Apunts sobre C’s, versió neofalangisme al s. XXI

Per molt que ens pugui ocasionar certa perplexitat, el fenòmen polític de C’s no és nou al nostre país, ni a altres indrets d’Europa durant la primera meitat del segle XX. La nostra història contemporània en disposem de diferents exemples. Sovint és una resposta a les oligarquies i poders fàctics davant de situacions on es posen en qüestió l’status quo, per provocar un context de tensió i confrontació contra els moviments que promouen els canvis, per aconseguir una reacció i mantenir els seus privilegis.

A Catalunya tenim un antecedent ben clar, que va en la mateixa línia. És el cas del lerrouxisme, i la seva plasmació política en el Partit Republicà Radical (1908-1936). Una formació que inicialment promou un aparent discurs radical, impregnat d’anticlericalisme i republicanisme liberal contra el règim de la restauració borbònica, que en un context de repressió desfermada pel règim contra el que consideren responsables de la Setmana Tràgica, el permet atreure sectors obrers -sovint d’origen immigrant i castellanoparlant-, combinat amb un atac contra qualsevol manifestació política i cultural de catalanisme. Aquesta estratègia té com objectiu dividir el moviment obrer català, en aquells anys al voltant de la Solidaritat Obrera (1907-1911) i l’anarcosindicalisme que confluirà a la CNT. I també fer de dic de contenció davant l’assentament del catalanisme polític, a l’entorn de la Solidaritat Catalana (1906-1909), a qui identifica amb la burgesia catalana. Coincideix en el temps amb els processos revolucionaris a Rússia, de 1905 i la d’octubre de 1917, que emmirallen al moviment obrer català. I davant d’això l’oligarquia terratinent i conservadora espanyola, els convé una estratègia com la del lerrouxisme per procurar alhora dividir el moviment obrer on tenia més força, a Catalunya, i contra el catalanisme polític. L’evolució de la formació anirà en aquesta línia estratègica. Als anys 20, cap un republicanisme moderat i conservador, fins als anys 30 col·laborant directament amb la dreta monàrquica i confessional de la CEDA (1933-1937).

Aquests antecedents històrics quadren força bé amb l’aparició, finançament i desenvolupament de C’s. Apareix el 2006 inicialment com a una formació renovadora, de fora del sistema, amb una suposada radicalitat democràtica contra els vicis enquistats al sistema de la restauració borbònica del 78 (corrupció, partitocràcia a les institucions, etc.) combinat des d’un primer moment contra el model d’immersió lingüística a les escoles catalanes i qualsevol element d’identitat cultural catalana. Inicialment és una formació minoritària circumscrita a Catalunya, que es va assentant i rebent suport dels poders econòmics espanyols de l’IBEX35, en bona part format per grans corporacions que s’havien assentat a l’empara de l’obra pública del franquisme, així com de la privatització de les empreses de serveis bàsics. I aquest suport ha anat creixent en paral·lel a l’esclat del moviment independentista català com a conseqüència del trencament del pacte constituent que va comportar la sentència del Tribunal Constitucional del 2010, promogut per la dreta postfranquista del PP, contra l’Estatut del 2006, referendat per la ciutadania de Catalunya. L’IBEX35 ha promogut i finançat C’s com a força de xoc per provocar la confrontació a Catalunya, per procurar parar el peus a qualsevol preu del creixent i majoritari moviment independentista català, que veuen com un greu risc pel manteniment dels seus privilegis.

A l’Alemanya dels anys 20 i 30, tenim uns bons antecedents respecte tant a l’estratègia de confrontació directa i propagandista, per també promoure el manteniment dels privilegis de la poderosa oligarquia econòmica i industrial. És un període convuls, on per una banda la República de Weimar (1919-1933), és el règim imposat per les potències vencedores de la I Guerra Mundial (1914-1918), que imposa unes dures condicions a Alemanya com a derrotada, i promou un sentiment d’humiliació. Alhora el moviment obrer alemany, al voltant de la socialdemocràcia del SPD i el més revolucionari primer espartaquista i després comunista del KPD, tenen una força molt rellevant, que també sota l’emmirallament de la revolució russa, provoquen diversos episodis revolucionaris. Els poders econòmics i industrials donen suport a la formació minoritària nacionalsocialista de Hitler, com a força de xoc per aturar la força de les organitzacions obreres, i els seus embats revolucionaris, i alhora recuperar l’orgull nacional per la humiliació de la derrota militar. Ambdós objectius per tornar a posar a ple rendiment la potent indústria alemanya. A banda del suport de les elits econòmiques, industrials i militars, per assolir el suport de capes importants de la població alemanya, l’estratègia de la formació nazi es fonamenta sobre dos eixos: el xoc directe i violent contra les formacions obreres i qualsevol adversari, i una potent campanya de propaganda per manipular la realitat a la seva conveniència per afavorir la progressiva adhesió de la població. El primer instrument van ser les forces de xoc de les SA, organització paramilitar, inicialment de protecció del partit nazi i de les seves activitats, per passar a ser una organització de provocar aldarulls i perseguir de forma violenta als adversaris i enemics de la seva causa. El segon instrument va ser un potent aparell de propaganda, en mans de Goebbels, primer al propi partit com a responsable de propaganda, com després com a ministre d’informació i propaganda del règim nazi.

La situació actual demostra que C’s és un alumne avantatjat i actualitzat en versió del segle XXI d’ambdues estratègies. Cerquen el conflicte permanent i la confrontació allà on no hi és, sense arguments fonamentats, només repetint a tort i a dret els seus simplistes elements de propaganda. Semblen aplicar al peu de la lletra els 11 principis de la propaganda i manipulació de Goebbels (simplificació i enemic únic, mètode de contagi, transposició, exageració i desfiguració, vulgarització, orquestració, renovació, versemblança, silenciament, transfusió i unanimitat). Si s’analitzen sistemàticament les actuacions dels líders i cares visibles de la formació, constatem que permanentment van aplicant aquests principis allà on siguin, sense immutar-se, arribant a creure’s ells mateixos aquesta realitat manipulada i manipuladora a la seva conveniència. I allà on no hi ha un conflicte, el creen i se l’inventen.

En les darreres setmanes hem tingut exemples, com la suposada agressió no aclarida davant del Parc de la Ciutadella, o la resposta davant a l’agressió a un càmera de TV Madrid que havien confós amb un professional de TV3. O ahir mateix el lider de la formació en una entrevista televisiva als Matins de TV3. I ja no parlem de les semblances de les brigades nocturnes d’encaputxats que han recorregut poblacions de les Terres de l’Ebre, Maresme, Bages i la Selva, amb les SA nazis dels anys 30, o quasi amb vestimenta amb el KKK del supremacisme racista nord-americà. I tota aquesta estratègia compta amb la col·laboració i activisme militant dels mitjans de comunicació satèl·lits de les corporacions de l’IBEX35, així com en bona part de la complicitat dels aparells policials i judicials de l’Estat, que o bé miren cap a una altra banda, o bé quan hi ha evidències irrefutables per la participació de persones vinculades a aquesta formació, o d’altres d’extrema dreta, o inclòs algunes pertanyents als CFSE fora de servei, els minimitzen. Paral·lelismes amb els anys 20 i 30 són més que evidents, tot i que avui en dia en ple segle XXI l’extrema dreta, com a mínim a Europa, sovint no va uniformada.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *