Prendre la paraula

Ahir ens va arribar una notícia tan inesperada com trista. El Carlos Blanco, Carlos «Undergroove», «aka Dabunker», s’havia mort d’un atac de cor. Costa molt pensar que algú que has vist tota la teva vida arreu, per bars i carrers, per escenaris i concerts, desaparegui del món d’aquesta manera. I potser com a forma d’autodefensa davant de la mort ens refugiem en el record, en els records, per no perdre-ho tot i alhora entendre què és i de què va la vida… i la mort. Només potser…
Jo el vaig conèixer quan ell era un «brivall» de l’Ateneu Llibertari de Reus i, alhora, tocava el baix a La Plaga, un grup de hardcore també dels «nostres» dels que sovint podíem veure a La Palma o pels pobles del Camp i el Priorat. Passats pocs anys, quan ell feia de jardiner, li vaig dir que buscaven gent a l’empresa editorial on jo treballava (on publicàvem Claxon, Espais 7…) i va venir a treballar-hi durant sis o set anys. Compartíem espai de feina i fou des d’allà des d’on va entrar en contacte amb Fermín Muguruza i en va esdevenir dissenyador, tant dels seus discos com d’altres projectes discogràfics seus com Esan Ozenki. Recordo com vaig flipar absolutament quan em va explicar com havia pujat fins a Irún a portar-li mostres del que feia i com el Fermín li havia dit que el volia al seu costat.
El Carlos mai no va deixar de relacionar-se amb la música, des de Produccions Demencials o fent música electrònica, punxant, mesclant i, sobretot, també, dissenyant. Així és, perquè es pot fer música dissenyant i això és el que ell feia. Durant 15 anys, va dissenyar els materials de Kasba i d’una multitud tan gran de gent que segur que si en fem una llista ens en deixem alguns, però entre els quals hi ha Fito Luri, El Toubab, Juantxo Skalari, Discordia, Rat-Zinger, Zuloak…
I amb el disseny va militar també políticament, i per això va ser autor de portades de llibres com el dels grups autònoms de la Transició de Joni D, que recordava per xarxes com havia dissenyat campanyes solidàries amb Ester Quintana, La Galle o Amadeu Casellas, però també de les marxes d’homenatge als maquis. Tot això i munts de cartells diversos i portades de la revista «Catalunya» de la CGT de Catalunya.
Com a Llunàtics, podem dir que va ser amb nosaltres que Carlos va fer alguns dels seus primers dissenys de discos amb el nostre segon treball: «Qui la ballara…!». I és per això que, quan vam tornar a tocar després d’una aturada d’uns anys, li vam proposar que ens fes el cartell de tornada a Marçà i va dissenyar un cartell espectacular i el nom del grup per al disc «No tenim por».
Ell mateix, incansable i alhora discret, afirmava en una entrevista publicada al web bajoaragonesa.org que «continuo sortint al carrer a escoltar música real, a compartir asfalt amb la gent i a buscar una paret on expressar-me.» Pensant en el Carlos només puc dir que els nostres imprescindibles són molts i, sovint, fan poc soroll i molta feina. Així era i així el recordarem, a ell, a la seva manera de ser i de fer i a la seva obra. A Reus i arreu!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!