JORDI CARRERA for NuCCs

e-criterihttp://www.e-criteri.cat/?p=1427

Fer-ho bé  i a la seva hora per què no es podreixi i degradi  ?
 La qüestió es saber-ho fer bé  per Catalunya  i la Catalanitat.

La Pàtria , l’oda de Bonaventura Carles Aribau que marca l’inici de la Renaixença, és de 1836, tot i que diputats catalans ja van intentar que la Constitució de Cadis de 1812 reconegués alguns trets de la personalitat del país. Les accions d’afirmació nacional a Grècia van començar en dates paral·leles a les catalanes. Després de les primeres proclames, en uns pocs anys, si no mesos, els hel·lens havien iniciat una guerra d’alliberament i el 1822 proclamaven la sobirania d’una petita part del territori, que les potències no van reconèixer fins al 1830.

Bèlgica es va declarar independent aquest mateix any, Noruega, el 1905 i Finlàndia, el 1917. Després de la Primera Guerra Mundial van venir Polònia, Txecoslovàquia, Bulgària, Romania, Albània, Iugoslàvia, Estònia, Letònia, Lituània i Hongria. Islàndia es va incorporar al món dels adults polítics el 1944 i cinc anys més tard es va constituir la República Democràtica Alemanya. Xipre es va convertir en estat el 1959 i Malta, el 1964. Després de la caiguda del bloc de l’Est, el 1991, van arribar, de nou, Estònia, Letònia i Lituània; Bielorússia, Ucraïna, Moldova, Eslovènia, Macedònia, Croàcia, Bòsnia-Hercegovina, Eslovàquia i una colla de països del Caucas. I encara després Montenegro i Kosova.

Poques d’aquestes nacions tenien la història, l’economia, la trajectòria i la consciència de la catalana, si deixem de banda Polònia. Algunes d’elles, com Eslovènia –la primera de les novíssimes a ingressar a la Unió Europea-, no havien format mai un estat, i la seua determinació era difusa, fins al punt que el dia anterior a la declaració de secessió el principal diari de la capital anunciava en portada a cinc columnes que la independència era impossible.

Vist el panorama, Catalunya és el més lent dels vells estats i de les nacions conscients a tancar d’una vegada el seu procés de recuperació política. Després de la Renaixença, el Memorial de Greuges, les Bases de Manresa, el tancament de caixes, la Solidaritat, la Mancomunitat, la conspiració de Prats de Molló, la proclamació de la República Catalana, l’Estatut de Núria, els fets d’Octubre, la guerra, la resistència antifranquista, la transició, l’Estatut de Sau, el pujolisme, els governs catalanistes i d’esquerres (noti’s la cursiva), l’Estatut sense nom, les consultes populars, la manifestació del 10 J… encara és exprés l’independentisme?

Fins i tot països integrats en dictadures africanes com Eritrea o el Sudan Meridional han passat al davant de la tan autoafirmada nació catalana en la no menys lloada democràcia  espanyola. Si alguna característica té la vindicació de la personalitat d’aquest racó de món és, per contra, un estancament ja putrefacte, per bé que sembla que això no representa un problema per als conspicus pròcers que adornen la política amb frases altisonants.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!