ES RACÓ D'EN JORDI

[contact-form subject='[ES RACÓ D%26#039;EN JORDI’][contact-field label=’Nom’ type=’name’ required=’1’/][contact-field label=’Correu electrònic’ type=’email’ required=’1’/][contact-field label=’Lloc web’ type=’url’/][contact-field label=’Missatge’ type=’textarea’/][/contact-form]Avui public aquest article en el Diari de Balears.

Fins fa dos dies, la feina era, segons la tradició judeocristiana, un càstic diví. Era un sacrifici que havíem de fer com a preu a pagar per viure. Amb la crisi que el món arrossega del 2007 ençà, provocada per la dictadura banquera, financera, golafra, neolliberal i ultracapitalista internacional, que, del pas que anam, arribarà a fer el comunisme bo, poder fer feina ha passat a ser un privilegi.

Els costa enganyar la gent- Quan la gent ocupada arriba amb els seus ingressos fins a dia 25 de mes més o manco, la poden enganyar fotent-li el profit de la seva feina: ara apujant-li l’IVA, ara apujant-li la benzina l’endemà que els moros apugen el petroli, ara deixant-li la benzina igual de preu durant setmanes i setmanes quan minva el preu de barril, ara apujant-li el mínim fix de la factura de l’electricitat maldament vagi alerta a tudar gens de corrent i tengui la casa a les fosques, i amb un enfilall de magarrufetes silencioses com aquestes. Ara bé: la gent que té feina (la sort de poder-ne fer!) comença a ser mala d’enganyar quan devers dia 15 ja ha fet net dels 700 o 800 euros nets que perceben. Aquesta gent, que en el cas espanyol el govern l’aprofita per comptar-la com ‘de alta en la Seguridad Social‘ i ‘ciudadanos que ya no tienen crisis‘ però a qui el mateix govern no diu què ha de fer per arribar a final de mes, aquesta gent és molt mala d’enganyar amb la propaganda de ‘la salida del túnel‘. Tanmateix no ho creuen. Les matemàtiques són molt crues: com pagaràs els productes més bàsics, amb els preus disparats en comparació als d’abans del 2007, amb la mitja paga d’ara comparada amb el sou d’abans de la crisi? És per això que l’optimisme econòmic mediàtic programat i dictat, en el cas espanyol, per la FAES del ‘caudillín’ Aznar, hi ha una gentada que no el creu ni se l’empassa.

L’actual governet titella del Consolat, submís incondicional i teledirigit directament des de Madrid, ara amaga temporalment la seva obra estrella, que és la persecució paranoica de la llengua històrica i pròpia de les Balears -sap que això no li dóna vots-, es reprimeix fins a les eleccions l’odi que li té, canvia de tema, braveja de ser el ‘govern de los trabajadores’ i, segons informava el diari Ultima Hora d’ahir, dóna per ‘cerrada la crisis‘. Això ho han d’anar a fregar pels morros al 16% de les famílies de les Balears que, segons deia el mateix diari a la portada el passat 25 d’octubre, viuen de la pensió del padrí o de la padrina.

Macroxifres sense ànima– Has de ser molt però molt mal pare per bravejar que els teus fills ‘marxen bé’ si en tens un de milionari, un que va fent, i un altre que no té on caure mort. Això fan amb les macroxifres i amb els promitjos els mitjans d’adoctrinament de masses a les ordres de la dreta nacionalista, neolliberal i ultracapitalista espanyola. Per què els falla aquesta propaganda i no aconsegueixen fer forat ni aturar que els cresqui l’independentisme català o el moviment Podemos dins ca seva? Perquè la golafreria que els domina és tan il·limitada, que ara ja no permeten als teòricament ocupats laborals arribar allà deçà devers dia 15 amb les necessitats bàsiques cobertes. Els ‘pobres amb feina‘ ja són una realitat massa estesa com perquè les enquestes d’intenció de vot no facin cagarel·la al poder actual. Llavors hi ha els pobres sense feina, més de 5 milions a l’estat d’Espanya, i més de 80.000 a les Balears. No en parlen.

La quantitat de gent que no es deixa enganyar per la propaganda política de cada vegada és més grossa. Per això creixen els moviments que cerquen trencar aquest règim parasitari que fa la vida impossible a tanta de gent. Al Principat, molts veuen la sortida en la independència, conscients que, al mal de la dictadura financera internacional, hi hem d’afegir l’ús geopolític dels dominis del Mediterrani com a territori annexionat al seu per a esprémer-lo fiscalment que ens imposa la classe extractiva que fa tres segles que dirigeix l’estat espanyol. A l’Espanya interior, en canvi, la gent desesperada cerca enviar a porgar fum aquesta classe aprofitada amb el moviment d’en Pablo Iglesias, com el poble grec ha fet amb Syriza.

