De la ‘Regla de sant Benet’ a Ruyra: el silenci com a norma

La ?Regla de sant Benet de Núrsia?, escrita en llatí entre els anys 534 i 550, és la base del monaquisme a l’Occident que coneixem i anomenem així no sense prevencions. A banda de la seva influència religiosa, determinant als Països Catalans també en llengua vulgar, és un dels codis medievals que més influència tingué en el seu moment com a text normatiu d’una societat tancada com era la monàstica però alhora determinant per a l’establiment de les normes de la resta de la societat.

La regla va ser coneguda i seguida als comtats catalans des del segle IX, a on va arribar de la mà dels carolingis. A la resta de la Península hi arribà al segle XI amb l’orde dels cluniacencs. En català va ser traduïda diverses vegades i fins i tot hi ha versions modernes de 1918 i 1966. (Continua)

Les seves normes es poden articular en base a dos principis clars: la pax (pau) i l’ora et labora (resa i treballa). Però els monjos no tenien només normes de com resar, quan i per què, no marcaven per escrit només quines havien de ser les funcions de l’abat o dels monjos sinó que tenien organitzada tota la jornada i tota la vida a través de tres activitats: el treball manual, la lectura divina i l’ofici diví. La seva vida es dividia així en períodes regulars de son, de pregària, de lectura de la Santa Escriptura, de descans i de treball físic.

Al capítol VI de la ?Regla?, titulat ?De Taciturnitate?, se’ls advertia que la norma era el silenci: ?Si parles molt, no evitaràs el pecat? i ?Mort i vida estan en mans de la llengua?, ?Ja que parlar i ensenyar pertoca el mestre, callar i escoltar correspon al deixeble?. El principi de dominació i sotmetiment s’establia precisament entre qui tenia la possibilitat de parlar (els dominadors) i qui no tenia aquesta possibilitat (els dominats). Una reducció clara i contundent de les característiques que dóna a les persones la paraula i la potestat d’utilitzar-la. De fet, aquesta setena norma ho deixa clar des del principi quan s’hi afirma que, cal fer allò que diu el profeta i el profeta diu que ?M’he dit a mi mateix: Vigilaré els meus passos per no pecar amb la meva llengua. He guardat closos els llavis. He emmudit i m’he humiliat, i he callat de coses bones?.

1.400 anys després de la seva redacció, les intencions de la ?Regla? perduraven i als Països Catalans n’és un bon exemple l’obra de Joaquim Ruyra, casat amb Teresa de Llinàs d’Arnau, pertanyent a la noblesa integrista catòlica, dona dominant fins i tot en les formes i característiques de la seva obra literària. Ruyra, un narrador modernista excel·lent i detallista fins a l’extrem, mai no escrigué una novel·la, no per incapacitat sinó perquè la llargària d’una novel·la qualsevol assegurava, entre tantes i tantes pàgines, la inclusió d’algun o altre descuit, d’algun o altre pecat davant de Déu. I això hagués fet encara més impossible la seva vida i el seu matrimoni, que Pla no dubtà a qualificar com un “immens desastre, una tragèdia que l’escriptor suportà amb una paciència infinita, exactament com el que fou sempre: un sant”. La ?Regla? de sant Benet, és clar, rondava la seva obra…

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *