nostres amos. Fins i tot en temps «de crisi» mai no he vist un ric a la cua de l’atur; serà que els empresaris tenen «més empenta…».

I és ara quan ens hem de plantejar la gran pregunta: «tot això per a què?», realment, el nostre objectiu com a classe és tenir tant com els burgesos, és tenir tant com els rics, és (ja sabem que perquè hi hagi rics és imprescindible que hi hagi pobres) disposar de béns que els nostres veïns ens envegin? Que trist! Aquests pensament, que també só, al 2003, ideologia de classe, ens porta a desitjar més i més, un cop les nostres necessitats bàsiques i molt més han estat àmpliament satisfetes. Aquesta ideologia de ser més consumidors que éssers humans plens és, també, part del nostre problema.

La societat de classes actual, a l’Europa on vivim, no ens separa a la majoria de nosaltres dels més rics per la ratlla de la fam, ni per la ratlla del sostre (tot i les diferències de facilitats en la seva adquisició respecte als nostres amos). La societat de classes actual ens separa, a la nostra classe de les altres, pel fet que tots desitgem el mateix, el consum sense solta ni vola de productes (cotxes, menjar, roba, llibres…) i uns en tenim més que els altres. I contra aquesta ideologia del consum també cal lluitar, si no volem viure en una permanent neurosi per la separació evident entre allò que desitgem o ens fan desitjar (tot) i el que posseïm o creiem que posseïm (molt menys). Ens cal trobar, concretar i compartir uns altres objectius de classe que vagin molt més enllà de ser una mala fotocòpia dels dels nostres propis amos i opressors, aquells que han fet del consum una religió que ens ha posat a totes nosaltres, treballadores i treballadors, a venerar les nostres pròpies cadenes, les cadenes del treball assalariat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!