De totd’una ja els anava bé, això de Podemos: reparau com donaven corda a voler al seu líder en els mitjans de comunicació del règim fins que el feren un estel mediàtic. Els era triplement útil: Per començar, els servia per dividir el vot espanyol d’esquerres; llavors, per mobilitzar el votant espanyol de dretes amb la por del ‘dimoni comunista’; i, sobretot, els servia per despistar molts d’independentistes catalans. Com aquell lubricant de marca ‘3 en 1‘, els servia per anar fent marxar la seva maquinària, que tan i tan bé els va per viure esquena dreta. (No us penseu aquesta classe encamellada en el poder de l’estat des de a nit dels temps ‘estimi’ Espanya per altra cosa més que per viure’n amb una bona paga vitalícia una generació darrere l’altra).

El monstruet els fuig de les mans- Però ara resulta que el monstruet els ha crescut una mica massa, els ha fuit de les mans i no saben com l’han d’aturar. I en veure com a Grècia un moviment semblant ha arribat al poder, han agafat una nirviada que els ha fets fer les feines dins els calçons i els ha fet repicar totes les alarmes. Segur que trobaran la manera d’integrar Podemos en el sistema, com ja feren amb el PSOE el temps de la ‘Transición‘ neofranquista. Però han de menester un cert temps. I enguany hi ha eleccions i van contra rellotge.

Per això es mouen per tots els fronts: internacional, estatal i regional: en l’internacional, s’han posat a escampar optimisme macroeconòmic de bracet amb Brussel·les -que els ha fet costat totd’una astorada pel cop grec i amb la suor freda que li regalima per l’esquena de pensar que cosa semblant pugui arribar a passar a Espanya-. En el pla estatal, han acabussat la Hisenda espanyola com a arma per aterroritzar els adversaris polítics, com feren, a nivell de prova experimental, amb Unió Mallorquina, com fan amb el President Pujol, i com cerquen fer ara amb en Monedero, de Podemos.

Així repeteixen la maniobra amb què perseguiren l’independentisme basc: ells, que no han condemnat mai els crims contra la Humanitat del franquisme, crearen el concepte d’el entorno de ETA‘ per criminalitzar tothom qui els fes nosa: aquest perquè era amic d’un pistoler i aquella perquè era l’al·lota de l’amic i aquell altre ‘porque no condena‘ i tot això. Així crearen un clima de por en què qualsevol podia estar sota sospita. Ara, a manca de terrorisme, fan igual amb la corrupció: ells, emmerdats amb un enfilall de casos bruts que no te fi, com el Palma Arena, Gürtel, en Bárcenas, les obres ‘en B‘ de les seus del partit, van de ‘justicieros anticorruptos y immaculados‘ i fan ús polític, com a qualsevol dictadura, de les dades de la seva Hisenda per encalçar selectivament tothom qui els faci nosa a la política: reparau com el ‘valiente‘ Montoro encara ara no ha publicat la llista Falcani d’evasors fiscals. Si a la llista no hi hagués segons qui i si fossin tots mallorquins, catalans, bascos, o espanyols ‘incontrolats’, tan falaguer com és ell quan li convé, no faria estona que l’hauria esbombada als vuit vents del món?

‘El Sector’ en campanya electoral- I, en el pla regional, afegit a les contractacions de personal per mig anyet que duen idea de fer als ajuntaments i autonomies que els convenguin per fer davallar les llistes de l’atur el temps de les eleccions -un autèntic nou ‘Plan E‘ encobert, cosa que ells tant criticaven-, tenim, a les Balears, el sector botifler dels hotelers que ja els fa campanya. Com era de preveure, deixaren les grans reformes per a l’any electoral. En farien cap ni una, enguany, de gran reforma, si no comandassin els seus? Esperau que el 2016 en facin gaire, de reformes, si no entren els que ells volen? En un atac de bravegera, el president de la Federación Hotelera Mallorquina va declarar a Madrid el passat 30 de gener que enguany «serà una de las mejores temporadas de los últimos tres o cuatro decenios en Baleares». Bono, bono! Jo vull entrar a un hotel, don Aurelio! Segur que m’hi donaran la paga més bona dels darrers quaranta anys! Devers 1.500 eurets, com abans de la crisi… Ja no me’n pagaran 800-i-pocs al mes per vuit o deu o dotze hores diàries de feina. No. Ni em mostraran el portal cada vegada que gosaré demanar-los una mica de puja. Enhorabona, cambreres d’hotel, cuiners i recepcionistes! Enguany els hotelers us donaran la paga més alta dels darrers quaranta anys! Quina enveja! Vull entrar a un hotel!

Jordi Caldentey  (Mallorca Oriental)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!