Prendre la paraula

(Reportatge “Al Tall, cantar rasant a la terra”)

Corria el 1975 quan Joan Fuster escrivia un comentari en el primer disc d’Al Tall, “Cançó popular del País Valencià”, en què afirmava que la presència del grup en el mercat discogràfic català podia “aportar la temptativa de formalitzar una modalitat de “folk” a través de la qual, d’alguna manera, es rescata una mica la tradició viva valenciana i, alhora, n’aprofita l’estil o l’estímul per a un ús renovat i actual”. Gairebé quaranta anys després, sense cap mena de dubte, podem afirmar que així ha estat. La proposta del grup de folk valencià ha posat la música catalana en el panorama internacional i, sobretot, ha dotat diverses generacions de catalans i catalanes de música popular combativa feta des del convenciment que les sonoritats musicals contemporànies no han d’estar només basades en els paràmetres del pop o del rock. (Continua)

Des del 1975, els discos d’Al Tall s’han succeït, deixant una discografia impressionant, per l’amplitud de mires, per la quantitat de música i per la qualitat d’aquesta que no ens volem estar de comentar. El 1975, amb “Cançó popular del País Valencià” treien un disc que tenia un títol més de propòsits que no descriptiu. De fet, el disc inclou temes literaris com una lletra certament popular completada per Estellés o la musicació d’un poema de Marià Manent. “Cançó popular del País Valencià” és un disc que s’inclou totalment dins del que s’anomenarà ‘riproposta’ i que, com molt bé explicava Fuster, recuperava alhora que utilitzava per a temes actuals els temes del folk, de la música del poble.

“Deixeu que rode la música” és de 1977 i inclou un dels temes pel qual el grup serà recordat: “Tio canya”, la història de la substitució lingüística a partir de l’exemple d’una família valenciana que va deixant de parlar català en funció de l’estatus social i del pas dels anys, tot i que malgrat el panorama desolador general del tema, al final deixa clar que la voluntat pot salvar la llengua de la seva total substitució.

El següent disc, “Posa vi…”, és un magnífic recull de temes de taverna, cançons de ronda, de verema, cançons de borratxos… una posada al dia d’un munt de cançons realment populars i conegudes que va dotar el grup d’una gran popularitat en el sue moment, fins i tot en ambients allunyats de les seves propostes estètiques i polítiques.

“Posa vi…” anticipa el que serà el disc més conegut del grup, “Quan el mal ve d’Almansa”, una cantata sobre la guerra de successió assumida com el punt i a banda que porta a l’inexorable present de destrucció social i nacional. Al Tall hi inclouen temes antològics, entre ells “La processó” i el “Cant dels maulets”, àmpliament versionat.

El 1980, treuen el carrer un disc per a xiquets i xiquetes, “Som de la Pelitrúmpeli”, en què la intenció és recollir, inventariar i donar a conèixer, a partir d’una història general, una gran quantitat de cançons infantils valencianes. El resultat final del disc potser és dels més discutibles.

Durant aquests anys, Al Tall passà a ser no només un grup de folk, sinó també a esdevenir els impulsors d’un dels grans festivals que es fan a la Mediterrània d’aquest estil divers i alhora compacte, la Trobada de Música del Mediterrani, que situa València dins del panorama folk internacional fins que arriba al poder el blaverisme d’Unió Valenciana junt amb el PP i acaben amb la Trobada. El disc en què aquest ambient s’explicitarà serà “Cançons de la nostra Mediterrània”, un disc que compta amb la participació de Maria del Mar Bonet, que en aquell moment coincidia amb moltes de les propostes dels valencians.

El següent disc, “Tocs i vares” (1983) explicita la recuperació del que en flamenc es dirien ‘palos’ i que continuaven ben vius a l’Horta de València en les seves formes pròpies. És un dels seus grans discos pel que fa a l’amplitud de mires musicals i d’intencionalitat de recuperació.

Però és amb “Xarq al-Andalus”, de 1985, quan el seu projecte musical s’eixampla més, alhora que assoleix una maduresa espectacular. El disc, en què toquen conjuntament amb la formació marroquina Muluk el Hwa, musica les versions escrites per Josep Piera dels poetes àrabs valencians abans de la conquesta cristiana, com Al Khafaja o Al Russafi, alhora que l’apartat musical aconsegueix una sonoritat completament renovada.

Aquesta sonoritat mediterrània es tanca amb “Xavier “el coixo””, de 1988, un disc amb lletres que parlen d’actualitat i músiques que beuen de tota la Mediterrània.

El 1994, “Europ eu!” renova Al Tall i els situa en un lloc desconegut. Ells intenten actualitzar el seu so, i en aquest disc fins i tot rapegen, alhora que els textos, antiracistes i internacionalistes, recuperen la història d’uns immigrants alacantins a Algèria i com viuen el procés d’independència d’aquest país, però el seu públic s’està transformant i, en alguns casos, desapareixent. Són anys de crisi en la cançó cantada en català i més encara en els projectes de folk que hi van associats, però alhora anuncien un seguit de nous esclats.

“La Nit”, de 1999, és el disc de la mirada enrere. Precedeix “25 anys en directe” (2001), un disc d’aniversari enregistrat en viu junt amb la Banda Simfònica Unió Musical de Torrent que no els convenç i que va just abans del disc “Vares velles”, un nou repertori de formes musicals tradicionals recuperades, i del nou directe “Envit a vares”, amb un resultat molt més clar i interessant a nivell musical que “25 anys en directe”.

El seu darrer disc, ara ja podem dir de comiat, de 2008, és “Vergonya, cavallers, vergonya”, un disc que pren la temàtica de Jaume I com a central de la major part dels temes i que suposa un brillant punt i final, tot i que no el millor disc d’una llarga discografia que és clarament la més extensa, destacada i completa dels grups de folk d’expressió catalana.