La regla va ser coneguda i seguida als comtats catalans des del segle IX, a on va arribar de la mà dels carolingis. A la resta de la Península hi arribà al segle XI amb l’orde dels cluniacencs. En català va ser traduïda diverses vegades i fins i tot hi ha versions modernes de 1918 i 1966. (Continua)
Al capítol VI de la ?Regla?, titulat ?De Taciturnitate?, se’ls advertia que la norma era el silenci: ?Si parles molt, no evitaràs el pecat? i ?Mort i vida estan en mans de la llengua?, ?Ja que parlar i ensenyar pertoca el mestre, callar i escoltar correspon al deixeble?. El principi de dominació i sotmetiment s’establia precisament entre qui tenia la possibilitat de parlar (els dominadors) i qui no tenia aquesta possibilitat (els dominats). Una reducció clara i contundent de les característiques que dóna a les persones la paraula i la potestat d’utilitzar-la. De fet, aquesta setena norma ho deixa clar des del principi quan s’hi afirma que, cal fer allò que diu el profeta i el profeta diu que ?M’he dit a mi mateix: Vigilaré els meus passos per no pecar amb la meva llengua. He guardat closos els llavis. He emmudit i m’he humiliat, i he callat de coses bones?.
1.400 anys després de la seva redacció, les intencions de la ?Regla? perduraven i als Països Catalans n’és un bon exemple l’obra de Joaquim Ruyra, casat amb Teresa de Llinàs d’Arnau, pertanyent a la noblesa integrista catòlica, dona dominant fins i tot en les formes i característiques de la seva obra literària. Ruyra, un narrador modernista excel·lent i detallista fins a l’extrem, mai no escrigué una novel·la, no per incapacitat sinó perquè la llargària d’una novel·la qualsevol assegurava, entre tantes i tantes pàgines, la inclusió d’algun o altre descuit, d’algun o altre pecat davant de Déu. I això hagués fet encara més impossible la seva vida i el seu matrimoni, que Pla no dubtà a qualificar com un “immens desastre, una tragèdia que l’escriptor suportà amb una paciència infinita, exactament com el que fou sempre: un sant”. La ?Regla? de sant Benet, és clar, rondava la seva obra…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Però el que em fascina de la Regla de Sant Benet i on em llepo els dits de ” xocolata”, és en el pròleg i en les glosses que va fer l’abat Cassià Maria Just.
En Cassià el vaig saber com un pare de debò i d’aquells que et fan sentir infant ESTIMAT en tot moment (talment com un nadó que és volgut amb tot el cos, amb tota l’ànima i amb totes les forces). Penso que és una llàstima qui no va poder estar ni una estona al seu costat, gaudint del seu valor tan humà. Però segur que tard o d’hora i haurà un altre abat a Montserrat que convidi anar més enllà, com ho va fer ell: amb la llibertat de l’Esperit.
Déu i com estimava Catalunya, els Països Catalans i la llengua Catalana! Déu, de quina manera ho estimava!
Onze de setembre.
INDEPENDÈNCIA!