Prendre la paraula

David Fernández fa campanya vestit amb samarretes d’estar per casa, les mateixes amb què te l’imagines fent l’ou ferrat a la cuina d’un pis compartit. Porta el cabell despentinat, barbeta despoblada i un parell d’arracades a l’orella. Portant roba deslluïda, els antisistema fan explícit el rebuig a les marques i al poder amb què la moda s’imposa a les masses de consumidors. Uns consumidors que la CUP voldria transformar en ciutadans actius, implicats als barris i pobles, articulats en assemblees i casals, construint des de l’arrel una societat comunitària. Fernández repeteix que ell no és un candidat, sinó “un entre tants”, un representant de la precarietat juvenil i de l’exclusió social. I que vol ser “un tros de carrer al Parlament”. Fernández recorda que la crisi ha deixat 3 milions de pobres, 1,5 d’aturats i 80.000 desnonats, i sosté que la rebel·lió contra aquest ordre de coses ha d’implicar la màxima llibertat per a Catalunya. Durant anys les CUP han anat teixint i reelaborant les diverses tradicions del radicalisme català: de l’anarquisme al pancatalanisme. No són una força més. Ni un invent de fa dos dies. Són actius i reflexius. Essent indignats, no són només resultat d’una emoció. Essent alternatius, no són teatrals. Han articulat un petit moviment purità, insubornable, que fa pensar en aquells fraticelli medievals que agrupaven els pobres tot abanderant la germanor. Els fraticelli van ser esclafats. No pel que deien, sinó perquè la germanor en aquell temps era molt contagiosa. No és tan clar que ara també ho sigui.